El dossier

Divorcis

Allò d’aguantar per no trencar una relació és d’una altra època. Després d’una gran davallada en la xifra de ruptures el 2020, l’any passat, vam viure una pujada molt important. La tendència a l’alça continua, tot i que les crisis de tota mena que patim ho poden frenar: l’economia també afecta els divorcis

PANDÈMIA
“El confinament ens va regalar un temps preciós per pensar en el nostre estil de vida. Ens va enfrontar a la nostra realitat: això és el que volem?”
MODELS
“Els pares que s’han de separar, si transmeten que mantenen el respecte i fins i tot d’amor, donaran als fills un model de relacions molt potent”

Són tan feliços... Papa, mama i nens. A platja, a la piscina, a la muntanya, fent una coreografia, cuinant tots junts... És una de les cares de la vida familiar a l’estiu, i més a les xarxes socials. N’hi ha una altra, però, la de la saturació, l’esgotament o el desig de canvi. Ja sabem què vol dir això: posar punt final a la relació de parella. Això no surt a Instagram. Segons l’Instituto Nacional de Estadística, a l’Estat espanyol, els divorcis van augmentar un 12,5% el 2021. En les dades de la seva Estadística de nul·litats, separacions i divorcis, del 15 de juliol, l’INE explica que, en conjunt, totes les mesures de dissolució del vincle van créixer un 13,2% respecte del 2020. Els divorcis, el 95,9% del total, van augmentar un 12,5%. El divorci és el procés que es fa més ràpidament, en menys de sis mesos si és d’acord mutu. Si es va per la via contenciosa, pot arribar a l’any. El 2021, en prop del 80% dels casos es va fer amb acord mutu. No és estrany que l’acord mutu sigui una opció a l’alça. I pot ser que estigui relacionada amb el fet que, en el 70% dels casos, la demanda de separació i divorci la presenten els dos membres de la parella. Tots dos ho volen. Es pot fer un pas més enllà, i hi ha una tendència que creix i més si hi ha fills pel mig: passar de l’acord mutu al divorci col·laboratiu. Passar d’acords de mínims, tolerables, a acords satisfactoris. Des d’aquesta visió, el divorci no és una batalla amb contrincants, sinó un procés respectuós, en què primen “la bona fe, la transparència i la confiança” ( i ). En aquesta modalitat, els advocats es comprometen per escrit a no anar als tribunals i busquen la millor solució per a totes les parts. Un divorci treballat en aquesta línia col·laboradora –com apunta més endavant en aquestes pàgines l’advocada i presidenta de l’Associació Catalana de Dret Col·laboratiu Mon Tur–, busca el bé de totes les parts i assegura que es continuarà sent una família, de forma diferent, però família.

Segons les dades estadístiques, tant en els divorcis com en les separacions, l’edat mitjana de les parelles que tallen la relació se situa entre els 40 i els 49 anys i la mitjana de durada del vincle és de 16,5 anys. Catalunya, el País Valencià i Múrcia ocupen, totes tres, el segon lloc en el rànquing de les taxes de divorci per 1.000 habitants. Només les supera Ceuta.

Per què són especialment interessants les dades de ruptures del 2021? Perquè el 2020 va esclatar la pandèmia. El 2020, van baixar un 15,8% respecte del 2019. Ara, han crescut, però encara estan per sota de les xifres d’anys anteriors. El 2020, Catalunya va ocupar el cinquè lloc, quant a dissolucions de parelles, i ara ha pujat al segon. Rebeca Cordero, professora de sociologia de la Universitat Europea, analitza les dades. La pandèmia va ser determinant en la baixada del 2020: “En moments de crisi, d’inestabilitat, d’incertesa, els individus podem actuar d’una manera més conservadora. No ideològicament, sinó pel que fa a actuació. Sempre que hi ha incertesa social, econòmica, política, ens contenim i tenim més precaucions a l’hora de prendre una decisió. Per exemple, aturar la idea de comprar una casa: «Compte, cal veure què passa!» En un escenari en què la feina perilla i no sabem a quines situacions estarem exposats, ineludiblement actuarem amb precaució.” La covid va generar un escenari propi, concret: confinaments estrictes, restriccions de la mobilitat, impossibilitat d’avançar en tràmits que van paralitzar algunes demandes de separació o divorci i això va provocar retards en les resolucions. “Les dades del 2021 mostren un repunt a l’alça i la tendència del 2022, probablement, serà de creixement, tot i que, si continuem amb la inflació alta, la guerra d’Ucraïna i l’augment de preu dels combustibles hi pot haver, novament, una disminució en el nombre de divorcis.”

