El dossier

DOSSIER

LA COMUNICACIÓ EN TEMPS DE MASCARETA

Mira’m als ulls...

Mascareta fins no se sap quan. I mantenir les distàncies. I de tocar-nos... res. Què passa amb la nostra comunicació interpersonal? Cal esforçar-nos a connectar, i per fer-ho, fomentar allò que les presses ens roben: l’escolta i la mirada actives

ESTHER SARDANS
“Amb la mirada generem empatia, connectem; comuniquem pensaments i emocions”
JAVIER TORREGROSA
“Quan inclinem el cap i el nostre primer moviment és cap avall transmetem acostament, mentre que si apugem la barbeta, implica allunyament”
NÚRIA ORIOL
“Fa poc, ens trobàvem al límit, sobretot per les pèrdues en vides. L’afectació emocional, a més del desgast físic, ens ha anat tocant a tots”
NÚRIA ORIOL
“Podem avisar una persona que no se’ns acosti o que respecti la nostra distància, però amb serenor i assertivitat. La por pot fer que estiguem més crispats i no facilita les coses”

“Un dels aspectes més importants de la comunicació és l’escolta. Aprendre a escoltar és d’allò més complicat. Potser per les presses o per la mena de vida que fem, ens costa més mantenir una escolta activa amb els nostres interlocutors.” Parla l’actriu María Díaz, protagonista d’un curt d’èxit a YouTube aquests mesos, A dos metros de distancia. Tota eina que ens serveixi per comunicar-nos ara cal usar-la, és urgent. Es desitja com mai el contacte amb els altres, però la preservació de la salut és prioritària. Així que, tot i estar molt esverats després d’un llarg confinament i de la desescalada, no queda més remei: mascareta, distància i deixar el contacte per d’aquí a uns mesos, qui sap quants... Fràgils i, qui més qui menys, necessitats d’empatia, ens trobem que la comunicació interpersonal se’ns ha fet més complexa. Hi ha qui, arribats a aquest punt, es deu haver acostumat a la convivència amb el virus. D’altres, deuen sentir angoixa en els contactes socials. Uns i altres, tots, hem de respectar, sine die, les regles del joc. Esther Sardans és periodista, coach en habilitats comunicatives (www.esscomunicacio.com). La fotografia del que hem viscut, diu Sardans, “és la d’un xoc col·lectiu, una sacsejada emocional, social i global...”: “Són, potser, moments únics en la nostra història actual, i ens han col·locat en una vulnerabilitat que no havíem experimentat fins ara. D’una banda, és una imatge de patiment, de vides que han marxat i d’altres que viuen i viuran situacions d’emergència social. I de l’altra, s’ha creat un nou escenari, i molts han sortit de la seva zona de confort per arriscar-se i obrir-se a noves oportunitats, i no solament en l’àmbit professional, pagat, sinó en l’aspecte més humà. Hi ha més atenció cap a l’altre, estem més desperts. Aquesta situació està fent emergir el millor de nosaltres, hi ha un altre ordre de prioritats.”

Tots els experts consultats coincideixen: la mirada és una de les vies més importants per connectar i transmetre’ns informació. Ho sabíem, segur, però ara se’ns fa més evident. Per bé i per mal. Diu Sardans: “Amb la mirada generem empatia, connectem; comuniquem pensaments i emocions. Quan mires, hi ha una resposta. Amb la mirada pots acceptar o rebutjar, incloure o excloure. Al carrer, a les cues del supermercat, al transport públic, fent esport... Hi ha mirades que generen complicitat, atenció, curiositat... perquè la mirada genera vincles. I també hi ha mirades de rebuig, por, molèstia, perquè estem en alerta, hi ha por. Tot i que aquesta por es manifesta des de diferents intensitats, depenent de la persona.”

