El dossier

Comptador a zero

ERC i Junts reediten finalment el govern, amb algunes cartes intercanviades, i es conjuren per perseguir la cordialitat i superar la mala maror de la darrera etapa

Dos-cents trenta-cinc dies. És el temps que la presidència de la Generalitat ha estat submergida en una situació d’interinatge provocada per dos factors: el primer, la inhabilitació per desobediència del president Quim Torra, el setembre de l’any passat, per negar-se a retirar una pancarta de suport als presos polítics. El segon: les dificultats de les forces independentistes per traçar el recorregut que en facilités el relleu.

Noranta-sis dies. És el període que ha transcorregut entre les eleccions del 14-F i el ple d’investidura definitiu del nou president de la Generalitat, Pere Aragonès, consumat el divendres 21 de maig. Noranta-nou, si es té en compte que fins dilluns no prendrà possessió del càrrec i, seguint el guió que els electors van deixar escrit, es convertirà en el 132è president de la Generalitat de Catalunya. Cinc dies més sense acord en el front independentista i el país s’hauria vist abocat, tant sí com no, a una nova convocatòria electoral. Així ho fixa la llei, sense donar opció a fer marxa enrere.

Divendres, el candidat d’ERC va ser investit a la primera, a diferència del que va succeir aviat farà dos mesos, quan no va superar cap dels dos rounds en no aconseguir el suport de Junts. Almenys aquest cop, la tercera ha estat la bona. És la primera vegada en la història del Parlament que un candidat se sotmet a tres votacions. Les investidures frustrades d’Artur Mas i Jordi Turull van desembocar en una tria alternativa, amb Carles Puigdemont i Quim Torra, respectivament. Vuitanta anys després, el Parlament torna a investir un president republicà.

Així doncs, la nova investidura s’ha materialitzat just abans del temps afegit i tensant molts sectors socials que exigien més celeritat, sobretot enmig d’una pandèmia. Finalment, els setanta-quatre vots d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP han avalat la candidatura d’Aragonès i, de retruc, la reedició del govern de les dues grans forces independentistes. La CUP, de moment, opta per mirar-se’l de reüll. Ha estat un part de moltes hores i contraccions doloroses, gairebé induït en el tram final de les negociacions. Un naixement farcit de complicacions que els dos principals actors volen transformar tan aviat com sigui possible en complicitats. El camp de mines que han trepitjat els socis de govern fins fa quatre dies es vol reconvertir d’ara en endavant en un prat florit.

I és que arribats a aquest punt, ningú no amaga que el gran repte que tenen al davant els dos partits és fer foc nou i deixar enrere les disputes del passat immediat que han dut la continuïtat del pacte al llindar del precipici. Restablir confiances serà tant o més laboriós que desplegar els acords assolits, però els dos partits s’han conjurat per fer aquest pas, conscients que crear un clima d’entesa i harmonia esdevé imprescindible per avançar en la conquesta tant dels drets socials com dels nacionals, així com per impulsar a bon ritme la reconstrucció econòmica del país. La voluntat de fer les coses de manera diferent es reflecteix en la creació de fins a deu òrgans de coordinació i en el compromís d’organitzar dues trobades l’any que s’allargaran tot un cap de setmana.

El repte de refer ponts amb material indestructible –caldrà veure si de les paraules es passa als fets– es va poder ensumar durant el ple d’investidura, en què el to de les forces independentistes va ser més afectuós que en els plens frustrats. També el del candidat del PSC i guanyador de les eleccions, Salvador Illa, que fins i tot s’ha ofert a fer de pont en la coordinació dels fons europeus, probablement més una picada d’ullet a ERC i als seus diputats a Madrid que no pas al nou govern.

