Moda conscient

roba que dura

Bar­bany, que havia estu­diat art i dis­seny, es va unir al seu pare i jun­ta­ment amb el seu germà van redis­se­nyar la marca, van donar-la a conèixer i van impul­sar-ne la digi­ta­lit­zació. Van començar fent només jer­seis, però com que és un pro­ducte molt esta­ci­o­nal, ara també fabri­quen samar­re­tes amb cotó orgànic cer­ti­fi­cat. L’any pas­sat l’empresa va tenir una fac­tu­ració de 300.000 euros i la pre­visió és aug­men­tar-la un 20% aquest exer­cici.

Per afa­vo­rir la sos­te­ni­bi­li­tat i cir­cu­la­ri­tat del negoci, a IAIOS no només fan ser­vir fil reci­clat, sinó que es pre­o­cu­pen per fer peces de ves­tir que durin i puguin tenir, si cal, una altra vida. Com explica Bar­bany, “els suèters són sense botons, cre­ma­lle­res ni alte­res peces que difi­cul­ta­rien el procés de reci­clatge”. A més, es fan amb “patrons bàsics, que que­din bé a tots els cos­sos, i són de dis­seny atem­po­ral perquè no pas­sin de moda”. Ara aca­ben d’estre­nar un ser­vei per posar a punt els jer­seis de cara a la tem­po­rada d’hivern. Bar­bany asse­gura que el sec­tor de la moda sos­te­ni­ble “evo­lu­ci­ona ràpida­ment”, però deixa clar que les coses no són fàcils per als petits, que no tenen prou pres­su­post per com­pe­tir amb les grans mar­ques. “Hi ha molt suport en forma de men­to­ries o anàlisis de mer­cat, però ens calen aju­des econòmiques direc­tes, per exem­ple per poder anar a una fira inter­na­ci­o­nal”, refle­xi­ona. L’altra pro­blema és la but­xaca del con­su­mi­dor: “Durant el con­fi­na­ment vam notar que la gent estava més cons­ci­en­ci­ada, però el preu ha tor­nat a ser una pri­o­ri­tat, la recessió econòmica es nota.” Com per a la resta de defen­sors de la moda sos­te­ni­ble, per a Bar­bany la recepta és clara: “Com­prar menys però millor.”

Dani­ela Vidort forma part de la pla­ta­forma de for­mació i divul­gació Slow Fas­hion Next, que agrupa tant empre­ne­dors com mar­ques con­so­li­da­des i també estu­di­ants. Vidort, que ha tre­ba­llat per a mol­tes mul­ti­na­ci­o­nals, cer­ti­fica que a la indústria de la moda hi ha molt ren­tat de cara però poques empre­ses real­ment sos­te­ni­bles –“gran part del sec­tor és gre­enwas­hing”– i asse­gura que això pas­sarà fins que no hi hagi una “legis­lació que obli­gui a fer bé les coses i després vigili que no s’incom­pleixi”. De tota manera, asse­gura que “la gent està des­per­tant”. “La història de la moda va paral·lela a la de la soci­e­tat, i ara hi ha un gran canvi social i la moda està bus­cant cap on tirar.” El pri­mer que cal fer, opina, és posar fi “al doble llen­guatge de les admi­nis­tra­ci­ons, que diuen que volen poten­ciar la moda sos­te­ni­ble men­tre per­me­ten que hi hagi empre­ses tan con­ta­mi­nants com Shein”.

Slow Fas­hion Next està for­mat per una cin­quan­tena d’empre­ne­dors, i Vidort rei­vin­dica la força de la unió. “Fem molt networking, però també ens agru­pem per fer com­pres con­jun­tes, molt impor­tant per poder asse­gu­rar als tallers un mínim de pro­ducte, perquè és nor­mal que si els fem enge­gar màqui­nes per només cin­quanta samar­re­tes no ho vul­guin fer perquè no els surt a compte.” També tre­ba­lla amb empre­ne­dors del Tec­no­cam­pus de Mataró i IMPO Bada­lona i asse­gura que el dina­misme és notori, però també avisa que està can­sada de veure que “peti­tes mar­ques amb idees pre­ci­o­ses han de tan­car”.

