El dossier

Voler ser mare i no poder

La infertilitat porta milers de dones, en parella o soles, a la reproducció assistida. S’hi deixen l’energia física i emocional, i l’econòmica. Moltes, moltes, no se’n surten. I no se’n parla

GLÒRIA LABAY
“Tant de bo hagués viscut en una societat que m’hagués facilitat focalitzar-me en l’objectiu de ser mare als 25 anys”
SANDRA ALBERT
“Ell em deia: «Sense fills estem molt bé! Tenir un fill ens canviaria la vida... Ara fem el que volem» I jo pensava: «Deus ser tu, que estàs molt bé!»”
CRISTINA ENJUTO
“Posem totes les nostres forces a favor del benestar de l’altre i perdem de vista el nostre, sobretot l’emocional”

“Les teves primeres visites a 0 euros”, “9 de cada 10 pacients aconsegueixen un embaràs”, “90% resultats positius, sense llistes d’espera; finança el teu tractament”, “T’oferim els millors tractaments per ajudar-te en el teu objectiu de quedar-te embarassada”... Són frases que acompanyen la publicitat de clíniques privades de tractament de la infertilitat. Tres coses criden l’atenció. La primera: s’adrecen, especialment, a la dona, apel·len al seu desig de ser mare. Una segona qüestió: es parla d’èxit en embarassos, no del naixement de nadons vius. Els embarassos abunden, però les estadístiques indiquen que no pas tots, ni de bon tros, arriben a bon port. En tercer lloc, l’aspecte econòmic. Més enllà de si els preus són justos, el cas és que quan una parella –o una dona sola– inicia el camí de la reproducció assistida és possible que arribi al límit de la seva capacitat econòmica, esperançada i insistent, per tal d’acomplir un somni. Parlem sobretot de la medicina privada, perquè la pública planteja limitacions, per exemple el protocol segons el qual l’inici del tractament té una edat màxima per a la dona: 40 anys.

Allò que hauria de ser fàcil, tenir fills, es complica de mala manera per a milers de persones. No se’n parla gaire, però. Aquestes persones –les dones directament en el seu cos–, passen per inseminacions artificials, fecundacions in vitro, tractaments amb hormones, vitrificació –congelació– d’òvuls, òvuls de donant, esperma de donant... Estem parlant de posar tota l’energia en la consecució de l’objectiu de ser mare. I és una cerca que es pot allargar durant anys. Tot això porta molts dels afectats a l’endeutament, i sense saber si tindran èxit. La Sociedad Española de Fertilidad (SEF) fa periòdicament un informe amb les xifres d’èxit de les clíniques privades de reproducció assistida. Segons les dades del 2017, el nombre de parts per cada cicle iniciat –cicle és el procés complet pel qual s’extreuen els òvuls, es fecunden i es transfereixen els embrions–, segons l’edat i si els òvuls són propis, serien: 20,3% per a dones de menys de 35 anys; 15,9% para a dones d’entre 35 i 39; 5,7% per a dones de 40 anys o més. Si no es té en compte l’edat de les pacients, la taxa de parts per cicle és del 14,2%. Les taxes d’èxit –de parts, no embarassos–, per cicle són del 27,7% amb òvuls de donant.

Posem el focus en les dones, fonamentalment, perquè són elles les protagonistes principals en els tractaments –senten sovint que tota la responsabilitat és seva–, i perquè la pressió social sobre elles és potent. Ens ho diuen els experts, i la majoria de dones al voltant de la trentena ho entendran: segur que alguna vegada –o moltes–, els han preguntat quan tindran fills... I les han animat a fer-ho. A l’hora de buscar testimonis, abunden les veus de dones, mentre que les d’homes estan molt silenciades, més circumscrites a l’àmbit privat.

Sempre HI ets a temps?

Els missatges que ens arriben fan pensar que tot es pot programar a cop d’agenda i que es pot ser mare en qualsevol moment, gràcies a la ciència. La necessitat d’assegurar-se recursos i estabilitat fa que moltes dones busquin la maternitat fins i tot passats els 40 anys, però la fecunditat no és la mateixa que als 25. Qüestió de biologia, res més. Diu una de les testimonis: “Tant de bo hagués viscut en una societat que m’hagués facilitat focalitzar-me en aquest objectiu, ser mare, als 25 anys. Jo volia estudiar, poder oferir recursos als fills. Estudiar, situar-te... i sense adonar-te et plantes als 35 anys, molt fàcilment.” I així és com al voltant dels 40 es pot estar immersa en un tractament de fertilitat. Aquest tractament serà, possiblement, en una clínica privada, ja que l’oferta pública és limitada. La carrera per la maternitat és una contrarellotge.