UNA ALIANÇA TEMPESTUOSA

L’aliança entre Esquerra i Junts per Catalunya no ha estat un camí de roses. No va ser fins al 17 de maig, a les vuit del matí, que les dues formacions van anunciar per sorpresa un principi d’acord per desencallar la investidura i fer brollar un govern de coalició i evitar l’escenari de la repetició electoral. En una breu nota enviada als mitjans de comunicació, els dos partits es comprometien, entre d’altres, a reconstruir la màxima confiança entre socis. El compromís de lleialtat institucional i de respecte mutu ocupa un lloc destacat, ben visible. Només resta comprovar si els partits seran capaços de fer creu i ratlla amb la mala maror dels darrers mesos i com s’aniran resolent algunes diferències estratègiques que, de moment, s’han arraconat. Com bé se sap, les tres forces polítiques que permetran tirar endavant el govern de la XIII legislatura tenen l’ADN independentista, però en la campanya electoral ja es van visualitzar models dissemblants que feien endevinar que agrupar-les totes no seria senzill, malgrat ser el pal de paller que els uneix a tots tres. Les diferències sobre on s’ha de situar la direcció i el disseny del full de ruta independentista han esdevingut un escull important durant aquests tres mesos que finalment s’ha resolt buscant una fórmula abstracta que permet, en definitiva, guanyar temps per seguir afilant l’estratègia. De moment, s’imposa la voluntat d’ERC de donar un marge de confiança de dos anys a la taula de diàleg amb el govern espanyol, malgrat que Junts i la CUP no hi tenen dipositada cap esperança. De fet, mentre les forces independentistes fan pivotar les seves aspiracions sobre l’autodeterminació i l’amnistia, el PSOE ha demostrat que aquestes dues paraules ni tan sols apareixen al seu diccionari. Diàleg sí, diuen a can socialistes, però en aquesta taula és evident que no es parla el mateix idioma i que ni tan sols té el suport de traductors que afavoreixin un clima d’entesa.

En l’acord signat entre Esquerra i Junts es fa referència, ja en el primer paràgraf, a la voluntat de “materialitzar el mandat independentista del 52%”, però abans se’ls gira feina. El primer pas és bastir un acord nacional per l’autodeterminació que inclogui partits i entitats –simulant l’objectiu amb què teòricament es va fundar el Consell per la República fins a convertir-se en un espai hegemònic per a Junts i aliè per a ERC– i que s’enfortirà amb un espai de debat permanent. El mandat de l’1 d’octubre va ser un tema recurrent en campanya però ara, i sent generosos, s’hi passa de puntetes: “Compartim que només un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’Estat espanyol pot substituir el mandat polític del referèndum de l’1 d’octubre de treballar per fer real la República Catalana.” La paraula unilateral i tots els seus derivats han desaparegut de totes les agendes. El pacte subscrit entre ERC i la CUP el 21 de març tampoc no la menciona. Sí que s’incorpora, en aquest document subscrit per republicans i anticapitalistes, el compromís de “generar les condicions i els acords necessaris perquè es pugui plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valori com la més adequada derivada dels principis de consens estratègic i d’acumulació de forces socials i polítiques suficients per fer-lo efectiu, prioritzant la via del referèndum d’autodeterminació”.

Ara venen dos anys per acabar de mesurar la força de l’independentisme i la capacitat de generar consensos estratègics, tenint en compte que la repressió no només no cessa, sinó que segueix desfermada, que el 2023 hi ha eleccions municipals –les cites amb les urnes sempre fan la guitza a la unitat entre partits– i que la justícia europea intervindrà de ple en el procés fins a arribar a condicionar-lo. A més, d’aquí a dos anys Pere Aragonès s’haurà de sotmetre a una qüestió de confiança. En l’obertura del ple d’investidura, dijous, el republicà va fer tota una declaració d’intencions: “Presento la meva candidatura a la presidència de la Generalitat per culminar la independència de Catalunya.” També es va inspirar en el model d’Escòcia per reclamar per enèsima vegada, un referèndum pactat. Qualsevol referència als terminis, qualsevol menció al calendari, és ara per ara el més semblant a jugar amb foc.

