Una mina d’or
La marihuana és un filó de recerca científica, un plaer per al consumidor lúdic, una llaminadura per als inversors, un bé per a malalts... i un pecat
Sativex. És el nom comercial del medicament fet amb cànnabis que es recepta a l’Estat. S’utilitza en pacients amb esclerosi múltiple, per millorar els símptomes relacionats amb la rigidesa muscular. El fabrica la marca GW Pharmaceuticals, del Regne Unit, i el comercialitza Almirall. GW Pharmaceuticals també fa Epidiolex, per tractar dues formes molt infreqüents i rebels d’epilèpsia. Sativex apareix referenciat en l’informe del juliol del 2010 de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris. Al web de l’Agència és interessant veure algunes referències legals per autoritzar el conreu de plantes de cànnabis: una convenció internacional del 1961, una llei del 1963 i una altra del 1967. Veient les dates, potser sí que cal revisar què es fa amb la marihuana... Ens hem de treure del cap la imatge d’algú despenjat de la realitat amb un porro als llavis. Cada vegada més, el cànnabis és una eina per combatre la inflamació, el dolor, l’ansietat, l’insomni. Aquesta herbeta amaga una complexitat de primer ordre. Si no en sou consumidors, sí que us deveu haver adonat que, cada vegada més, la policia desmantella plantacions de marihuana, crema plantes, fa detencions. Mentre passa això, a Barcelona es pot visitar el Museu de la Marihuana, el Hash Marihuana & Hemp Museum, i també es poden veure els programes de Marihuana TV. Cada any, Catalunya és seu de l’Spannabis. Aquesta fira del cànnabis és la més gran del món. Fent una cerca molt simple, i només a Barcelona, es poden trobar un parell de clíniques que usen el cànnabis en les seus abordatges terapèutics.
Es fa evident que el conflicte de la marihuana, la maria, no es resol amb la frase “és una droga”. Per començar a destriar el gra de la palla, aclarim què és què. Simplificadament: el cànem i la marihuana són cosins, descendents d’una mateixa planta, el cànnabis. El cànem, històricament, ha servit per fer tota mena de materials, com cordes, roba, paper... Ha tingut, des de sempre, funcions medicinals. Fins que l’ONU, el 1961, el va incloure en una llista negra: es veu que se’n feia massa i es va prohibir. Interessava més explotar totes les derivades del petroli.
La marihuana es diferencia del cànem principalment pel fet que té una forta presència d’un component –cannabioide– que és psicoactiu, el que col·loca. Aquest element és el THC –tetrahidrocannabinol–. Podríem distingir, a grans trets, entre el cànnabis d’ús industrial i alimentari, el cànem –sense (o amb molt poc) THC– i el cànnabis d’ús medicinal i recreatiu, la marihuana, amb THC. El cànem té usos molt amplis: pot servir per fer plàstics biodegradables i cosmètica, materials de construcció biodegradables i biodièsel. Us imagineu la potencialitat per aconseguir dependre cada vegada menys de l’energia d’origen fòssil?
Tornem a la marihuana. La marihuana té dos components que són clau: el THC que hem comentat i el CBD –cannabidiol–. El CBD, el més estudiat després del THC, i amb enormes possibilitats terapèutiques, no té efectes psicoactius i, a més, ajuda a moderar el viatge que provoca el THC. Si traiem l’efecte psicoactiu, que pot ser més excitant o més relaxant segons la varietat de marihuana, ens queda una planta sobre la qual encara s’ha d’investigar molt. Les seves capacitats medicinals són molt variades. Normalment, quan es tracta de prendre-la per raons mèdiques, no se sol fumar. Hi ha altres alternatives, com vaporitzar-la, menjar-la, fer-ne infusió, prendre-la en forma d’oli o de tintura. Dolor crònic, epilèpsia, esclerosi múltiple, control de les nàusees i vòmits...
A la UE no es pot conrear cànem lliurement. Tampoc marihuana. La maria és considerada un estupefaent i és il·legal a la major part del món (cada país té la seva regulació). El CBD, en canvi, té molt èxit en els últims temps. Podeu trobar de tot i més, fet amb CBD –entreu en un cercador i remeneu–. Ara bé, aquests productes només poden contenir, com a màxim, un 0,2% de THC. Segons la llei espanyola és delicte el conreu, l’elaboració, el tràfic i la possessió il·lícita de marihuana. No hi ha delicte, però, si és per a consum propi. Legalment, podem tenir fins a 100 grams d’herba. Això, pel que fa al THC. Quant al CBD, a Espanya no és il·legal, però com que no està a la llista de suplements alimentaris autoritzats, no es pot vendre per al consum de les persones. El cas és que es pot trobar en línia sense cap mena dificultat.
Feta la llei, feta la...