Javier Torregrosa lidera, al País Valencià, un equip d’experts –microexpressions, paralingüística, neurociència, morfopsicologia...– (www.noverbal.es). Estan molt enfocats a la formació. Quan va començar la desescalada van treure a la llum algunes dades fruit de la seva recerca. Fins i tot mitjans internacionals hi van parar atenció. Per començar, en la salutació: “Ni mans, ni peus, ni colzes, ni res... si necessitem mantenir la distància i, a més, hi ha por, l’elecció és el gest d’inclinació del cap, a l’estil asiàtic.” Ens hem de comunicar i hem de saber interpretar què ens diuen. Les possibilitats a l’hora de llegir la gestualitat, són moltes. Torregrosa esmenta especialment les diferències entre alguns gestos que es poden fer amb el costat dret o esquerre del cos. Un parell de petons que comencen per l’esquerra –controlada per l’hemisferi dret, més espontani, d’acció, creatiu– són, diu, més emocionals, amb més implicació personal de qui els fa. Mentre que, si comencen per la dreta –controlada per l’hemisferi esquerre, el reflexiu, l’avaluador de riscos–, seran més formals. El mateix passaria amb una abraçada. I tot això, independentment de si som dretans o esquerrans. Ara, però, què? “Una salutació amb el cap, com sabem si és d’acostament o només formal? Per això tenim els microgestos... Quan inclinem el cap i el nostre primer moviment és cap avall transmetem acostament, mentre que si apugem la barbeta és un contacte més aviat formal i, inconscientment, implica allunyament.” Un detall tan petit... Els petits gestos deixen veure el grau de relació i interès.

Ira, alegria... Les diferents disciplines que n’han fet una ciència, testant el comportament humà amb mètodes estadístics, què diuen? Anem a les microexpressions. “Les microexpressions es veuen perfectament reflectides en la boca i les celles”, explica Torregrosa. Per expressar ira, les celles baixen, per exemple. En l’alegria, hi ha una simfonia de moviment al voltant dels ulls. Els pòmuls pugen, es forma una doble parpella a la parpella inferior, se’ns marquen les famoses potes de gall... Alerta, perquè tot això només passa si el somriure és sincer. Si és de compromís, nomes s’estiren les comissures de la boca. Això de fingir es complica!

Relacionar-nos en línia

La mirada té el secret de l’èxit i el fracàs. Esther Sardans afegeix un element. El teletreball, que s’ha multiplicat arreu, ens ha posat davant del dilema de com afrontar les reunions en línia. “Per primera vegada, a través de la càmera ens podem mirar a nosaltres mateixos quan comuniquem i també quan mirem els altres. I molt de l’èxit o el fracàs de la nostra comunicació té a veure amb la nostra mirada, amb la qualitat de com ens mirem i com mirem els altres.” Adaptatius. Com abans traguem l’etiqueta de provisional a l’estat de coses actual, abans ens refarem. “Aquesta situació és un punt d’inflexió cap a una nova realitat que tot just comença ara. Com menys resistència hi ha hagi, més capacitat adaptativa i més possibilitats de resposta.”

Som capaços de comunicacions reeixides, manté. Fins i tot entre els que no acaben de sentir-se a gust amb la represa o la nova normalitat. “La inseguretat comporta agressivitat i a algunes persones les condueix a reaccionar d’una manera més impulsiva quan se senten amenaçades. Però també és un mecanisme de defensa que ens permet ser més previnguts, més responsables amb les distàncies o mesures de seguretat. Em respecto més a mi i respecto més a l’altre.” El cervell col·labora a fer-ho més fàcil, tot plegat. Envoltats d’incerteses, per entendre què passa usarà mecanismes que potser no seran lògics i racionals al 100%. Segons els experts, prop del 93% de la nostra comunicació és a través del cos, de la gestualitat i dels moviments. Recolzen les paraules, si són sinceres, i si hi ha contradiccions, tendim a confiar-hi més que en els discursos que ens facin. “Toquem amb la mirada, toquem amb la nostra veu; és una comunicació més dirigida, no és un llenguatge automàtic. D’aquesta manera, podem arribar a percebre més l’estat de l’altra persona, hi ha observació i escolta, i és més fàcil poder-nos comunicar. Posem més atenció en el receptor i el missatge que volem transmetre, no tant en el jo. Quan posem en valor l’altre, entendre l’altre, la comunicació és més clara, més fluïda, més sinèrgica.” En el fons, doncs, escollim com ens volem comunicar. Entre la por i la disbauxa, és moment de generar confiança. Empatia. Patrycia Centeno, periodista, experta en comunicació política no verbal (www.politicaymoda.com), dona un matís important a la por. “Ha estat un impacte molt gran. Hem hagut de canviar els nostres hàbits i la nostra manera de relacionar-nos i entendre’ns d’un dia per un altre. La por es detecta en els peus –busquen una sortida o s’aturen per no ensopegar amb ningú–. La por no sempre és una emoció negativa, ens ajuda a protegir-nos.” De fet, una certa por –sempre ben gestionada–, assenyala, “és més convenient que la despreocupació de molts ciutadans que no s’adonen de la dimensió d’aquest virus”.