La Societat Americana de Medicina Reproductiva recorda: “La infertilitat no és un inconvenient, és una malaltia del sistema reproductiu que inhibeix que el cos pugui realitzar la funció bàsica de la reproducció.” La infertilitat, cal recordar, afecta l’home i la dona igualment. I és una patologia mèdica i social: el futur com a col·lectiu té la base en la nostra capacitat de perpetuar-nos. No és només el problema d’una dona o d’un home concrets; transcendeix l’individu.

L’any 2018, a Catalunya hi havia prop de 80.000 dones de 40 anys o més que s’havien sotmès –o s’estaven sotmetent– a un tractament de reproducció assistida. Són dades de l’Enquesta de Fecunditat del 2018, feta des de l’Instituto Nacional de Estadística (INE). A l’Estat espanyol, més d’un 40% de les dones afirmen haver tingut el seu primer fill més tard del que haurien volgut: més de cinc anys tard. Per què ho van endarrerir? Segons la mateixa enquesta, per falta d’una relació sentimental estable i per qüestions laborals o de conciliació. A Catalunya són al voltant de 500.000 les dones que consideren que han estat mares més tard del que tocava. El cas és que la mirada sobre la dona és constant i penetrant. Encara que no es percebi és pressió perquè compleixi un rol que s’espera de la figura femenina. Des de les dones que volen ser mares i no poden fins a les que decideixen que no ho volen ser i les que són prou sinceres per reconèixer que potser, si haguessin sabut què significava ser mare, no s’hi haurien posat... totes senten que se’ls fan judicis públics i sumaríssims.

La demanda de tractaments de reproducció assistida no va a menys, va a més, segons la cinquena edició de l’informe especial Centres de reproducció assistida (març 2020), de l’Observatori DBK Informa. Per què? I responen: “Per la tendència a endarrerir la maternitat, per la limitada cobertura assistencial pública i la flexibilitat de la legislació espanyola.” Els centres especialitzats han passat de facturar 360 milions d’euros el 2014 a facturar-ne 480 el 2019. Es comptabilitzen uns 300 centres.

posar-se dates i límits

“Ell em deia: «Sense fills estem molt bé! Tenir un fill ens canviaria la vida... Ara fem el que volem.» I jo pensava: «Deus ser tu, que estàs molt bé!» Al final, va arribar un punt que m’ofegava.” Parla Sandra Albert. Recorda el trencament de la seva relació sentimental, que va coincidir amb la finalització dels seus esforços per ser mare. “No m’imaginava la vida sense una criatura...”

El primer número de la revista Perspectives demogràfiques (gener 2016), del Centre d’estudis Demogràfics de la UAB (CED), es va ocupar de la infecunditat a l’Estat. “Espanya encapçala el retard de la maternitat a Europa. El retard de l’edat mitjana en el primer fill, especialment quan discorre entre els 25 i els 35 anys, té conseqüències directes en els nivells finals de fecunditat.” No és que, majoritàriament, no es vulgui ser mare, sinó que fallen les condicions familiars i materials. Aquí s’inclou també la recerca –difícil–, d’un company capaç d’assumir equitativament l’arribada d’un fill. Les dones saben que la diferència de rols a la família encara serà més acusada quan arribin els nens. Més dones ja no estan disposades a dur la càrrega de la reproducció. I s’acaba endarrerint la maternitat fins a unes edats en què la fertilitat està en clar declivi.