Si s’aprofundeix en la situació de la marihuana a l’Estat espanyol, es veu que hi ha desconcert. Els consumidors –siguin de la mena que siguin–, caminen sobre el tall relliscós d’una espasa. Poden conrear plantes per a l’autoconsum i hi ha botigues –físiques i en línia– on adquirir tot el que cal. Se les coneix com a grow shops. I com és, si la marihuana –amb THC, s’entén– no està legalitzada? Resulta que les llavors, per se, no són psicoactives. Se sol posar l’atenció, el control, en la germinació, ja que la planta pot ser mascle o femella, cosa que se sap durant la floració. Les úniques que donen cabdells de marihuana són les femelles. Els mascles aporten el pol·len. No entrarem en més detalls, només direm que es poden adquirir legalment llavors feminitzades. Sí, és confús, però és que tot el que té a veure amb la marihuana ho és.
D’altra banda, hi ha també els clubs de cànnabis. Són entitats privades que faciliten als seus socis el consum de cànnabis –i derivats–, tant de manera terapèutica com lúdica. Per formar-ne part cal ser major d’edat i tenir l’aval d’un soci. S’asseguren la producció i la distribució només orientada al soci, dins del marc legal. A Catalunya han crescut enormement, molt especialment a Barcelona. La idea fundacional és tallar l’aixeta al mercat negre. No només es tracta de facilitar-ne el consum, sinó que ofereixen divertiment –billar, futbolí, consoles...– i també assessorament –xerrades, ioga, terapeutes–. El 2003 es va fundar la FAC, Federació d’Associacions Cannàbiques. I el 2017, la ConFac, confederació de federacions a l’Estat. Diuen: “El 2004 en demanàvem la legalització; el 2009, la normalització; el 2012, la regulació només de l’ús personal i l’autoconreu personal i col·lectiu, i en l’actualitat la nostra demanda és la regulació íntegra del cànnabis.” En la memòria del 2019 s’explica que la Policía Nacional va decomissar el 2018 al voltant d’un milió de plantes, mig milió de quilos de resina de cànnabis i prop de 38.000 quilos de cànnabis en format d’herba. Es van fer gairebé 400.000 denúncies.
Segons la Global Hemp Guide, a Catalunya hi ha 210 associacions cannàbiques o clubs i prop de 200 estan a la demarcació de Barcelona. N’hi ha de tota mena. Intentem parlar amb representants dels clubs, però no és fàcil. En el fons, no agrada que s’hi posi el focus al damunt. “Sovint –comenta un representant– aparèixer als mitjans de comunicació implica que la policia augmenti la pressió sobre nosaltres.” Dit això, no vol dir que les persones consultades estiguin al marge de la llei. Hi ha de tot, respecte a la rigorositat amb què es treballa. N’hi ha que són molt exigents amb l’entrada de nous socis i n’hi ha que no ho són tant. I també hi ha delinqüents que enganyen: aturen turistes a Barcelona i els ofereixen anar a una associació cannàbica, però en realitat els envien a un narcopis. “D’aquí surt el que es coneix com a turisme cannàbic”, explica un representant dels clubs. “En molts casos, aquests turistes ni tan sols fumen marihuana. N’hi ha que han acabat a l’hospital per fumar haixix barrejat amb cautxú! En l’època de l’alcalde Trias, quan ho investigaven posaven al mateix sac les associacions i els narcopisos. Amb Colau es fa una recerca més selectiva, que combina protegir el benestar i mantenir la seguretat.”
La llei té les seves zones grises. L’inspector en cap de l’àrea central de crim organitzat del cos de Mossos d’Esquadra –el seu nom s’ha de mantenir en l’anonimat–, explica que, certament, d’uns anys ençà es troben amb força plantacions de marihuana que estan fora de la norma. “No són fets aïllats”, afirma. No es pot parlar de correlació, però sí que s’ha detectat algun canvi, comenta: “Sempre hi ha hagut un consum molt admès en el cas de l’haixix i sembla que hi ha hagut un canvi de tendència en el consum: de l’haixix a la marihuana. Hi ha consumidors que han preferit produir-se ells mateixos la substància i no pagar el petit traficant d’haixix...” Hi ha el fenomen de l’autoconsum i les plantacions que van més enllà de cobrir la necessitat particular. L’inspector comenta que entre els diferents organismes internacionals, hi ha una certa fama: “L’Estat espanyol és l’hivernacle d’Europa. És un país productor, i Catalunya especialment, pel nombre de plantacions, i per la quantitat de marihuana que es comissa arreu d’Europa procedent d’aquí.” Si es mira per territoris, la demarcació de Barcelona és on hi ha més plantacions interceptades. Hi ha de tot, conreus d’interior, d’exterior, locals que fan un pas més enllà del consum particular, xarxes criminals, amb personal especialitzat, que en treuen profit, amb poc risc que els caiguin penes elevades, ja que els derivats del cànnabis no es consideren tan perjudicials com l’èxtasi, l’heroïna o la cocaïna. Segueix l’inspector: “Feu un cerca a internet... hi ha tota la informació que cal per muntar una plantació. Si, a banda, vas a qualsevol botiga, una grow shop, tens assessorament per tot arreu.” Si es posen a la balança els guanys econòmics i el risc de ser enxampats...
