El dossier

“De la madrastra s’espera que sigui ella la que s’adapti, pel bé dels altres”

IDENTITAT
“La madrastra es nega a si mateixa per encaixar en la família. Al final, el malestar el té ella. Si no hi aporta fills, es troba amb una estructura familiar que ja estava funcionant, bé o malament”

Berta Capdevila, amb Aina Buforn, explica què volen fer des del projecte Ser madrastras: “Tenim tres línies d’actuació: la primera, la divulgació. És molt important parlar des de l’experiència. Volem eliminar les idealitzacions boniques i també la càrrega negativa, l’estereotip de la madrastra malvada. Parlem-ne des de la vida! Casos reals, entrevistes... En segon lloc, fem xarxa de suport mutu entre madrastres. De manera que tinguem allò que l’Aina i jo trobàvem a faltar: sentir-nos acompanyades. Un suport constructiu i sense judicis. I tercer: l’atenció individual o en parella.” Poder compartir els dubtes i els reptes, diu, valida el que senten: “Ens ajuda a eliminar la sensació que ho fem malament i que ens deixa acovardides per fer canvis, posar límits, decidir com i quant involucrar-nos en la criança, o viure la vida que volem. Validar és dir «no soc rara, no estic malament del cap, ho viu altra gent i em dono permís per reconèixer tot el que sento i decidir com vull ser madrastra».” Ofereixen un acompanyament molt orientat a les problemàtiques de ser família enllaçada.

Ara, estan molt centrades en tallers temàtics per a famílies i comencen a rebre peticions de professionals que els demanen formació. Temes que han tractat darrerament: els conflictes de lleialtat, els aspectes legals i la relació amb la mare dels fillastres. L’atenció individualitzada, diu, la solen iniciar les dones. “Potser, després venen ells. Els homes solen ser més reticents a reconèixer que necessiten ajuda i a demanar-la. Normalment, la madrastra és la que ho viu amb més ansietat. Això té a veure amb la socialització de gènere i amb els estigmes i l’estructura patriarcal.” Com és això? “La madrastra es nega a si mateixa per encaixar en la família. Al final, el malestar el té ella. Si no hi aporta fills, es troba amb una estructura familiar que ja estava funcionant, bé o malament. Ells ja estaven còmodes com estaven. De la madrastra s’espera que s’adapti, pel bé dels altres, de tots, dels nens, perquè ja han patit molt... Mil idees preconcebudes. Ella mateixa, la madrastra, s’obliga a adaptar-se.” Cosa que vol dir ocupar-se de tot i de tothom, sempre tenir un sí a la boca, posar els fills de la parella per davant de tot, ser la que canvia la seva manera de fer fins aleshores. Això té conseqüències. “Al cap d’uns mesos, ja veu que no, que no pot: insomni, ansietat. Cadascuna somatitza diferent, però explotem i demanem canvis. I ens diuen: «Què passa? Si tot estava bé i ara tot són problemes!» I comença el repte per fer canvis a casa. El que passa és que el plantejament, tot en si, és erroni, però ella està fent l’esforç de mantenir les coses com estaven. S’intenta funcionar com una família nuclear normal, i no s’assumeix que som un grup diferent i calen dinàmiques diferents.” L’ajuda externa els permet reubicar-se. S’aprèn, per exemple, a dir no, a posar límits, a no executar decisions que prenen altres sense consultar i, en general, a cuidar-se una mateixa. “Quan ella es resitua, venen els canvis, i disposar de bones eines de comunicació i de criança és una gran ajuda.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)