L’ACCIÓ DEL GOVERN

Més enllà de teixir noves complicitats i d’esbossar el full de ruta independentista, el nou govern ha de gestionar el dia a dia de la nova legislatura. El pacte entre ERC i Junts estava condicionat pel primer acord dels republicans amb la CUP, un punt de partida que ha condicionat tota la resta i que el partit de Carles Puigdemont ha percebut des del primer dia com una traïció i que pot ajudar a explicar alguns pals a les rodes que Junts va anar posant els dies posteriors. Esculls que semblaven insalvables han acabat aparcats, en benefici d’un acord que eviti la repetició electoral. I és que uns nous comicis s’haurien convocat enmig d’un ambient de turbulències independentistes i haurien pogut dilapidar la majoria històrica del 52% assolida ara fa poc més de tres mesos. La falta d’unitat es podria haver traduït en un important correctiu de l’electorat independentista –els tres partits en són ben conscients– i en una nova distribució dels escons que hauria pogut jugar a favor a l’extrema dreta –Vox va sumar 28 diputats més al Congrés el novembre del 2019, després d’una repetició electoral–. A més, l’absència d’unitat és molt dolorosa per als presos polítics i els exiliats, resta sentit al seu sacrifici i treu pressió al govern espanyol per posar fi a aquesta situació.

De moment, les dues formacions que integren el govern i el partit que esdevé imprescindible per sumar majoria al Parlament han aconseguit encaixar els elements fonamentals dels seus programes. Esquerra haurà de fer un màster en equilibrisme, ja que, si res no canvia, els únics suports amb què comptarà seran els mateixos que els del ple d’investidura. I Junts i la CUP presenten diferències en el model de gestió del país que, de moment, han estat ignorades en benefici de la posada en marxa del nou executiu però que, amb força probabilitat, aniran aflorant a mesura que avanci la legislatura.

La voluntat d’implementar una renda bàsica universal, segellada per ERC i la CUP, genera dubtes a les files de Junts i així ho han expressat els seus dirigents, en mans dels quals estaran tant les carteres d’Economia i Hisenda com la de Drets Socials. També pot ser que saltin les alarmes quan, en matèria d’Educació, s’afronti un debat que esquitxi l’actual model, en què cohabiten l’escola pública i la concertada i, amb menys pes, la privada. ERC i la CUP posen l’accent en un pla i un calendari de recuperació de centres privats i concertats cap a l’educació pública. El document signant amb Junts ignora de ple aquest debat, si bé és cert que es fan reiterades referències a la col·laboració publicoprivada, inclosa en tots els manuals de capçalera de Junts. Aquest torcebraç s’estendrà com una taca d’oli en totes les discussions que facin referència a la gestió pública, com ara la sanitat. Caldrà anar veient per on surt el sol en cada cas concret i si serà sempre possible trobar una solució que satisfaci totes les parts.

EL MODEL DE SEGURETAT

Una altra discussió que encara tindrà recorregut és la referent al model de seguretat del país. Fa pocs mesos, arran de les protestes al carrer per la detenció i empresonament del raper Pablo Hásel, semblava que aquesta discussió entelaria cada mil·límetre de les negociacions entre les forces independentistes, fins al punt de posar en perill el pacte si aquesta entesa no reeixia. L’ús de les bales de foam no ha quedat resolt, després que el protocol que han fet públic els Mossos d’Esquadra aposti per fer servir aquests projectils, si bé ho maquilla instant abans a esgotar les vies de diàleg i mediació. Els tres partits independentistes s’han posat d’acord per posar fi a la personació de la Generalitat en denúncies contra manifestants, a excepció que hi hagi agents ferits. Actualment, la majoria de denúncies estan interposades per agents que diuen que poden demostrar que han resultat danyats en la seva actuació.

TOT A PUNT

Així doncs, la maquinària del govern s’acabarà de greixar en els propers dies i enfilarà una legislatura que, en paraules de Pere Aragonès, treballarà per avançar cap a una transformació social, feminista, verda i democràtica de la Generalitat. Està previst que dimecres prenguin possessió del càrrec els nous consellers i conselleres, i automàticament després seran nomenats els càrrecs directius. Si les negociacions entre les forces independentistes han provocat vertigen en diversos moments, ara caldrà veure si la governabilitat de la institució resulta més assossegada. De voluntat, n’ha mostrat tothom. Només falta veure si també faran els deures que s’han marcat.