En el cas de la Sandra Albert, van començar a “buscar” quan tenia 32 anys. “Al cap d’un any, em vaig quedar embarassada, i vaig patir un avortament. Un any més, i un altre avortament. Després, un avortament per un embaràs ectòpic –fora de l’úter–. Vam fer una fecundació in vitro, i no va funcionar. Vam voler fer-ne una altra.” En aquesta última, i per primera vegada, els van plantejar la possibilitat que fos el seu company qui tingués un problema d’infertilitat. Es va analitzar l’esperma i es va descobrir un problema genètic que impedia que els embarassos arribessin a terme. Aleshores els van proposar una in vitro amb donant d’esperma. Tampoc va funcionar. “Tot ho vam fer pagant. Jo ja tenia una edat i corria pressa.” Ho van seguir intentant, però van haver de el posar punt final. “Hi havia la crisi... el 2009 no teníem ni un euro, ens ho havíem gastat tot. Hi vam invertir 18.000 euros. La Seguretat Social, que s’havia fet càrrec de la medicació que em feia falta, va deixar d’assumir-ne el cost. Només els medicaments ja costaven 2.000 euros... Era impossible, ho havíem de deixar. Em va costar assimilar-ho, i si m’hagués tocat la loteria hauria buscat una gestació subrogada.”

Cada avortament és un dol, cada menstruació, també. I si al final de les anades i vingudes, passant per quiròfan, no hi ha un fill, hi ha el dol definitiu. I els mateixos que deien: “Se’t passarà l’arròs!”, “si no tens fills et penediràs...”, ara diran: “Més tranquil·la, sense fills!” Són els que durant els tractaments de reproducció aconsellaven: “Si us relaxeu, segur que et quedes embarassada”, “no ho tornaràs a provar? segur que ara sí...” Són frases gairebé universals. La Sandra no necessita fer memòria, de com va ser. “Cada intent era un disgust. Emocionalment i físicament suposava un desgast enorme. M’inflava molt per les hormones que em donaven... Amb cada embaràs anava acumulant més quilos. En vaig arribar a posar setze.” I segueix: “Les fecundacions tenen un 25% d’èxit, però t’ho venen com si... i et van animant a fer-ne més! Acabes arruïnat físicament, mentalment i econòmicament. Hi ha parelles que en aquest procés s’uneixen més i n’hi ha que no... Mira la meva, se’n va anar en orri.”

Per superar i repensar el projecte personal, la Sandra, com totes –i tots–, es va arremangar i va agafar la vida per les banyes. “Ara estic bé i en puc parlar, fa uns anys no podia.” El 2019 es va unir al grup de suport radicat a Barcelona La Vida sin Hijos. “Vaig veure que ho portava molt bé, però que potser podria ajudar les noies que arriben. De vegades, només es tracta d’escoltar. Els que no ho han passat, molts, no ho entenen. Et diuen: «Però si sense fills s’està molt bé!» I això no et serveix, quan t’acaba de passar; és com una punyalada. Sé que ho diuen per consolar, però segurament no hi ha res que et pugui consolar.” De fet, ella mateixa recorda que plorava i la seva parella li deia que no ho fes. “Tinc dret a estar enfadada! Tinc dret a plorar! què vol dir «no ploris»? Ho havia de treure, no m’ho podia quedar a dins.” Posa l’èmfasi en el fet que tot i tractar-se d’un problema mèdic, i que tot i afectar tantes persones, cadascú s’hagi d’espavilar per si mateix. Tots els testimonis, d’una manera o d’una altra, recomanen buscar ajuda terapèutica. Continua Sandra Albert: “En el tercer avortament va ser l’única vegada que em van trucar de la clínica per preguntar-me com estava. I ja havien passat quinze dies...!”

El camí transitat per la Sandra s’assembla força al de moltes dones. Per exemple, quant a la relació amb l’entorn. “Vaig deixar d’anar a veure els nens dels amics; em feia mal. De fet, els amics que tenien fills se’ns anaven apartant, perquè quedaven amb pares dels nens de l’escola.” Ioga, reiki, voluntariat... “Vaig fer un creixement personal que en unes altres circumstàncies potser no hauria fet mai. Tot plegat m’ha servit per conèixer-me millor i saber, realment, què vull.”

