“La crispació no resol problemes”

El nos­tre cer­vell és emo­ci­o­nal. Votar segons l’estat emo­ci­o­nal no és bo o dolent; sim­ple­ment és la rea­li­tat. La pri­mera cosa que hem d’enten­dre tots ple­gats és que les emo­ci­ons són infor­mació, són capi­tal cog­ni­tiu i les hem d’inter­pre­tar com això. No són una degra­dació de la raó ni dels argu­ments, sinó que sen­tir coses i pen­sar el que sen­tim és part de com fun­ci­ona el cer­vell.

No, el que passa és que el nos­tre cer­vell és molt mandrós. Té mili­ons de neu­ro­nes però molta man­dra, i neces­sita sem­pre dre­ce­res per resol­dre la mul­ti­pli­ci­tat cons­tant de rep­tes a què s’ha d’enfron­tar. I aques­tes dre­ce­res són els pre­ju­di­cis, que poden ser de dife­rents natu­ra­le­ses i allò que s’ano­mena el biaix. Tot això són dre­ce­res perquè el cer­vell tre­ba­lli més ràpid, dub­tant menys, tot i que et pot por­tar a errors.

Exacte. Has de pren­dre mol­tes deci­si­ons amb una paciència cog­ni­tiva molt limi­tada i aques­tes dre­ce­res et poden por­tar a equívocs. Però és que el millor cer­vell neces­sita aques­tes dre­ce­res. Per això és tan impor­tant enten­dre millor la neu­rociència, per saber com fun­ci­ona a l’hora de pen­sar qual­se­vol estratègia de comu­ni­cació pública, política, pri­vada o cor­po­ra­tiva. El cer­vell s’ha d’enten­dre i l’hem de conèixer, i no podem subes­ti­mar el capi­tal cog­ni­tiu de les emo­ci­ons, que és cen­tral.

Hem arri­bat aquí, en bona part, perquè hi ha una tensió bru­tal entre l’oferta abun­dant que és la infor­mació i el bé escàs que és el temps. Un segon no pot créixer, ni un minut, ni una hora. El que sí creix és l’oferta d’infor­mació. És en aquesta tensió entre l’oferta abun­dant d’infor­mació i el bé escàs que fa que vis­quem acce­le­ra­da­ment, i això afa­vo­reix aques­tes dre­ce­res per pren­dre deci­si­ons cons­tants sense fer un procés de rao­na­ment lògic.

No. Podem edu­car-nos des d’una millor com­prensió del que està pas­sant i de com som i anar bus­cant ele­ments de com­ple­men­ta­ri­e­tat per tal que, en la pressa de deci­si­ons, tin­gui cabuda la deli­be­ració i l’anàlisi.

La cris­pació i la pola­rit­zació ali­men­ten moltíssim els algo­rit­mes quan pre­nem deci­si­ons i són el motor de les pla­ta­for­mes digi­tals. Com que la lluita és per l’atenció, la pola­rit­zació fa que l’algo­ritme límit hi sobre­re­pre­senti la dis­crepància i no el con­sens. A més, ara el futur ha dei­xat de ser aquest espai a què volem arri­bar, perquè estem segurs ínti­ma­ment que serà millor que el nos­tre pre­sent i molt millor que el nos­tre pas­sat. Això s’ha tren­cat.

S’ha acce­le­rat amb el coro­na­vi­rus, però ja fa temps que la soci­e­tat euro­pea té un sen­ti­ment de nostàlgia acce­le­rada. Per pri­mer cop, les gene­ra­ci­ons con­tem­porànies no veuen el futur amb espe­rança supera­dora. Aquest és el canvi.

No hi ha una cor­res­pondència exacta per la sobre­re­pre­sen­tació en la política, als mit­jans de comu­ni­cació i a les pla­ta­for­mes digi­tals. El debat polític com el conei­xem, no tant les idees, està sobre­re­pre­sen­tat.

Hi ha una mica de tot i és obvi que hi ha una part de la com­pe­ti­ti­vi­tat política i elec­to­ral que s’ha impreg­nat de con­tundència, cridòria, exci­tació, agi­tació… I, dins de les com­petències elec­to­rals, el que crida més o ges­ti­cula més té més ren­di­ment i pro­jecció que qui enra­ona més.

Aquesta acti­tud té el seu públic perquè ofe­reix solu­ci­ons ràpides a pro­ble­mes com­ple­xos. Com que la por ens difi­culta enten­dre el pro­blema com­plex, volem una solució ràpida. I la cridòria és una manera d’aten­dre aquesta urgència en forma de sim­pli­fi­cació del mis­satge.

Forma part de la vida, no només de la política.

El nivell d’exigència es mesura després amb la con­fiança elec­to­ral. És més útil per a la qua­li­tat democràtica un altre tipus de debat, però, final­ment, els elec­tors sabran què els interessa més, si la sim­pli­ci­tat o els debats de millor qua­li­tat democràtica.

Jo no seria tan categòric. La cris­pació és temp­ta­dora per una certa visió limi­tada de la política.

Hi hauríem arri­bat igual­ment, però és evi­dent que la soci­e­tat cata­lana ha vis­cut amb una gran dosi d’emo­ci­o­na­li­tat tot el que ens ha pas­sat dar­re­ra­ment. No crec que aug­menti, perquè hem arri­bat a un punt en què amplis sec­tors de l’opinió pública han vist que la cris­pació i la pola­rit­zació no tenen la capa­ci­tat de resol­dre pro­ble­mes, més aviat els exci­ten.

Sí. I si no can­sada, almenys que està espe­rant un altre tipus de solu­ci­ons. Cada cop, la gent bus­carà més el polític capaç de cons­truir i no de des­truir.