Tots afectats

“Aquesta situació és complexa. Fa poc, ens trobàvem al límit, sobretot per les pèrdues en vides humanes i la manera com s’havien produït. L’afectació emocional, a més del desgast físic, ens ha anat tocant a tots en grau divers.” Parla Núria Oriol, coach, sòcia fundadora d’OpenMind Consultants. “Hi ha hagut un excés d’informació, tòxica la majoria de les vegades, i no s’ha comunicat prou bé per part dels responsables polítics i d’alguns mitjans de comunicació que han contribuït a accentuar un clima de por. Aquest clima ha afectat algunes persones més que d’altres, incidint en la seva conducta. Han sentit més angoixa, desconfiança envers l’altre, poca motivació per reprendre la vida, desànim... Malestars que es poden haver accentuat amb la sortida al carrer i el fet d’haver de portar mascareta.” Tot i l’impacte a les nostres vides, i en la mateixa línia que els altres experts, Núria Oriol destaca les nostres capacitats. “Ens acostumarem a la mascareta. El nostre cervell sempre s’està adaptant als canvis i, per tant, s’adaptarà a aquesta situació i la podrà normalitzar. Normalitzar en el sentit que és necessària durant un temps, mentre som solidaris, per trobar un tractament, protegir les persones més vulnerables, recomençar totes les activitats de la vida, entre elles la feina.” Oriol manté que és una situació excepcional, en què cal sacrificar alguns aspectes individuals en pro de la col·lectivitat. “Segurament molts ens haurem replantejat temes com la importància de les relacions, de tenir cura els uns dels altres, la proximitat, la simplicitat en algunes maneres de viure… Hem contemplat com la natura s’obria pas cap a nosaltres com si ens demanés que forméssim junts un ecosistema d’equilibri… Cadascú sap quines reflexions ha fet i quines li canvien la vida, però hem de tornar a la vida sense màscares… Màscares de cap mena, això seria ideal.”

Per valorar com ens comuniquem ara, Oriol para atenció a les mans. Observa les converses i s’adona de com agafen protagonisme. “El seu llenguatge, els seus moviments, les seves cadències... El mim va néixer en una època en què se censuraven les paraules i l’única manera de dir-ho tot era expressant-se amb el cos… Ara no ens veiem ni el nas ni la boca, però encara podem veure pel contorn dels ulls si una persona s’alegra de veure’ns.”

Credibilitat, o no

Patrycia Centeno aporta reflexió al voltant de la sinceritat. Què podem dir sobre la confiança, en aquests temps de cares tapades? “Seria pitjor que ens haguessin embenat els ulls. Aleshores sí que desconfiaríem! Els ulls ho diuen tot. Ara bé, és cert que ens hem d’esforçar molt més a entendre què vol dir una mirada. Ens n’hem adonat amb les videotrucades. Llegir el llenguatge corporal de manera no presencial requereix molt més esforç i per això acabem tan cansats, encara que la reunió hagi estat amb amics o familiars.” Quan estem cara a cara amb els altres, desconeguts o no, Centeno dona dues pistes per tenir confiança: el somriure amb els ulls, que denota amabilitat i el fet de mantenir la distància, que vol dir respecte.