Marian Cisterna és fundadora de Grup de suport Hello! La llibertat és fonamental, diu. “No hauríem de ser mares perquè toca o perquè ha arribat el moment.” Primer, perquè és molt injust per al bebè que arriba, ja que ser mare o pare és un acte de gran responsabilitat.” A tot plegat s’hi afegeix el fet que per a les dones el temps corre a la contra. A aquest rellotge biològic, diu, “tant li fa que ens vulguem realitzar, ser independents i aconseguir objectius. Hi ha un temps òptim de fertilitat que hem de conèixer. Assumir-ho és aclaparador, perquè sents que es bifurca el teu camí i que has d’escollir. Aquest pes no el tenen els homes, ni de bon tros. El seu rellotge no es converteix en un compte enrere.” Afegeix una reivindicació. A les consultes de ginecologia s’hauria de donar més informació sobre l’estat de la fertilitat de cada pacient. “I si arriba el moment de tenir fills i no és el nostre moment que puguem optar a preservar òvuls. Quant sofriment futur ens estalviaríem! Queda molt per fer i per difondre.”

Reconstrucció personal

Cristina Enjuto és psicoterapeuta. Ajuda dones que estan en aquests processos, que ella coneix per experiència pròpia. “Quan hi ha un avortament, el dol sembla que és més concret, més real: era un ésser viu que tenies dins i s’ha perdut. Quan no hi ha avortament, és un dol de transició: estem en un punt entre abans de tenir fills i tenir-los. En la línia entre dues pàgines, i no estàs bé a la primera i a l’altra no hi has arribat. I això pot durar anys! És el dol de transició; és el més dur: estic en un punt i vull arribar a un altre, però no hi arribo...” Cada intent fallit és un cop.

Cal tenir cura d’una mateixa, diu. És possible una identificació amb el rol de cuidadora que es du al damunt i perdre de vista qui som i què volem fer a la vida. “Posem totes les nostres forces a favor del benestar de l’altre i perdem de vista el nostre, sobretot l’emocional.” Són idees en què totes coincideixen. El projecte de la maternitat, s’acompleixi o no, no té res a veure amb la plenitud de vida ni de ser dona. Certament, si ser mare es busca i es frustra, se’ns presenta una oportunitat, diu Enjuto, de descobriment personal. “Som més que els problemes que tenim. Som més que el rol de mares.” Descobrir que no se serà mare pot significar l’inici del “viatge de l’heroi”, diu la psicoterapeuta, “per retrobar-se amb qui som”. Qui som i quin sentit té tot plegat. Ningú, sigui el que sigui que li passi, té assegurada la felicitat. Els que inicien el viatge de recerca, però, tenen l’opció de transformar-se. “Aquest és el gran assoliment: em passi el que em passi, tinc la capacitat de recuperar la il·lusió per la vida. Semblaria que en tractar-se de la maternitat, que és tan especial, és impossible recuperar-se... i no, sí que és possible!”

INFERTILITAT: TEMA TABÚ

L’any 2014, un 35% de les persones amb problemes de fertilitat creia que la qüestió era un tabú. Sis anys més tard, ja representen el 52%. Les dades formen part d’un estudi de l’Institut Marquès. Els problemes per concebre estan lluny de normalitzar-se, doncs. De fet, arreu d’Europa han augmentat els prejudicis. La doctora Marisa López-Teijón és directora de l’Institut Marquès: “Que sigui tabú representa viure-ho en un entorn de rebuig social. Lamentablement, va en augment. I el cas és que el 7% dels nens que neixen és mitjançant tècniques de reproducció assistida. Una de cada cinc dones necessita ajuda mèdica per ser mare...” En el cas dels homes, la infertilitat es veu com una falta de virilitat i en el cas de les dones, és l’incompliment d’un rol bàsic. L’esterilitat –incapacitat de concebre– i la infertilitat –impossibilitat de portar a terme un embaràs– “s’haurien de veure com un problema mèdic, però no és així”.

GLÒRIA LABAY llevadora, fundadora de la xarxa la vida sin hijos

“Ens posen l’etiqueta d’amargades!”

En parella i sola. Tractaments diversos. Més de sis anys buscant un bebè. Quatre avortaments. Tampoc va sortir l’adopció. Això va viure, fa temps, Glòria Labay. Va estar, com tantes dones, en una roda: “Il·lusió, esperança, fracàs, dolor, i tornem a començar. Sempre penses: «La següent serà la bona.».” I mentrestant, anar-hi posant recursos econòmics, físics, mentals, emocionals. “Van ser anys de la meva vida hipotecats al voltant de la possibilitat de ser mare. «Quan sigui mare, això...», «quan sigui mare, allò...»” I al final va sortir de la roda, en veure que tota l’energia invertida, de tota mena, no donava fruits. “Ho poses tot, en això... fins tot hi ha parelles que trenquen, perquè no poden suportar aquest estrès.”

