11 onzes
Cinc historiadors i sis protagonistes directes ens expliquen, en primera persona, onze diades nacionals que han marcat la història del nostre país
-
La Diada del 2012, que ve representar el punt d’arrencada del procés independentista LRP. -
La celebració del 1931, la primera que va tenir un caràcter institucional LA HORMIGA DE ORO. -
La Diada que es va celebrar a el 1976 Sant Boi de Llobregat, pocs mesos després de la mort del dictador ARXIU DE L'AVUI.
L’11 de setembre del 1886, l’església de Santa Maria del Mar va acollir un funeral dedicat a la memòria dels que moriren “en defensa de les llibertats catalanes, destruïdes per Felip V amb la presa de Barcelona”. Es tractava d’un acte senzill, organitzar per un reduït grup d’activistes que, poques setmanes després, fundarien el Centre Escolar Catalanistes i acabarien convergint en la Lliga de Catalunya. L’acte es va celebrar en ple barri de la Ribera, destruït per Felip V i molt a prop del Fossar de les Moreres, on hi ha enterrades bona part de les víctimes de la resistència i, malgrat la modèstia i l’escàs arrelament del catalanisme en aquell moment, va aixecar una notable polseguera. El bisbe de Barcelona, instigat pel capità general Martínez Campos, va prohibir el sermó que havia de pronunciar Jaume Collell amb l’excusa que “el temple no ha de ser un club polític”. L’episodi, explicat per l’historiador Giovanci C. Cattini al dossier que us oferim, posa de manifest les dificultats d’arrelament del catalanisme i d’una celebració que, a avui en dia, ha esdevingut tant icònica com multitudinària.
El dossier també ens permet comprovar que la Diada s’ha convertit en un termòmetre perfecte per mesurar la temperatura del país, sobretot en allò que fa referència a l’evolució de les aspiracions nacionals. Les primeres celebracions, explicades per historiadors de prestigi (el mateix Cattini, Albert Balcells, Josep Maria Roig i Rossich, Enric Pujol i Robert Surroca), estan marcades per la lenta però inaturable consolidació del catalanisme, des de la fita del 1886 fins a la del 1931, en plena eufòria republicana, quan la Diada pren un caràcter institucional perfectament combinat amb una notable mobilització. Entre una data i l’altra destaquem la Diada del 1901, que l’historiador Pere Anguera definia com “una fita en la consolidació de l’Onze de Setembre com a diada patriòtica”. Però la Diada, com ens podem imaginar, també es va convertir en una celebració perseguida. El primer assaig repressiu es va produir durant la dictadura de Primo de Rivera (entre el 1923 i el 1930), com ens explica Josep M. Roig i Rossich. La dictadura de Franco, però, va anar molt més enllà i va retirar aquest i altres monuments amb simbologia republicana i catalanista. Robert Surroca ens recorda algunes anècdotes ben il·lustratives d’aquesta obsessió persecutòria, com ara el cas d’un veí de Cornellà sotmès a un consell de guerra per haver dipositat un clavell al lloc que ocupava el monument o el d’unes ciutadanes detingudes per haver fet una reverència en senyal de respecte.
Amb la mort de Franco
A partir del 1976, amb la recuperació de la celebració pública, les diades van esdevenir un pols per a la recuperació de les llibertats, primerament des d’una perspectiva autonòmica. La d’aquell any i la del 1977 ens són explicades per alguns protagonistes destacats. La primera es va celebrar a Sant Boi per la prohibició de fer-ho a Barcelona i ens la narra Carles Quingles, de l’Assemblea de Catalunya. La del 1977, popularment coneguda com “la del milió”, la recorda l’advocada Magda Oranich, que va viure aquell episodi com una experiència memorable. Oranich destaca que hi havia gent plorant d’emoció i que aquella manifestació va ajudar que molta gent perdés la por. La Diada del 1980, ja amb la Generalitat plenament restablerta, va obrir una nova etapa marcada per la consolidació de l’Onze de Setembre com a festa nacional. A partir d’aleshores i fins al 2012, la Diada va tenir un caràcter bipolar, amb bona part de la classe política centrada en una celebració més institucional i una part de la ciutadania, molt minoritària, assistint fidelment als actes celebrats al Fossar de les Moreres o a les manifestacions de la tarda. Aquell canvi que es va produir el 1980 ens l’explica un protagonista destacat, l’expresident Jordi Pujol, que va liderar aquesta institucionalització de la Diada i que destaca l’ambició d’aquell moment, associada a la restitució completa de la Generalitat.
En tot cas, el punt d’inflexió en les diades, tant pel que fa a la capacitat de mobilització com de l’hegemonia de les aspiracions independentistes, es va produir el 2012. Tal com recorda Artur Mas, aquella Diada “va evidenciar un abans i un després en la història política de Catalunya”. L’aleshores president de la Generalitat ressegueix el ressò que va tenir la fita a la premsa d’aleshores, tant la que es publicava a Madrid com a Catalunya. El recull de diades es clou amb la del 2013, la de la Via Catalana, i la del 2017, la del referèndum. I, en tots dos casos, ens les expliquen dos protagonistes destacats: d’una banda, qui aleshores era presidenta de l’Assemblea Nacional, Carme Forcadell, i de l’altra, qui aleshores era president de la Generalitat, Carles Puigdemont. La primera cronista recorda que aquella va ser la primera vegada que se li va trencar la veu en un discurs i remarca que “en aquella diada l’Assemblea Nacional Catalana es va consolidar com a entitat important del país, perquè va demostrar la seva capacitat logística i la seva efectivitat per articular projectes seriosos i ambiciosos”. Per la seva banda, Carles Puigdemont destaca que “hi ha un fil que uneix les diades del 2012 al 2017, el referèndum d’independència, la declaració d’independència i la contundent resposta ciutadana al 155 en les eleccions del 21 de desembre del 2017”. I afegeix que “és un fil teixit amb perseverança, unitat, astúcia i solidaritat”. En total, doncs, el dossier inclou onze diades i onze narradors. Un repàs immillorable a onze dates que han marcat la història del nostre país.