Què hi ha dels polítics? I la confiança o desconfiança ara? “Sempre feia broma dient que sabem que un polític ens comença a mentir en el moment que mou els llavis. Ara, amb la mascareta, aquesta fórmula no funciona i ens hem d’esforçar a interpretar la resta de gestos. Com que hi ha una part de les expressions facials que queda oculta, és importantíssim que no hi hagi altres accessoris o posades en escena –faristols, escriptoris, carpetes...–, que el tapin encara més, ja que cal interpretar la resta del cos.” Hi ha molta recerca, a propòsit de la veritat i la mentida. “Hi ha un enfocament molt interessant, l’enfocament del malestar/benestar, que és una tècnica policial. Quan diem la veritat i no tenim preocupacions, tendim a sentir-nos més còmodes que quan estem mentint. Quan estàs còmode, el cos està en expansió, més obert, mostra d’una manera més oberta el tors, la part interior dels braços i cames. Hi ha una sincronia en el nostre comportament no verbal.” El ritme de la respiració és més compassat. Per contra, explica, la incomoditat, fa tancar més sovint els ulls, hi ha més bloqueig visual, creuem més els braços en forma de tancament... “Quan fas afirmacions falses, acostumes a no tocar o a no buscar el contacte físic amb l’altra persona. Perquè aquest allunyament ajuda a alleugerir el nivell d’inquietud, de tensió interna.”

Amics de la incertesa

La incertesa és una de les característiques de viure. Comenta Núria Oriol: “Aprendre a conviure amb la realitat tal com és, sabent que no tot està sota el nostre control... Mai no ho ha estat, però ara se’ns ha fet més evident, d’una manera molt tangible i dolorosa.” La incertesa té a veure amb com ens relacionem, també. Cal que cadascú es faci conscient de la seva responsabilitat, per ell i pels altres. “Si convé, podem avisar una persona que no se’ns acosti o que respecti la nostra distància, però amb serenor i, afegiria, assertivitat. La por pot fer que estiguem més crispats i no facilita les coses. No és positiu viure en sospita permanent. Per reincorporar-nos al món exterior cal prendre consciència que estem més exposats a una malaltia que encara no se sap guarir. Però el fet de prendre consciència, precisament, és per acceptar allò que no podem canviar i enfocar-nos cap allò que sí que està a les nostres mans.” Això fa baixar la crispació, l’angoixa i la culpabilitat i pot augmentar la fortalesa interna.

El llenguatge verbal i no verbal, al cap i a la fi, revelen un estat interior. Oriol, doncs, posa l’accent en l’actitud. La concentració i la calma, per estar centrats en el present, el que tenim entre mans en cada moment. Aquest “estar present” facilita un estat d’alerta que no té res a veure amb el neguit, sinó amb la serenor. “La respiració és una bona aliada. La tenim tan a mà que sovint l’oblidem. Una respiració calmada, oxigena les nostres cèl·lules, relaxa el nostre cos i la nostra ment. Quan el cervell rep la informació que respirem pausadament, es relaxa. És un bon senyal. Aleshores, es pot ocupar tranquil·lament d’allò que se li presenta. Ocupar-se de la vida és totalment contrari a preocupar-se de la vida. En la primera opció estem en una situació proactiva; en la segona, de debilitat. La primera ens convé, perquè ens ajuda a resoldre els problemes, les adversitats i les dificultats.”

És temps d’aprendre i recomençar. És clar que ens les empesquem per expressar-nos quan cal. Sovint, de manera espontània. “Pels que n’hem d’aprendre, convé estar atents als detalls, llegir més el llenguatge corporal. Si una persona té les espatlles caigudes pot estar cansada o trista; si es plega de braços pot voler posar una barrera, o que no se li notin els nervis… Aquest és un temps d’estar atents a la subtilesa. A la subtilesa i a la delicadesa, per exemple quan ens expressem amb paraules, perquè expressen el nostre pensament i diàleg interns. Unes paraules d’ànim, un «gràcies» poden canviar una trobada i donar força.” Ara que ens recorden que no podem estar junts físicament de la mateixa manera que abans de la covid-19, es tracta d’internar aproximar-nos emocionalment: “Guanyarem en intel·ligència intrapersonal i interpersonal.” Anar al detall –de paraula i obra–: “M’ha agradat trobar-me amb tu”; “Què puc fer per ajudar-te?”...