LES DATES CLAU
14 de febrer del 2021
L’independentisme supera per primer cop el 50% dels vots, i els partits republicans sumen majoria absoluta en unes eleccions en què el PSC de Salvador Illa queda en primer lloc.
15 de febrer del 2021
El candidat d’ERC, Pere Aragonès, reitera que vol un govern ampli i designa un equip negociador, mentre que Laura Borràs diu que si és un “govern independentista fort” JuntsxCat hi donarà el seu suport, i Dolors Sabater sosté que la CUP està disposada a assumir responsabilitats en l’executiu.
16 de febrer del 2021
La CUP situa el referèndum i el final de la repressió com a condicions per negociar. JuntsxCat defensa que l’acord també ha d’incloure una estratègia compartida al Congrés. El líder d’ERC, Oriol Junqueras, insisteix en la fórmula d’un govern a quatre bandes que inclogui també els comuns.
26 de febrer del 2021
Mentre els partits negocien, la repressió continua, i Òmnium alerta que hi ha 115 causes obertes i més de 3.300 represaliats en l’òrbita independentista.
5 de març del 2021
JuntsxCat i la CUP desvinculen l’acord per a la mesa del Parlament del de la investidura, i els cupaires anuncien la seva disposició a presidir la cambra.
11 de març del 2021
Acord perquè Laura Borràs sigui la presidenta del Parlament i que la mesa reflecteixi la majoria del sobiranisme.
12 de març del 2021
Laura Borràs és investida presidenta del Parlament amb els seixanta-sis vots d’ERC i Junts i l’abstenció de la CUP.
17 de març del 2021
El TSJC admet la querella contra l’expresident Roger Torrent i l’anterior mesa del Parlament, acusats de desobediència per haver deixat debatre sobre l’autodeterminació. El Tribunal Suprem inicia el procés per portar la causa de la presidenta Borràs a Catalunya.
21 de març del 2021
ERC i la CUP anuncien per sorpresa un pacte per investir el candidat Pere Aragonès.
23 de març del 2021
JuntsxCat refreda l’acord d’investidura i el situa “en dies o setmanes”. Jordi Sànchez diu que no especularan amb noves eleccions.
24 de març del 2021
La CUP valida l’acord amb ERC, tot i la divisió entre les diverses organitzacions que integren la formació.
26 de març del 2021
Ple d’investidura. Pere Aragonès no té prou suport per ser investit en la primera votació, després que JuntsxCat s’hagi desmarcat de l’acord ERC-CUP.
30 de març del 2021
Votació de la investidura en segona volta. JuntsxCat es torna a abstenir, i Pere Aragonès tampoc resulta investit.
5 d’abril del 2021
El secretari segon de la mesa del Parlament, Jaume Alonso-Cuevillas, és rellevat per Junts arran d’haver qüestionat, en una entrevista a Vilaweb, l’admissió de resolucions que suposarien la inhabilitació de la mesa de la cambra. Serà substituït per Aurora Madaula, tot i que el relleu inicialment obre un altre front en les negociacions.
26 d’abril del 2021
JuntsxCat rebutja un ultimàtum d’ERC per tancar l’acord. Elsa Artadi sosté que queden capítols substancials per abordar, i Sergi Sabrià admet que es pot pactar una coalició més enllà del dia 1 de maig. Mentrestant, Pere Aragonès i Jordi Sànchez negocien a Lledoners l’estructura del govern.
27 d’abril del 2021
Pere Aragonès i Oriol Junqueras es reuneixen amb Jordi Sànchez i Elsa Artadi durant quatre hores a la presó de Lledoners i s’acomiaden convençuts que han enfilat un acord per a un govern de coalició.
