“Anem parant cops”

tru­cada rere tru­cada

“Tenim dese­nes de tru­ca­des cada dia de famílies per pre­gun­tar sobre els pro­to­cols als cen­tres edu­ca­tius. Sin­ce­ra­ment, i vull que se m’enten­gui: no vaig estu­diar infer­me­ria per fer això.” Segueix Cala­bia: “Tot ple­gat des­gasta molt. La gent està cre­mada i ho està pas­sant mala­ment. Emo­ci­o­nal­ment ens fa miques perquè veiem que fem i fem i no ens en sor­tim. No som prou per­so­nes! Se’ns mul­ti­plica la feina i som menys.” Afe­geix la Laura Sancho: “Sí que s’està con­trac­tant, però per­sona que entra per per­sona que surt.” Segueix Cala­bia: “A pedi­a­tria fal­ten mans, i si es volgués con­trac­tar es tro­ba­rien que no hi ha pedi­a­tres.” Con­ti­nua la reflexió: “No es valora prou la feina de l’assistència primària, l’impacte que té. Se li treu valor, en cas con­trari no ens sen­tiríem com ens sen­tim. Estem parant el cop de la covid, com una mena de regi­ment d’infan­te­ria.” Coin­ci­dei­xen: “S’abusa una mica de la nos­tra vocació per tirar enda­vant. No tenim ni esto­nes de des­cans, no hi ha temps. Anem al màxim per poder arri­bar al màxim, perquè ens pre­o­cu­pen els paci­ents!” Afe­geix Sancho: “Hi ha moments que sem­blem per­so­nat­ges de la sèrie Las chi­cas del cable! Si obris­sis les por­tes de les con­sul­tes, tro­ba­ries que tot­hom parla per telèfon. Sí que hi ha qüesti­ons que es poden resol­dre, però el fet de tenir només l’opció del telèfon fa que la sen­sació de no aca­bar de fer bé la feina s’agu­ditzi.” Aquests dos anys, diuen, no han tin­gut opor­tu­ni­tats de for­mar-se, de fer docència. Són al·lici­ents, perquè no s’acaba tot en el sou. Sancho ho resu­meix: “Anem parant cops. Que ara toca vacu­nar? Doblem torn i vacu­nem.” I l’horitzó? “No li veiem un final!”

la visió opti­mista

Al CAP Casa­nova de Bar­ce­lona par­lem amb la met­gessa Marta Catalán (de la CAM­FiC, Soci­e­tat Cata­lana de Medi­cina Fami­liar i Comu­nitària) i la infer­mera Berta de Andrés (de l’AIFiCC). El CAP on tre­ba­llen depèn del CAPSBE (Con­sorci d’Atenció Primària de Salut de l’Eixam­ple). Veuen la situ­ació dife­rent, més posi­tiva. A mit­jan gener ja nota­ven que la pressió assis­ten­cial havia dis­minuït. Parla Marta Catalán: “Amb la pandèmia, ens hem anat adap­tant, mai hem tin­gut difi­cul­tats per poder visi­tar els paci­ents que ens tru­ca­ven. Hem pogut veure els paci­ents covid el mateix dia o l’endemà. Cal tenir en compte, quant a les tru­ca­des, que tot i tenir una bona cen­tra­leta n’entren tan­tes que es col·lapsa i es fa difícil arri­bar a par­lar amb l’admi­nis­tra­tiu.” La tele­me­di­cina, pre­ci­sa­ment, sem­bla el gran des­co­bri­ment de la pandèmia. Ho és? Berta de Andrés, cap d’infer­me­ria: “És una gran eina, que ens faci­lita donar res­posta àgil a un gran nom­bre de paci­ents. No és l’única. Amb una tru­cada tens els punts clau i detec­tes si cal la visita pre­sen­cial. No sig­ni­fica que amb el volum de paci­ents més que hi ha es pugui donar res­posta a tota la població. Els dilluns ens hem estat tro­bant agen­des amb dos-cents casos posi­tius dels caps de set­mana! És invi­a­ble per a un metge, per molt que faci atenció telefònica. Dit això, la tru­cada és un bon ser­vei.” I tanca: “Com sem­pre, el pro­blema no és l’ús de les eines, sinó l’abús. Pre­ten­dre aten­dre tot­hom per telèfon seria un error.”

A Casa­nova, en pre­pandèmia feien trenta o trenta-cinc visi­tes pre­sen­ci­als diàries. Ara en són quinze de pre­sen­ci­als i quinze per telèfon, mol­tes per temes burocràtics, com el pla de medi­cació o el comu­ni­cat de baixa. Hi ha hagut impro­vi­sació? És jus­ti­fi­cada la queixa dels pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris? Res­pon Catalán: “Tots els països han anat a empen­tes i rodo­lons, ni l’OMS tenia clar què calia fer, mol­tes vega­des. Puc ser crítica amb això d’anar fent sobre la marxa, però la pandèmia s’ha com­por­tat així! Abans de l’òmicron pensàvem que real­ment s’estava aca­bant i va arri­bar aquesta vari­ant i ho va des­ga­ve­llar tot. Mol­tes situ­a­ci­ons es podrien haver pre­vist? Sí, com va ser l’entrada en vigor del cer­ti­fi­cat covid i la tra­mi­tació de les bai­xes, milers i milers diària­ment. S’ha resolt, però quan ja estàvem satu­rats. El fet, però, és que pots estar més o menys tran­quil i alhora pen­sar: què pot pas­sar d’aquí tres o qua­tre set­ma­nes?” Afe­geix Berta de Andrés: “Tant la Marta com jo som bas­tant opti­mis­tes i inten­tem tro­bar la part posi­tiva de totes les situ­a­ci­ons. És cert que l’admi­nis­tració es podria haver avançat, espe­ci­al­ment en la cin­quena i sisena ona­des.” Reflexió: “Hi ha també un pro­blema de cul­tura pobla­ci­o­nal sobre les neces­si­tats, els recur­sos de salut i què dema­nem a la sani­tat.” Per tot s’acaba anant al tau­lell del CAP, diu, on s’ajun­ten la burocràcia i la pressió assis­ten­cial: “Això és el que ens està matant.”

En el cas del CAP Casa­nova hi ha hagut con­trac­ta­ci­ons d’infer­me­res. Diu De Andrés: “Som uns pri­vi­le­gi­ats! Mires com està el sec­tor, i no ho estem fent tan mala­ment. Al final, però, depe­nem d’un pres­su­post i ens orga­nit­zem amb el que tenim. La par­tida hau­ria d’aug­men­tar? Per des­comp­tat!”