El dossier

La relació amb l’Estat

Com ha de ser la relació entre Catalunya i l’Estat? Independència, sí o no? Uniteralitat, com i quan? Amnistia, indult o compliment de les penes? Els partits en parlen en els seus programes i és un dels temes centrals de la campanya.

Aixecar la DUI, sí, però no ara

JUNTS PER CATALUNYA

Junts per Catalunya és la formació que parla d’aixecar la DUI, de fer efectiu el resultat del referèndum de l’1 d’octubre i d’intensificar el torcebraç amb l’Estat espanyol. El seu programa, però, posa un cert fre a les paraules que sovint repeteix la seva candidata, Laura Borràs, atès que entre els compromisos que es recullen per escrit s’inclou “sol·licitar la intervenció europea per assolir un referèndum acordat i vinculant”. No dista, ben mirat, del compromís que accentuen tant ERC com la CUP. En cas que JuntsxCat lideri el govern sorgit del 14-F, el diàleg amb el govern espanyol pivotarà, tant sí com no i segons es recull en el programa, sobre dues exigències inicials: l’amnistia immediata per a tots els represaliats, al marge del calibre, i l’aturada de la repressió. La formació insisteix en la idea de formar un govern “nítidament independentista” i persegueix un objectiu que, d’entrada, no sembla que tingui a l’abast: reconèixer el Consell per la República com a autoritat nacional, apoderant-lo per liderar el moviment independentista. Tindran feina per seduir altres formacions independentistes amb aquesta idea. I en cas que aquesta ruta no triomfi, i que l’Estat ni tan sols s’avingui a escoltar aquests plantejaments, Junts aposta perquè el futur govern estigui plenament disposat a prendre les decisions unilaterals que corresponguin. La formació liderada pel tàndem Puigdemont-Borràs s’absté, de moment, de fixar dates en un calendari.

Referèndum pactat amb l’Estat espanyol

ERC

ERC manté la via del diàleg i de la negociació amb l’Estat com l’únic camí per assolir l’autodeterminació, malgrat reconèixer que les promeses del govern socialista s’han incomplert en reiterades vegades. De fet, però, aclareix que no rebutja cap via pacífica i democràtica, ni tan sols la unilateral, però que avui dia no és prioritària. Arribar a la independència és una carrera de fons i plena encara de més obstacles. ERC no perd l’oportunitat d’assenyalar les febleses de l’independentisme actual, com la poca presència del moviment a les àrees metropolitanes o en àmbits estratègics com a “eines de país”, com ho són el sindicalisme, els sectors econòmics “i l’univers mediàtic de les cadenes espanyoles, que és molt bel·ligerant”. Pedagogia, pedagogia i pedagogia per fer arribar el missatge a la ciutadania que encara veu l’independentisme “com un projecte que amenaça, exclou i resta drets”. La reclamació de la fi de la repressió, la solució política a un conflicte polític i la necessitat de teixir complicitats i aliances amb altres forces, espanyoles i internacionals, que comparteixin els valors republicans s’afegeixen a la llista de la via àmplia cap a l’independentisme. ERC afirma que es presenta com “alternativa clara al PSC, que és més sinònim de la repressió que mai, més sucursalista del PSOE i les elits espanyolistes que mai i més titella que mai de l’operació d’estat per aturar l’independentisme”. Destaca entre els compromisos escrits en el programa per a les eleccions catalanes “plantar cara a l’estratègia involucionista i d’auge de l’extrema dreta que es respira a l’Estat” i fer-ho tant des del govern de Catalunya com particularment des de Madrid.

Resolució en l’àmbit internacional

CUP - GUANYEM CATALUNYA

Reconstruir la unitat al voltant del referèndum d’autodeterminació, tenint clar que “no es pot pensar en una lògica de canvi d’un moment concret –com plantejava l’independentisme hegemònic amb el relat del momentum i del pas de la llei a la llei–”, sinó que formarà part d’un duel polític que requerirà “mobilització, desobediència i dinàmica de col·lapse”. La CUP reconeix que l’1-O no va aconseguir el necessari reconeixement internacional, i que per això “cal activar contactes i noves aliances de cara a fer una política internacional que pugui mobilitzar actors en la defensa del dret a l’autodeterminació” i amb l’objectiu d’assolir una resolució multilateral del conflicte en l’àmbit internacional.