La comunicació és més que una tècnica. Per això, de la mateixa manera que es comparteixen la pena i el riure, els experts parlen de compartir altres aspectes del moment: l’aprenentatge, la cooperació, la intel·ligència de la compassió. “No podem viure segrestats per la por, perquè renunciem al nostre creixement, a l’experiència de la llibertat, a atrevir-nos a ser creatius, a tenir projectes i il·lusions… sense frivolitzar. Frivolitzar seria dir que no n’hi ha hagut per tant, que no tenen significat ni el nombre de morts ni de persones amb seqüeles, ni el patiment de les famílies, ni el patiment del personal sanitari, ni de totes les persones de primera línia. Els esforços no s’han acabat. Com el de les persones que pateixen un ERTO inesperat, o que han perdut la feina o que no podran obrir el negoci, per exemple.” També seria frivolitzar, afegeix Oriol, voler tornar a viure com abans. “Hi ha massa dolor i massa efectes crítics que han canviat les nostres vides per sempre, encara que hi hagi persones que no se’n sentin afectades. M’agradaria creure que hem après, i que trobarem maneres més solidàries, creatives i sostenibles de viure.”

Si volem, podem entendre’ns

Ens queixem de la mascareta, que mig ens tapa. Hi ha qui és capaç de comunicar-se amb tota la cara tapada, coberta amb una màscara. Ho han mostrat els actors María Díaz i Alfonso Rodríguez, durant les setmanes més dures de la reclusió, a Madrid. A les xarxes es va fer viral el seu curtmetratge, A dos metros de distancia. La quarantena els va confinar. I pensant en les persones grans, va sorgir la inspiració. “Fa uns dos anys vam construir unes màscares expressives i durant el confinament, movent caixes, ens las vam trobar. Se’ns va ocórrer que podíem aprofitar aquell temps, ja que els dos –que som actors– ens havíem quedat sense feina, per explicar alguna història que ens motivés...” I res més motivant que homenatjar els més oblidats, els més grans. Els personatges són dos avis que es coneixen, que es fan riure, que es preocupen l’un de l’altre. Tot, a dos metres de distància l’un de l’altre. El curt és emocionant. Ni les màscares ni la mudesa impedeixen la comunicació. “Hem de buscar més el suport del llenguatge corporal.” Ho tenen molt i molt clar: “Si hi ha voluntat de comunicació no importen les barreres, ja siguin físiques o culturals, ja que en ocasions aquest tipus de problemes fan que el diàleg sigui més intens, ens fa centrar-nos en l’altre, per comprendre’l.”

Parlar, potser mentir

Mentim. En detalls petits, per mandra, per quedar bé, per no haver de donar explicacions. Algunes mentides són en benefici propi; també en diem pel bé d’altres. Al darrere no hi ha, necessàriament, perversitat. Enganys sobre la marxa, per sortir del pas, des de bon matí. També aquí, la ciència té coses a dir. Diu la comunicadora Esther Sardans: “Tota mentida genera una reacció psicofisiològica i hi ha microexpressions que ens indiquen, potser no una mentida, però sí que hi ha algun conflicte. Tocar-se el nas, el cap, la barbeta, les mans inquietes, aixecar les espatlles, amagar el dit polze... Són gestos involuntaris, mil·lèsimes de segon, que poden expressar l’estat anímic, sense ser-ne conscients. Especialment a la cara, perquè els músculs estan connectats al cervell límbic, que és el que domina les emocions.”

TERESA BARÓ DIRECTORA DE VERBAL NO VERBAL

“Ens hem d’esforçar a saludar-nos”

