El dossier

Calba i orgullosa

Si ets calb no passa res, però si ets calba, amaga-ho. “Una dona calba? On vas a parar!” A Pelo! és una entitat que visibilitza i empodera les dones amb alopècia. S’autoanomenen ‘pelonas molonas’, i amb tota la raó

JÚLIA
“No coneixes cap amiga que hagi sortit plorant de la perruqueria perquè l’han tenyit malament? I m’estàs dient que l’alopècia no és un problema? No fotis!”
TERE
“Amb amics ja m’havia tret la perruca, però sola mai. Vaig sortir de casa, baixant corrents les escales, i em vaig integrar al barri”
JÚLIA (sobre el cas dels Oscars)
“Ningú parla de la Jada Pinkett. La cara que va fer amb la broma no és la d’algú que està actuant. Li van clavar un punyal i és l’únic que importa”
JÚLIA
“Prou de dir que és estrès! És mentida! Com en totes les malalties, l’estrès afavoreix els brots, però els nervis no fan que perdis els cabells”

“Saps què? Durant els vint-i-tres anys que vaig amagar l’alopècia hi pensava a tot hora, patia a tot hora. El moment en què vaig treure’m la perruca va ser alliberador. Me la vaig treure i no va passar res!” Som a Gràcia, a Barcelona, amb la Júlia, membre fundadora d’A Pelo!, i la Tere. Dues pelonas, com s’anomenen dins del col·lectiu. “No fem de psicòlogues ni de metges, expliquem la nostra experiència per ajudar altres persones. Allò que de debò som és un grup d’amigues, les amigues que jo hauria volgut tenir quan ho estava passant malament.” La Tere també va sense perruca, tot i que a la feina sí que la fa servir. El dia que quedem estan fent unes xapes que regalaran a les participants de la primera quedada de pelonas estatal –qui sap si mundial–, el dia 7 de maig.

La pèrdua dels cabells és traumàtica, es miri com es miri. Un dol que només qui ho ha passat pot entendre. Veure el manyoc de cabells a la dutxa, palpar la closca i notar una clapa. Suor freda. Negació, diagnòstic, dol, ocultament, acceptació. Tantes etapes com es vulgui, barrejades i encavlcades. La pèrdua dels cabells pot ser de diferent mena. Hi ha dos tipus bàsics, entre molts, i compartits tant per homes com per dones. Són l’alopècia areata –la que elles pateixen– i l’alopècia androgenètica. La Júlia, mestra i actriu, explica què volen que sigui la cita del 7 de maig: “Un dia exclusivament per a dones calbes, perquè estem fartes de sentir-nos soles, i cadascuna pensant que és l’única. A Pelo! està a punt de fer cinc anys i tot i que no tanquem la porta a ningú, el cas és que el 90% de les persones que ens han contactat són dones. Quan ens contacten famílies ho fan per a casos de nens i nenes, indistintament, tot i que és cert que la gestió la fan les mares. Els homes pelones no ens contacten gairebé mai, tot i que l’alopècia areata, la que tenim la Tere i jo, no té gènere. L’androgenètica es veu més en homes, però també hi ha dones que la tenen i és la típica, la de les entrades, la calvície a la part del davant. De totes les areates, la més improbable és la nostra, la universal, tot el cap [i en alguns casos el pèl de tot el cos]. L’areata, recordem-ho és autoimmune, hi ha una inflamació del fol·licle, que no mor. En el cas de l’androgenètica, la calvície comuna, sí que hi ha mort de fol·licle.

El tabú dels cabells

Sigui quin sigui el tipus d’alopècia, es perden cabells i no és qualsevol cosa. “En l’aspecte individual, perdre els cabells pot ser un drama per a un home, per a una dona o per a qui sigui, però culturalment i socialment no és el mateix per a una dona que per a un home.” Quan algú de l’entorn hi vol treure importància, la Júlia té clara la resposta: “Escolta, no coneixes cap amiga que hagi sortit plorant de la perruqueria perquè li han tenyit malament només uns blens de cabells? Oi que sí? Sí, i això que es pot resoldre. I m’estàs dient que l’alopècia no és un problema, no fotis! La gent és hipòcrita.” El judici i la pressió social sobre el cos de les dones és molt potent. “Al llarg de la vida, guanyem i perdem pes i podem sentir-nos bé o malament, però no és el mateix pel que fa als cabells. Té un punt de tabú i no volem reconèixer-ho.” Aquests dies comença el rodatge d’un documental sobre dones calbes. També han estat protagonistes d’una exposició fotogràfica. En cap cas se n’amaguen, al contrari.