Independència sense confrontació

PDCAT

El PDeCAT es presenta a les eleccions apostant per la independència però explicant al mateix temps que aquest objectiu no serà immediat, que cal ser realistes i que l’estratègia de confrontació amb l’Estat, per si sola, no és suficient. El partit nascut de l’antiga Convergència s’allunya de posicions bel·ligerants i aposta pel “bon govern” per mostrar que Catalunya pot funcionar com un estat. Convèncer per vèncer. “Desconfiem del populisme que promet solucions simples per a problemes complexos. Ens cal activar la intel·ligència col·lectiva”, assegura la candidatura d’Àngels Chacón. El PDeCAT planteja l’amnistia de presos i exiliats com l’únic camí per redreçar la situació, tot i admetre que l’indult i la modificació del Codi Penal també poden ser un primer pas en la bona direcció. Així, rebutgen la “confrontació estèril” de l’última legislatura i aposten per recuperar el diàleg com a eina “de lluita i d’entesa per resoldre els conflictes polítics”. Conscients que es juguen el seu futur com a partit en aquestes eleccions, i amb la voluntat de treure prou representació per ser decisius, creuen que cal superar l’etapa d’autogovern però sense que la pressa faci ensopegar pel camí, en una clara interpel·lació als votants que s’estimin més el seny que la rauxa. Un posicionament que per a alguns pot semblar tornar a la casella de sortida, quan el que es pretén és tornar a les urnes “amb un referèndum pactat i reconegut internacionalment”.

Catalunya republicana en un Estat republicà

CATALUNYA EN COMÚ PODEM

L’horitzó és “la transformació d’Espanya en un estat plurinacional i el reconeixement de Catalunya com a nació i del seu dret a l’autodeterminació”. Posen l’exemple de la Catalunya del 1978, de la seva capacitat de construir des de la diversitat. L’opció d’En Comú Podem és sobradament coneguda: “Un dels principals dilemes que han de resoldre les pròximes eleccions al Parlament és si el conflicte polític esdevé crònic per la via de la confrontació amb l’Estat o si es desbloqueja per la via del diàleg i de la negociació.” Mantenen que davant del catalanisme assimilat a sigles de dretes, com serien, diuen, els convergents i els seus hereus, cal fer una actualització progressista. “El nou catalanisme s’ha de comprometre amb la transformació d’Espanya de manera solidària i fraternal amb els altres pobles de l’Estat. La idea de considerar Espanya com una realitat homogènia, conservadora i contrària a Catalunya és una idea reaccionària.” Una idea que no és estranya, des de l’inici del procés: que el front català s’uneixi a l’espanyol i en faci un de comú per tombar la monarquia i establir la república arreu. Catalunya i l’Estat, diuen, en sortirien beneficiats, i amb un diàleg que propiciaria un tracte especial per als catalans, quant a autogovern, capacitat legislativa, fiscal, lingüística… En contra, doncs, d’una hipotètica DUI, i també del federalisme del “cafè per a tots”.

Aposta federal que no pot convèncer ni el PSOE

PSC

Les propostes dels socialistes en relació amb el procés sobiranista són un viatge a la dècada passada que només resultaria creïble per als electors desconnectats de l’actualitat política. El primer punt del programa, titulat de manera prometedora “Federalisme i bon govern”, vindria a ser, amb més o menys matisos, allò que proposava el partit en l’època del president José Montilla. Tret que, a diferència d’aleshores, ara tothom ja sap que el compromís federalista és inviable perquè no se’l creuen ni al PSOE. Els de Salvador Illa es comprometen sense embuts a “la transformació de l’Estat de les autonomies en un Estat federal”. Amb aquest objectiu apel·len de manera realment pintoresca a la Declaració de Granada, el pacte federalista entre el PSOE i el PSC que va presentar ufanós Miquel Iceta el 2013 en aquella ciutat andalusa i que va ser rebutjat per la baronia socialista hispana abans que el primer secretari dels catalans hagués tingut temps de pujar a l’avió de tornada a Barcelona.