Al carrer hi ha un nen, d’uns 2 anys. Ens mirem. I intercanviem somriures. Ell, petit com és, ha sabut llegir, als ulls de l’adult, un somriure. Ho ha descodificat, instintivament, tot i la mascareta que no li deixa veure’m la boca. La majoria estem acalorats i incòmodes sota la mascareta. N’hi ha, també, que, a estones, s’hi troben a gust, amb el tapaboques, perquè poden passar més desapercebuts, i no interactuen si no en tenen ganes. Agradi poc, o gens, de moment, tots emmascarats, i cadascú amb la seva idea del que és socialitzar. El primer pas, de vegades, és reconèixer-se al carrer.
Com ens reconeixem... Ens costa una mica més. Som al supermercat, ens veiem més de lluny, i la meitat de la cara, que és la nostra identitat, està tapada. Molt sovint, reconeixem els altres per altres factors, per la manera de caminar, de moure’s, de gesticular. Això també són trets distintius, tot i que la cara és el primer que veiem, normalment, i allò en què ens fixem més. Amb això, habitualment, ja en teníem prou, abans. Ara, ens hem de fixar en aquest i en altres elements de la comunicació no verbal, que ens ajuden a identificar les persones. Observem més el conjunt i no solament la cara.
El contacte visual és el primer pas.
Quan fas contacte visual i l’altre et retorna el contacte vol dir que ell o ella també pensa que et reconeix: “Ets...?” Després, tenim el somriure. Encara que la boca no es vegi, el somriure es nota en els ulls. La persona s’atura i si el contacte visual es manté més temps de l’habitual vol dir que hi ha una voluntat de comunicació. En aquest moment, si no acabes d’identificar la persona, és quan intervé la paraula. Hem d’intercanviar paraules, perquè la veu és un altre tret que ens identifica i ens va confirmant que aquella persona la coneixem.
Tot plegat, requereix temps.
Tot aquest procés d’identificació que abans era fàcil i ràpid, ara és més lent i ens hi hem d’esforçar més. Això cal remarcar-ho. Ara mateix, aquest fet comunicatiu casual, de trobar-nos en un indret, requereix voluntat.
Segur que en algun moment pensem: “Perfecta, la mascareta... faré veure que no el/la reconec”...
Hi deu haver gent que ho aprofita, perquè no té ganes de saludar, perquè li fa mandra, pel que sigui. Pot passar que sigui una persona tímida. Però aquesta actitud li pot agreujar, precisament, la timidesa o l’aïllament social. Per tant, ens hem d’esforçar a saludar-nos. Si no, estarem generant un ambient no només de distanciament físic, sinó també emocional i social.
És estrany, però alguns ens hem trobat molt a gust a la bombolla de casa.
Segur que molts ho diuen, que s’han acostumat a estar a casa, “S’hi està tan bé, a casa!...” Sense veure gent, sense les obligacions socials que tens habitualment...
Potser hi ha molt cansament acumulat. La pressió durant el confinament ha estat gran. Les sortides a corre-cuita per comprar, les cues... Al final, l’únic lloc que podia ser mínimament segur era casa. El cas és que, tant sí com no, la mascareta va per llarg.
Es dona la paradoxa que ens hem relacionat més en línia que presencialment... El que passa quan fas trobades virtuals és que almenys et veus la cara. Malgrat les dificultats, la distància i la fredor que pugui implicar aquesta comunicació, et veus la cara. Quan has d’anar pel carrer, en canvi, has d’anar amb mascareta.
Hem d’interactuar. Entre coneguts, ja anem tenint pistes, però i en la relació dependent-client, per exemple? Com?
Amb el somriure. Val per a les gestions als establiments i per a les relacions personals. Sempre hem entès que el somriure és l’expressió universal de benvinguda, d’acollida i de voluntat d’entesa. Si no et somriuen tens la sensació que no t’atenen o que no són amigables. Sempre hem basat les relacions en la importància del somriure, però ara no es veu, aquesta part tan destacada de la cara ha desaparegut sota la mascareta.
Hi ha el somriure sincer, i el somriure que no ho és tant.
En les relacions més de compromís, fins i tot, hi ha un somriure forçat, podríem dir. És un senyal de bona voluntat, de cortesia, encara que no sigui manifestació d’una gran alegria. Ara tampoc el podem fer.
El somriure sincer és diferent del forçat, però.
Somriem amb els ulls. Per tant, és molt i molt important fixar-nos en els ulls, i en les petites arrugues que es formen al seu voltant. Però no n’hi ha prou. De vegades la persona està lluny i no s’aprecia prou bé... Necessitem aleshores altres ingredients del llenguatge corporal. Per exemple, en entorns més formals o d’atenció al client, el gest que podem fer és una lleugera inclinació de cap. És un gest de servei. Les persones que treballen atenent al públic ho poden fer.
I quan la situació no és tan formal?
Quan anem pel carrer, pel barri, pel poble, estem molt acostumats a aixecar la mà o fer un cop de cap que és com dir adeu! L’hem incorporat a la nostra cultura, i és més informal. Quan ens trobem algú mentre comprem o anem en un transport públic una altra possibilitat que tenim és inclinar el cap de costat, perquè aquest és un gest d’amabilitat, de bona voluntat, dolç. És un gest que fem quan ens agrada algú, quan mirem els nostres nens. També és propi de l’actitud d’estar al servei de l’altre.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)