28 d’abril del 2021
ERC i Junts descarten cap acord abans de l’1 de maig.
1 de maig del 2021
ERC dona un dia de marge a JuntsxCat per negociar la proposta d’estructura de govern i tancar un preacord, encara que se n’hagin de polir els detalls, abans d’acabar d’anunciar que opten per explorar la via d’un govern en solitari o que expliquin altres alternatives a la investidura.
6 de maig del 2021
ERC planteja fer govern i tancar després l’estratègia. Sergi Sabrià (ERC) fixa un nou ultimàtum i dona fins al dia 20 com a límit per pactar una coalició abans de buscar un executiu en solitari.
7 de maig del 2021
El secretari general de JuntsxCat, Jordi Sànchez, fa una conferència per explicar que la seva formació veu avenços amb ERC i parla d’un acord proper.
8 de maig del 2021
ERC es cansa d’esperar, i el presidenciable anuncia que provarà de governar en minoria. Els comuns estenen la mà a un pacte.
9 de maig del 2021
Elsa Artadi adverteix ERC que els quatre vots de JuntsxCat que faltarien per a la investidura no són de franc. Els republicans expliquen a la militància que si JuntsxCat no els cedeix els vots necessaris hi haurà eleccions.
10 de maig del 2021
ERC descarta engegar la legislatura amb un executiu de coalició i explora amb els comuns el suport a la investidura. A Esquerra sostenen que senten “estafats” i acusen JuntsxCat, de qui reclamen els trenta-dos vots, de contradir-se i canviar les condicions.
10 de maig del 2021
A Madrid, el diputat d’ERC Gabriel Rufián escenifica el suport a l’executiu espanyol. Els comuns aposten per ser al govern i veten que JuntsxCat hi sigui d’inici o en un futur.
11 de maig del 2021
Els de Puigdemont comuniquen a ERC que no cediran cap vot a Aragonès si no és per formar un govern de coalició. Els republicans insisteixen a arrencar sols per evitar eleccions i busquen el sí dels comuns.
12 de maig del 2021
La CUP arrenca d’ERC i JuntsxCat la promesa d’intentar un acord prenent com a base els punts de consens independentistes. Es comprometen a “assolir” un espai per al debat estratègic i a buscar l’autodeterminació i l’amnistia “en la pròxima legislatura”.
13 de maig del 2021
Els juntistes diuen que acceptarien negociar “en paral·lel” l’estratègia i la formació de govern, i fan un pas per facilitar l’acord. Els comuns trenquen les converses amb ERC després d’uns dies de festeig i d’intentar fins i tot buscar el suport dels socialistes.
15 de maig del 2021
Alcaldes d’ERC insten Junts a beneir el govern en solitari i a afegir-s’hi més endavant. En paral·lel i en secret, Pere Aragonès i Jordi Sànchez estan reunits al mas del Soler de n’Hug, a Prats de Lluçanès.
16 de maig del 2021
Mentre l’ANC concentra un miler de persones a la plaça de Sant Jaume per reclamar govern, Aragonès i Sànchez estan tancant l’acord a Can Magarola, a Alella.
17 de maig del 2021
ERC i Junts anuncien l’acord, que es presenta en un acte al Palau Robert, amb la presència del futur president, Pere Aragonès, i del president de Junts, Jordi Sànchez. Han passat noranta-tres dies des de les eleccions del 14 de febrer.
21 de maig del 2021
Pere Aragonès i Garcia es converteix en el 132è president de la Generalitat de Catalunya, investit pel Parlament.