La iniciativa federal es complementa amb un bon grapat dels altres clàssics amb què el socialisme ha ensarronat durant diverses dècades l’electorat català, cada cop amb menys èxit durant els últims quinze anys: un nou sistema fiscal, culminar els traspassos pendents amb la transferència de recursos necessaris, abordar l’enèsima revisió de la inversió estatal en infraestructures a Catalunya i, un altre clàssic, donar compliment a la disposició addicional tercera de l’Estatut. Que només hi falta el compromís de millorar la xarxa de ferrocarrils i Rodalies? No: també hi és. Com a colofó de les promeses incomplertes des de Felipe González a Pedro Sánchez passant per Rodríguez Zapatero hi ha la conversió del Senat en una cambra de representació territorial, que vindria a Barcelona.

Tot aquest enfilall de tòpics recurrents semblaria un calc de l’última mitja dotzena de programes socialistes si no fos perquè està actualitzat amb una densa retòrica destinada a “la superació del procés independentista per passar a la col·laboració lleial entre institucions, a partir d’un millor autogovern i del diàleg per promoure la concòrdia entre els catalans i les catalanes”. Com si l’amnèsia dels catalans no fos únicament respecte dels incompliment de les promeses, sinó que també es passés per alt que el PSC durant els últims anys, a més de la pastanaga, també ha ajudat a sostenir el pal. “És l’hora d’iniciar un procés de superació dels enfrontaments [...] reprendre la política i abandonar la judicialització de les relacions”, asseguren. Semblaria, llegint aquest paràgraf, que respecte al 155, a la repressió judicial, a l’empresonament i a l’exili dels rivals polítics, els socialistes n’haguessin estat espectadors i no pas col·laboradors necessaris.

L’objectiu de parlar menys del procés

PARTIT POPULAR

Expliquen que quan l’Estat espanyol va aprovar l’aplicació de l’article 155, l’aleshores vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría volia escenificar l’ocupació de la Generalitat per deixar ben clar qui manava allà. I que van ser diferents dirigents del Partit Popular els que la van dissuadir d’aquesta idea per no contribuir a enrabiar més els ànims. Dies després de l’1-O, algun dirigent català dels populars va arribar a proposar a Mariano Rajoy que convoqués una taula de diàleg. Sabia que no arribaria enlloc, però va pensar que rebaixaria la tensió del moment. El Partit Popular mai defensarà la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i ni tan sols l’indult d’uns presos amb qui han compartit moltes hores al Parlament de Catalunya. Si parlem de l’1-O, sempre faran costat a les forces policials i defensaran aquelles intervencions salvatges. Però, en paral·lel, el PP intenta que el procés no sigui l’eix sobre el qual giri el seu discurs durant aquesta campanya, com es demostra en un programa que ni tan sols en fa menció, més enllà del compromís de lluitar perquè tornin les empreses que van marxar per culpa del procés. El rèdit electoral, aquest cop, el busquen per altres vies.

Ni indults ni exiliats en les llistes electorals

CIUTADANS

L’èxit electoral de Ciutadans, el 2017, va venir del seu discurs recurrent i dur contra el procés. Va concentrar, d’aquesta manera, una bona part del vot unionista, fins al punt de guanyar les eleccions. Era un missatge buit de propostes pel que fa a la gestió del país, però li va donar el resultat esperat.

Ara que el partit va a la baixa –així ho indiquen totes les enquestes–, la formació taronja mira de fer lloc a algunes propostes de recuperació econòmica, però ni la patacada que s’albira ha provocat que es mogui ni una coma del discurs en referència a l’independentisme. Parla de recuperar la convivència i que es faci justícia per girar full, i s’oposa a la concessió d’indults. També vol impedir que “els polítics separatistes condemnats per la justícia o fugats a l’estranger es puguin presentar a les eleccions i ocupar càrrecs públics, fins i tot si fossin indultats”, i es compromet a recuperar “tots els diners públics que els polítics separatistes han malversat durant tot el procés, inclosos els destinats a l’organització del referèndum il·legal del 2017”. Ciutadans assegura que, si governa, tallarà el finançament públic a “entitats que només busquen alimentar la divisió entre catalans i promoure el separatisme”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)