Un dels arguments a favor de la legalització és crear un nou sector econòmic. L’1 de gener, a l’estat nord-americà d’Illinois es va començar a vendre legalment marihuana per a ús recreatiu. Es van fer més de 3,2 milions de dòlars en vendes. Només el primer dia. Colorado va començar la venda legal a principis del 2014. Van ser els primers a fer aquest pas als EUA. Es pregunten, ens preguntem: als estats on s’ha legalitzat la marihuana, què ha passat? Des de les associacions cannàbiques ho resumeixen: s’ha pogut posar fi al mercat negre –i a la delinqüència associada–, se n’ha pogut regular la qualitat i l’economia se n’ha beneficiat. Als EUA es calcula que si legalitzessin la marihuana, d’aquí al 2025 les administracions podrien recaptar fins a 100.000 milions d’euros. És o no és una mina d’or?
MERCÈ MIRALLES
mmiralles@lrp.cat
Llei, multes i regulació pendent
mercè mirallesCada país fa la seva. Fora de la legalització del CBD –no psicoactiu–, no hi ha unitat de criteris. Al Canadà es va regular totalment el 2018: és legal consumir-ne. L’Uruguai també ho va fer, abans, el 2013. Bèlgica està en procés de regulació total. Als EUA, és legal el seu ús terapèutic en trenta-tres estats i en deu estats també ho és l’ús lúdic. A Costa Rica està despenalitzat, a Colòmbia se n’han despenalitzat la tinença i el cultiu i se n’ha fet regulació terapèutica. A Espanya, un 30% de la població és consumidora de cànnabis i el 82% està a favor que es faci un pas cap a la regulació. Un 100% dels usuaris se senten criminalitzats. El 99% de les multes per tinença i consum de drogues a l’Estat són per cànnabis. Com que no hi ha distinció legal entre marihuana per a consum lúdic i medicinal, si la necessiten per al dolor, per exemple, hauran d’anar a un club, o al mercat negre. Es calcula que a l’Estat hi ha entre 50.000 i 100.000 usuaris terapèutics de cànnabis.
Desconèixer: por i estigma
mercè miralles
La Noemí Sánchez-Nàcher és presidenta de l’Observatori Europeu del Consum i Conreu de Cànnabis (OECCC), directora del projecte encuestacannabis.com i professora a la Universitat de València. La seva especialitat és la neuropsicologia. El primer que comenta, la ignorància: “El més greu és el desconeixement, la por i l’estigma.” Fins i tot, quan es tracta de fer-ne un ús terapèutic –dolor, ansietat...– i res més. Fins i tot quan ho recepta un metge. “El principal problema amb el cànnabis és el desconeixement, pensar que pel fet de consumir-ne ja s’és un drogoaddicte, una «escòria social», com he arribat a escoltar en congressos científics”... És una llàstima, diu, “tenir-lo i no aprofitar-lo.”
Es comença per la marihuana...
mercè mirallesSegons el representant d’una associació cannàbica catalana, aquesta frase, que implica que la marihuana és la porta d’entrada a les drogues “mai s’ha pogut demostrar”. Respecte a l’addicció, valora que la culpa no la té la planta, sinó que cal veure “l’ús que en fa la persona”. Donada la situació de la marihuana no és fàcil obtenir permisos per fer recerca sobre els seus efectes. La falta d’estudis no afavoreix els que estan a favor de la legalització, però tampoc els que hi estan en contra.
Les grans empreses, expectants
mercè mirallesEn Max és difícil de trobar. Treballa per a una empresa que fa serveis de consultoria per a multinacionals, tot i que també assessoren associacions cannàbiques. Està, doncs, en contacte amb el mercat internacional, les grans empreses que estan esperant que la llei permeti fer negoci a l’Estat. Comenta que les botigues de parafernàlia, les de conreu, les de productes derivats, si no pertanyen ja a una gran marca, és probable que siguin devorades pels peixos grans que esperen per queixalar el mercat. Exposa novament la varietat de situacions. “Alemanya n’ha legalitzat el consum terapèutic, però no la producció, amb la qual cosa, ha d’importar. Grècia en va legalitzar la producció però no n’ha legalitzat el consum, i en poden produir per exportar... Les normes, però, d’aquí a dos mesos poden canviar.” En un món en part legal en part il·legal, diu: “Ens posem d’acord entre diverses associacions per compartir informació i vetllar per nosaltres mateixos.”