L’economia pesa, i molt. “Hem de distingir entre els divorcis que diríem d’emergència, per exemple, en els casos de maltractament, dels que es donen per falta d’entesa o perquè s’ha arribat a la conclusió que la relació és morta. En el cas dels d’emergència, les polítiques públiques tenen un paper important, pels ajuts que rebin les dones per fer aquesta passa i també, fins i tot, per les facilitats que tinguin les dones per reinserir-se en el mercat professional i tenir independència econòmica, que és fonamental perquè hi pugui haver divorci.” Fet aquest aclariment, Cordero explica: “El divorci o la separació van units a un problema econòmic important per a les dues persones, perquè significa perdre poder adquisitiu i si hi afegim els fills...” Hi ha una dada que els experts detecten i que pot estar vinculada amb això, i són les custòdies compartides, que estan creixent. “Es pot deure a la necessitat d’espai privat per als dos pares. Tant les dones com els homes poden reivindicar que necessiten temps per a ells. Ens allunyem del rol de dona cuidadora i veiem una dona més empoderada i més conscient que l’educació és qüestió de dos. El canvi també pot venir d’una major implicació de l’home, que hagi decidit ser pare present i compartir la responsabilitat de manera equitativa, i aleshores estaríem parlant d’un perfil més vinculat a les noves masculinitats. En últim extrem, tornem a l’economia: en una custòdia compartida hi ha més equilibri quant al poder adquisitiu.”

Què m’estic perdent?

Per què ens divorciem? És multifactorial. “Cal destacar que el confinament ens va regalar un temps preciós per pensar en el nostre estil de vida. Ens va enfrontar a la nostra realitat: això és el que volem? Moltes relacions de parella se sustenten en caps de setmana i vacances i amb poques hores al llarg del dia. La major part d’aquest temps s’omple fora de la teva parella. Afrontar una convivència severa, amb els fills al costat, ha portat persones amb relació consolidada i en sintonia a verbalitzar que ha estat dur, però que han pogut gaudir junts durant molt temps. I d’altres han estat conscients que allò que tenien no ho volien; volien alguna cosa més”, diu Cordero. Vivim en una societat en què l’individu té la sensació que sempre s’està perdent alguna cosa. “Parles amb persones immerses en un procés de divorci i et diuen: «No, si no discutíem, si ens portàvem bé. Necessitàvem una altra cosa.»” Ens avorrim, doncs? “El filòsof Zygmunt Bauman va agafar el concepte de l’obsolescència programada que s’aplica als electrodomèstics i la va traslladar a les relacions i ho va anomenar l’imperi de l’efímer. Tenim la sensació que tot té principi i final i ho assumim. I, com que estem hiperconnectats i exposats a moltes realitats, ens fa l’efecte que sempre ens perdem alguna cosa. Estem cercant la felicitat constantment, tot i que sabem que no es pot estar sempre en un estat de felicitat. A llarg termini, aquesta recerca genera un buit.”