La Tere parla del seu cas, tot comentant com és d’important la trobada del dia 7. “Quan et passa tot això vius una situació molt marciana! És per això que ens volem conèixer, i que totes sàpiguen que arreu hi ha dones calbes. El dia 7, sobretot, es tracta de passar-nos-ho bé. Hi haurà espai per xerrar, però no serà una jornada de debats. Tindrem tallers de dansa, de ioga, de cocteleria...” Les monitores dels tallers també seran pelonas. Explica com ho va viure ella. “Va ser molt ràpid. De cop i volta em vaig trobar que cada vegada que em pentinava hi havia molts cabells al raspall. Al principi no vols pensar què et passa res, fins que un dia em vaig trobar una clapa sense cabells. El tacte de la calba va ser... tot i així vaig trigar una setmana més a anar al metge. Aleshores ja em quedava amb els cabells a la mà, grapats, com en una pel·lícula de terror.”

Fora perruca

Veient el sofriment que genera el fet de perdre els cabells, com és això de treure’s la perruca i sortir al carrer? “Les primeres vegades cadascú les viu a la seva manera –explica la Júlia–, però quan ens ho expliquem ens adonem que hi ha molts elements en comú. Hi ha un deixar les pors, tantes...! Recordo les sensacions, va ser com si se’m despleguessin unes ales màgiques als costats del cap. Una mena de superpoder! Era un dia d’estiu, amb una tebior i una temperatura perfectes.” S’hi afegeix la Tere, amb la seva vivència: “És un alliberament. He tingut sort, perquè no vaig trigar gaire, només un any i mig, a fer el procés. Aquell any i mig sola, abans de conèixer A Pelo! va ser terrorífic, però tenia clar que no volia sortir al món amb perruca. Encara la faig servir a la feina, és un tema pendent, però a la resta d’àmbits de la meva vida, no. A la segona trobada amb gent d’A Pelo! vaig decidir que ho volia fer. Amb amics ja m’havia tret la perruca, però sola mai. Vaig sortir de casa, baixant corrents les escales, i em vaig integrar al barri, a Gràcia. Semblava que algú em perseguia. No portava res per no tenir l’opció de tapar-me. Va ser una teràpia de xoc.” En el cas de la Júlia, l’alopècia va començar quan era una nena, i ho va amagar durant vint-i-tres anys i d’aquests, dels 15 als 30 va dur perruca. Ara en té 34. Era una professional, amagant-ho. “Recordo unes vacances amb la família, m’estava banyant a la platja, evidentment amb la perruca, i no sé quin error vaig cometre –en aquell moment em semblaven errors– que va venir una onada per darrere i es va endur la perruca. Eren onades molt suaus... em vaig submergir i no vaig sortir fins que la vaig trobar. Em cremaven els pulmons. Si no l’hagués trobada no sé si hagués tret el cap.” Diu la Tere: “La perruca no et dona tranquil·litat, al contrari, a mi m’estressava. Se n’adonen? Et diguin el que et diguin sents que se’t nota. Per a mi és una disfressa, gairebé una imposició.”

Des d’A Pelo! defensen que totes, amb perruca o sense, a clapes o sense ni un pèl al cos, totes tenen dret a ser “pelonas molonas”. “He estat vint-i-tres anys amagant l’alopècia com s’hi m’hi anés la vida. Ja ho has vist, m’hauria estimat més ofegar-me que sortir de la platja sense perruca. Per tant, com puc jutjar ningú? És molt guai que ara vagi pelona pel món, però durant la major part de la meva història no ho he fet, no puc ser tan hipòcrita de jutjar les altres!” La Tere afegeix: “I tant que vull que es visibilitzi, però això no s’aconsegueix pressionant les persones. Cada vegada que fem una trobada hi ha una dona que es treu la perruca, i això és impressionant.”

Pèl, a quin preu?