Es van trobar la seva vocació professional, de llevadora, i la seva pròpia experiència personal i va acabar donant forma a la iniciativa La Vida sin Hijos, una xarxa de suport per a persones que van voler tenir fills i no ho van aconseguir. El grup de dones que es va creant, que se sent formant part d’un col·lectiu, d’una “tribu”, diu Labay. El clima és de confiança i discreció. “Sé, per la meva professió, que hi ha molts recursos per donar suport a la maternitat. Però per a persones que els ha passat el mateix que a nosaltres no hi ha res... És tan tabú que no hi ha res. Durant la carrera, vaig veure l’exaltació del fet que ajudem la dona en totes les etapes de la seva vida fèrtil. És a dir, que soc una infermera especialitzada en la dona, però només en la fèrtil. A les infèrtils no els oferim res?”

“On és la meva tribu? on són les dones que han passat pel mateix?”, es va preguntar. Ja no era només el dol, era tot el que ve després: “Ens posen l’etiqueta d’amargades! Madrastres, dones que s’han quedat per vestir sants, boges dels gats... ens apliquen tot d’estereotips de dones sense fills que són lletjos.” D’aquí el crit: on és la meva tribu? Explica que, a poc a poc, va “sortir de l’armari”, va començar a explicar què li havia passat. “Em vaig adonar que mentre parlava em normalitzava. Per què me n’hauria d’amagar? Et trobes que no tens interlocutors, que les persones, quan en parles, canvien de tema.” A poc a poc, gràcies a l’exposició pública, hi va haver més dones que s’hi van posar en contacte. I es va acabar donant forma a la xarxa de suport. No són amargades ni necessiten compassió: “Ai, pobreta, que no has pogut tenir fills...!” No cal. Fa falta visibilitat i normalitat. “No hi ha gaires referents de dones que no han pogut tenir fills, o no han volgut, i tenen vides plenes. Això fa que estiguem una mica estigmatitzades socialment.”

La societat pressiona perquè les dones estiguin emparellades, perquè es casin, perquè tinguin fills... per què? “És el patriarcat. El món està dissenyat pels homes i per als homes, i la dona hi té una funció principal: la maternitat. Una dona que no és mare, què és?” Cal fer-ne una reivindicació. A ells no se’ls pressiona. “Mai he sentit dir que un home que no té fills està incomplet. Ells són solters d’or, i nosaltres solterones!”

Suport. Si l’èxit de les fecundacions in vitro voreja el 25%, segons diverses fonts sanitàries, quantes dones afronten la infertilitat sense poder-ho compartir més enllà del nucli íntim?! Ho té molt clar: “També es pot ser feliç sense fills!” Per molt que la maternitat –paternitat– estigués en el nostre projecte de vida. “Hi ha un dol que has de passar, però després et reconstrueixes i segueixes amb la teva vida.”

No som conscients, però tendim a col·locar aquells que són pares en un escalafó social superior. “Et diuen «Com que tu no ets mare...»” Per exemple, a l’hora de parlar d’educació. “Pedagogues, mestres, pediatres... estan invalidades perquè no tenen fills?” Si haguéssim de viure tot allò en què som experts, estaríem arreglats. Hi ha qui pot viure, fins i tot, del fet de “ser mare de...”. Per tot el que hem dit, i molt més, els grups d’ajut mutu faciliten la trobada i les converses reals. “Es pot parlar de tot. I no solament de la frustració i la pena, sinó d’altres qüestions, com les trobades amb amigues que són mares...” Hi ha un perfil de mare –o pare– que només parla dels fills. “I tu ho has d’aguantar, i et sents outsider, perquè no tens res a aportar a la conversa.”

Una pregunta és inevitable. A banda de la pressió, per què ser mare? “Vaig arribar a la conclusió que ho volia per estimar algú incondicionalment, per no patir pel fet d’estimar massa, per tenir via lliure... També volia compartir la meva experiència vital.”