ARA FALTA REVELAR ELS NOMS DELS CONSELLERS

És només qüestió d’hores que el nou govern de la Generalitat comenci a rodar. Abans, però, serà necessari que prenguin possessió els nous consellers, set per cada banda, atès que s’han pactat catorze departaments, un més que en la legislatura que tot just expira. Tothom està d’acord a gestar un govern paritari i tot indica que ningú posarà traves a les propostes del company de viatge. En els darrers dies, les travesses s’han omplert de noms. Per part d’ERC, sonen amb força les estrenes de Laura Vilagrà i de Roger Torrent, mentre que Teresa Jordà podria repetir i fer-se càrrec d’Acció pel Clima, Agricultura i Alimentació. Segons ha publicat El Món, l’exsocialista Joan Ignasi Elena podria ser l’home d’Interior. A Junts, la gran sorpresa ha estat l’autodescartada Elsa Artadi. Dins del ball de noms, hi ha els de Josep Rius i Gemma Geis, mentre que en campanya ja es va anunciar l’aposta per Josep Maria Argimon per a la cartera de Salut.

UNS BLOCS HERMÈTICS

El ple d’investidura de Pere Aragonès ha escenificat, un cop més, que l’eix nacional segueix sent la frontera que marca i marcarà la política de blocs durant tota la legislatura. Amb el repartiment d’escons heretat del 14-F, i mentre hi hagi presos polítics i exiliats i la repressió s’emporti pel davant centenars de ciutadans, la majoria a la cambra només la pot garantir el front sobiranista o una combinació estranya de partits que ara per ara no resulta viable. ERC ha insistit de totes les maneres possibles en la voluntat d’incorporar els comuns als acords de legislatura, però el partit de Jéssica Albiach no vol ni sentir a parlar d’asseure’ s a negociar amb els representants de Junts. Sense el partit de Carles Puigdemont, però, la suma d’ERC, els comuns i la CUP no arriba a la meitat dels vots. A mesura que s’aproximin les municipals del 2023, s’anirà veient quines fitxes mouen totes les formacions.

El govern dels 500

Pot semblar un tema secundari però sempre és una de les claus de tota negociació. La formació de qualsevol govern desencalla el nomenament d’una cadena de càrrecs de confiança que a l’administració catalana, amb matisos, afecta 500 cadires, comptant-hi president i consellers. A l’hora de distribuir les responsabilitats de govern no és, per tant, una qüestió menor qui es queda què. No només es gestionen pressupostos molt diferents depenent de si es compta amb Cultura, la germana pobra del govern, o amb Salut, Educació i Interior, els grans transatlàntics quant a recursos. En el cas del personal, les repercussions són similars. Prenent com a referència l’estructura del govern sortint, no és el mateix disposar dels gairebé setanta nomenaments per fer a Salut o dels més de quaranta d’Acció Exterior, que de la vintena d’Agricultura.

Els càrrecs de designació política tenen diferents naturaleses, cosa que els fa més o menys discrecionals. Els que són literalment de lliure designació són els considerats eventuals (l’equip d’assessors i càrrecs dels gabinets dels consellers), els alts càrrecs (fonamentalment secretaris i directors generals) i altres posicions directives relacionades amb l’estructura de funcionament bàsica. Caps de gabinet, de protocol, de premsa, de relacions institucionals, delegats del govern al territori i a l’estranger i altres assessors conformen el gruix del personal que cessa amb efectes immediats amb el canvi d’executiu. Entre gabinets, direccions generals i posicions similars hi ha 324 llocs que se solen renovar en els primers dies o setmanes, un degoteig constant de cessaments i nomenaments al DOGC.

DIRECTIUS D’ENTITATS

La resta de les places de responsabilitat que no són funcionarials, prop de dues-centes, corresponen als directius de les entitats del sector públic. En aquest cas, tanmateix, els moviments no són, quan cal fer-los, ni tan immediats ni tan senzills. Molts són designats per consorcis o altres fórmules de cogestió en què entren en joc diverses administracions. Alguns es regeixen per contractes programa de difícil remoció. O són necessaris acords polítics parlamentaris, com seria el cas, per posar algun d’aquest centenar llarguíssim d’exemples, dels directors de Catalunya Ràdio i TV3, el Patronat de la Muntanya de Montserrat, els consorcis sanitaris territorials, el Banc de Sang, la direcció del Teatre Nacional i l’Institut Català de les Dones. En aquests casos, la discrecionalitat dels nomenaments és limitada. Són també càrrecs a dit, però hi entren moltes mans en joc que sovint assenyalen en direccions diferents i fan necessari un consens. En aquests supòsits, a més, la filiació política no s’observa amb tanta severitat perquè es tracta de perfils tècnics. Un cas paradigmàtic és el del fins ara director del 112, Joan Delort, que va ocupar el seu primer càrrec a Interior amb el conseller convergent Xavier Pomés i que, reconegut com un dels principals experts del país en polítiques de seguretat i prevenció, ha anat assumint diferents responsabilitats en els àmbits de la policia i de protecció civil amb governs de tots els colors. Un altre cas de longevitat per solvència acreditada és el del doctor i previsible futur conseller Josep Maria Argimon, que ha treballat en càrrecs de responsabilitat al Departament de Salut sota el tripartit –amb el PSC a la conselleria–, amb els governs d’Artur Mas i amb els consellers d’ERC.

UNS 40 MILIONS

Les percepcions salarials que corresponen a aquests 500 llocs de treball estan regulades al detall i són homogènies entre departaments. Van dels 153.000 euros bruts anuals que percep el president de la Generalitat fins als poc més de 45.000 euros que cobren els assessors amb la remuneració més baixa. En total, la massa salarial puja a uns 40 milions d’euros anuals.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.