Un moment que cal esmentar és el de la visita al metge. Primer, el de capçalera. “Hi ha de tot. Hi ha el que et diu que és estrès. Prou de dir que és estrès! És mentida! És evident que, com en totes les malalties del món, l’estrès afavoreix els brots, però els nervis no fan que perdis els cabells.” Encara que no es dediquin a donar assessorament mèdic, saben de primera mà quina és la situació quant a tractaments. Segueix explicant la Júlia: “Hi ha molt desconeixement. Normalment, com deia, el primer contacte és amb el metge de capçalera, no amb l’especialista, el tricòleg. Tricòleg –no dermatòleg–, que és l’especialista del cuir cabellut. En aquest primer contacte, de vegades pot passar com a una companya nostra, que tenia alopècia androgenètica i les entrades li anaven avançant. Quan es va atrevir a treure’s el mocador davant del metge, aquest li va dir: «Mai havia vist una dona tan jove i tan malament!» I després també hi ha metges que ho fan molt bé. En el meu cas, com vaig explicar fa poc en un centre d’assistència primària, prefereixo la sinceritat salvatge: «Tens això, pot ser que passi això altre.» Ara, qui et digui que sap el perquè o el què et passarà, et menteix.” Comenten que ara s’està fent més recerca que en altres èpoques. Una explicació –entre moltes– pot ser que l’alopècia és llaminera i es fan molts diners amb els tractaments. Els periples que fan els afectats, la de recerca de solucions, ens fan vulnerables a tota mena de gurus dels cabells. “El que em fa ràbia és que no ens diguin la veritat: mai els ha funcionat.” Insistim en la idea, no són psicòlogues ni metges, però ofereixen tota la seva experiència, sense ànim de lucre. La Júlia recomana: “Si estàs molt aclaparada, fes-te un bon diagnòstic, ves al metge de capçalera i demana que et derivi al tricòleg. I insisteix: tricòleg, no dermatòleg. Ho farà.” Per a l’alopècia areata explica que hi ha tres tractaments, els de sempre. “I la gent es mata: «T’han crescut els cabells, què has fet, on has anat?» L’obscurantisme en aquest àmbit es facilita des de l’estament mèdic i el farmacèutic. Les opcions són, per exemple, la cortisona, els immunosupressors... “És moral fer això a una persona perquè li creixin els cabells, sobretot si és menor?” De molt nou hi ha uns medicaments orientats a tractar la inflamació tallant la comunicació del sistema immune en punts concrets. “Aquest últim és el menys invasiu i ja hi ha pelonas que l’estan fent servir, i els estan sortint cabells. Ara, parlem d’una medicació per a tota la vida. No és un tractament. I a mi, encara que em prometessin que no hi ha efectes secundaris no m’ho creuria. No vull una solució perquè no tinc un problema. Jo tenia una perruca de pèl natural, feta a mida. No era un Ferrari, però sí el BMW de les perruques, i saps què, em sentia fatal. Me l’he tret i mai m’havia sentit tan maca! Em miro al mirall i penso, «què estrany, jo em sento molt més maca!». Això m’ho dona el fet de ser, per fi! Tinc inseguretats com tothom, però va ser treure’m la perruca i acceptar que soc calba i que si algun dia em surten cabells serà a clapes. De fet ara tinc una cella, només. Jo acostumo a dir que l’alopècia fa el que li surt del fol·licle pilós! Hauríem de fer samarretes amb aquesta frase! [riem]”

Enmig del que comentem és inevitable aturar-nos en el cas dels Oscars. No volen parlar de la bufetada d’un home a un altre home, ni cinc minuts. Reflexiona la Júlia: “Ningú ha parlat d’ella, de la Jada Pinkett [que té alopècia areata i va ser objecte de burla]. La cara que va fer amb la broma no és la d’algú que està actuant, i totes les que ho hem viscut ho sabem. Li van clavar un punyal i és l’únic que importa. Aquella cara encara em regira l’estómac.” Tot seguit parlem de les bromes sobre el cos. “Jo faig les bromes que vull sobre el meu cos. El meu cos, les meves bromes. En aquest país els currículums tenen foto. Primer miren les fotos i després el text. A mi em van fer fora d’una feina per ser calba. Aquí anem de liberals, i no ho som tant. L’aspecte és molt més empresonador aquí que en un país nòrdic. No ens adonem que totes vivim en tensió, perquè, en quin moment de la teva vida t’has sentit relaxada amb el teu físic? Mai! Ni les que entren en els cànons! Per tant, no ens culpem, el problema és social, és cultural!”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)