Hi ha molts motius per què les persones es divorcien. Les dades, però, ens diuen que la franja dels 40 als 50 anys és on augmenten més. Rebeca Cordero apunta: “Caldria saber quina edat tenen els fills. Pot ser que siguin adolescents, però també n’hi haurà d’universitaris i, per tant, hi ha la sensació que segueixes sent jove –l’eterna joventut!–: quina edat tinc, quina edat tenen els meus fills, encara tinc coses per fer i descobrir, no estic malament amb la meva relació, però tampoc estic bé... Una segona joventut.” Cal tenir en compte, a més a més, que estem parlant de xifres sobre relacions de convivència que estan registrades. Quantes separacions hi ha al cap del dia que no consten enlloc? Fins al punt aquesta xifra negra, desconeguda, és tan important que pot arribar a esbiaixar les dades sobre ruptures: si no hi ha casaments, no hi haurà constància de divorcis.

Ara ve la segona qüestió. Anem cap a divorcis amb amor o som més aviat una societat que està a matadegolla? Segons el parer de Rebeca Cordero, tot dependrà de què ha portat a la ruptura: “Si la separació està vinculada a una deslleialtat del tipus que sigui, el divorci serà complicat. Deixem a part els casos de violència. En altres situacions més comunes, sovint depèn de l’economia: és més fàcil si tens diners. El poder adquisitiu marca la negociació. Tampoc és igual si les dues parts estan d’acord que la relació s’ha esgotat o només ho pensa una. No és igual l’edat dels fills...”

I què hi diuen els experts en l’opció col·laborativa? Lluís Casado és economista, psicòleg, consultor i entrenador (coach). És docent en el curs universitari Dret col·laboratiu. “Si parlem de fer un abordatge col·laboratiu, estem parlant del món relacional de la parella, de saber manegar les relacions durant la separació, que sempre s’havia pensat que era cosa dels advocats. Cal gestionar bé les relacions en el procés de separació i després.” És fàcil de dir, però no tan fàcil de fer. “Cal convidar les persones que estan en procés de separació a reconèixer com estan construint la separació dins del seu cap. És molt diferent si es viu com un fracàs que si es viu com un alliberament. En el primer cas, em culpabilitzaré i voldré ser el millor pare del món, per exemple. En el segon cas, direm: «Fins aquí hem arribat. Començo una vida nova. No vull saber res del passat.» Cap de les dues respostes és positiva.” És important, doncs, que reconeguin les emocions que els desperta la situació. A partir d’aquest treball, es pot col·laborar. “Tots sabem que és millor col·laborar que competir, però, si a l’hora de la veritat, no ets capaç de fer fluir les teves emocions... Pots tenir molta ràbia contra l’exparella, i si no la saps gestionar, t’acabarà sortint.”

Com ha estat la relació pot ser decisiu en un procés de divorci o de separació col·laboratiu. “En un moment complex per si mateix com és una separació, s’amplifiquen les dificultats relacionals. En una parella que ha construït un vincle molt rígid, per exemple, basat en estereotips de gènere, quan la situació es complica, encara tindran més dificultats. La majoria de persones ens hem d’arremangar i treballar-nos la col·laboració.”

Sigui fàcil, sigui difícil, el millor és col·laborar. “Hi ha un canvi de mentalitat. Tradicionalment, una separació implicava conflicte, perquè allò que no era normal era separar-se. Ara, això és bastant discutible, cosa que fa que la mirada sobre la separació canviï. Ja no és un conflicte que no hem sabut arreglar, sinó dues persones que han decidit que per estar bé han de separar els seus camins. És una decisió que és bona per a tots. En aquest context, la idea col·laborativa és molt potent. La pregunta ja no és «prendrem mal, durant el divorci?», ara la pregunta és «com podem fer que aquesta etapa de la nostra vida sigui satisfactòria per a nosaltres, i per als nostres fills?»”

I tanca reflexionant sobre l’impacte en els fills: “És evident que una relació de parella basada en l’amor és un gran model. Però els pares que s’han de separar han de saber que, si transmeten que mantenen el respecte i fins i tot d’amor, les ganes de col·laborar, donaran als fills un model de relacions molt potent.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)