LAURA PIÑANA Tècnica d’integració social. es VA sotmetre, sense èxit, a TRES FECUNDACIONS ‘IN VITRO’

“Ara mateix, puc dir: què bé que estic!”

“Tenir fills ha estat per a mi un projecte de realització personal. Volia ser mare. Mare jove i de família nombrosa. Una decisió pròpia i reflexionada amb responsabilitat.” Parla la veu en off de Laura Piñana a Metamorfosis, un treball audiovisual que va presentar a una assignatura de la formació de tècnica d’integració social, fa uns anys. El material, per a aquest document, són imatges i sons personals del seu procés per intentar ser mare. Es pot trobar l’enllaç i veure’l dins d’una llista de recursos, a lavidasinhijos.com/mundillo. Sí, fa anys, de tot això. I la vida li ha canviat tant! Del País Valencià es va traslladar a Barcelona, va canviar de professió, i d’afectes. “Ara mateix, puc dir: què bé que estic!” Sent que té la vida que ha triat. Els canvis que l’han portat a la plenitud d’avui dia tenen un detonant: la impossibilitat de ser mare.

No se n’ha amagat mai: no podia tenir fills. “Impressiona veure com es calla... El silenci... Ens prenem la infertilitat com un estigma femení. La dona ha de criar, és la naturalesa i és el normal... I si no funciona, i tal com està muntada la societat, la dona creu que no és suficientment dona, que no és com les altres i que no aconseguirà realitzar-se. És una frustració.” La pressió social, complir amb el que s’espera, pot ser més important del que sembla a l’hora de decidir esgotar totes les possibilitats de procrear, tot i el sofriment emocional i físic. “És més gran la pressió que la mateixa persona.” A l’audiovisual Metamorfosis expressa el sentiment: “La pitjor paraula que m’han dirigit en tota la vida ha estat infertilitat. Tot a causa d’una endometriosi diagnosticada als 21 anys.” Un cop es va plantejar tenir fills, davant la impossibilitat –fruit d’aquell diagnòstic–, va entrar en una fase de negació i va iniciar el camí mèdic per ser mare. Primer, a la sanitat privada. Van començar per unes intervencions quirúrgiques, que no van donar els resultats desitjats. Li van proposar fer una fecundació in vitro. En aquell moment, tot el tractament, comptant que a la primera no sortiria, costava uns 20.000 euros... Finalment, la van tractar a la sanitat pública, dins d’un estudi sobre fertilitat entre dones amb endometriosi. Va ser a l’hospital La Fe de València. Tres fecundacions in vitro. I no van funcionar. En el seu cas, el tractament hormonal la va afectar força. “Era com una muntanya russa emocional; el meu cos reaccionava erròniament als estímuls que rebia, no era coherent.” Se n’adonava, i va començar a formar-se en intel·ligència emocional. Feia passes cap a la seva professió actual, integració social. Després de la tercera in vitro van decidir no seguir. “Per molt que t’expliquin el que t’espera... una vegada tens tota l’hormonació al cos no ho pots controlar. No li passa a tothom, és cert, però a mi sí que em va passar. El raonament, les emocions, la vida en general, canvia molt, i es fa molt complicat.” Un cop va dir prou, va entrar en la fase de l’acceptació. I de la superació.

Piñana recomana buscar suport psicològic, abans del tractament, i també si s’ha de passar el dol de no ser pares. “Hi ha hagut una mort. I ni tan sols pots recordar la persona, perquè no saps com és, no l’has vist.” El reportatge Metamorfosis va ser, diu: “El meu últim acte de dol.”

UN CLAN DE GERMANS

La realitat és que els homes estan fora del debat públic de la infertilitat. L’estigma els obliga a complir, encara més, amb el rol que s’espera d’ells: no mostrar fragilitat. Obligats a ser pràctics per força: si no venen nens no venen. A la xarxa de suport britànica Gateway Women, però, sovint s’hi poden trobar aportacions d’homes. El que parla, té al voltant de 50 anys, va ser educat, diu, per ser un “home dur”: “Ser home en aquest moment és bastant confús. Les expectatives de la societat sobre què és un home són diferents de com vam ser socialitzats.” Es diu Michael Hughes, que és fundador del grup de Facebook “The Clan of Brothers”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)