Vidort té una marca de roba sos­te­ni­ble, Aconka­gua. Fa ves­tits de cotó orgànic rege­ne­rat i reci­cla­ble i en el cas dels biqui­nis, el niló prové de xar­xes de pesca reci­cla­des. A més, els tints no mal­me­ten el medi ambi­ent i el procés no fa ser­vir aigua. “Bus­car tint ecològic és car i costa, HM o Decath­lon venen biqui­nis a 3 euros i a mi només el tei­xit me’n costa 6, però jo ho faig per con­vicció, el meu somni és poder viure d’això algun dia, però men­tres­tant almenys demos­tro que es poden fer coses.”

aposta pel dis­seny

Brava Fabrics és una de les mar­ques que més ha acon­se­guit créixer. Va néixer el 2015 a Bar­ce­lona de bra­cet de Ramón Bar­bero i Iván Monells. Es van conèixer a ESADE i de seguida van veure que no només els unia el seu espe­rit empre­ne­dor, sinó la seva pre­o­cu­pació pel medi ambi­ent i la res­pon­sa­bi­li­tat social. Van deci­dir crear una marca de roba ètica i sos­te­ni­ble, però amb una pre­missa clara: no renun­ci­a­rien al dis­seny. “Mol­tes mar­ques de moda sos­te­ni­ble opten per una estratègia de bàsics mini­ma­lis­tes; nosal­tres apos­tem pel dis­seny i no ens n’ama­guem”, des­taca Monells. Van començar fent cami­ses mas­cu­li­nes i avui tenen vint-i-set cate­go­ries de pro­ducte tant per a homes com per a dones. Fabri­quen bàsica­ment a Por­tu­gal, perquè a causa dels volums que mouen (més de 20.000 peces de roba a l’any) neces­si­ten una indústria fabri­cant “que no esti­gui gaire ato­mit­zada, com passa a Cata­lu­nya”, i actu­al­ment el 85% de les ven­des pro­ve­nen de fora de l’Estat. A Europa del nord i el cen­tre, expli­quen Monells i Bar­bero, el con­sum res­pon­sa­ble està molt més estès. “Si no tens un cer­ti­fi­cat ecològic, les boti­gues mul­ti­marca no t’accep­ten, i els con­su­mi­dors estan molt més infor­mats i cons­ci­en­ci­ats, es miren les eti­que­tes i fins i tot et fan pre­gun­tes tècni­ques.” “Ens por­ten una dècada d’avan­tatge res­pecte al sud d’Europa”, resu­meix Monells. Bar­bero refle­xi­ona que evi­dent­ment hi té a veure el poder adqui­si­tiu, però que també és un tema de com­promís i hàbits de con­sum: “A Espa­nya, França o Itàlia es com­pra molta roba; a Ale­ma­nya se n’adqui­reix menys però més bona.”

Els impul­sors de Brava Fabrics cre­uen que per impul­sar el sec­tor cal que hi hagi més “reflexió” i “res­pecte cap als mate­ri­als i la manu­fac­tura”. “El pro­blema –refle­xi­ona Bar­bero– és que et posis la roba només una vegada o, pit­jor encara, que ren­tis un jer­sei de llana a la ren­ta­dora a 50 graus perquè no has mirat com s’ha de fer. La roba s’ha de cui­dar perquè, si és bona i la cui­des, et durarà molts anys.” A Brava Fabrics contínua­ment dema­nen als seus proveïdors que repen­sin com­po­nents i pro­ces­sos per millo­rar i, per exem­ple, aca­ben d’intro­duir un mate­rial per als botons que prové de les pal­me­res de vori, les lla­vors de les quals ser­vei­xen per a la fabri­cació de diver­sos objec­tes. Al web cor­po­ra­tiu del grup, es pot veure la traçabi­li­tat de tot el procés, i l’empresa té un acord amb dues ONG per com­pen­sar la seva pet­jada ecològica plan­tant arbres i reco­llint plàstic dels oce­ans. L’any pas­sat, Brava Fabrics va obte­nir una fac­tu­ració neta de 3,6 mili­ons d’euros i la pre­visió és arri­bar aquest exer­cici als 4,8 mili­ons.

“No gene­rem resi­dus, sinó que els eli­mi­nem donant una segona vida al que ja no es fa ser­vir” diu la carta de pre­sen­tació d’Infi­nit Denim, una marca de roba, bos­ses de mà i com­ple­ments basada en el prin­cipi de l’eco­no­mia cir­cu­lar. Les seves fun­da­do­res són Montse Bayen, biòloga, i Núria Nubi­ola, ambi­entòloga. Com explica Bayen, les dues van començar a tre­ba­llar ple­ga­des per remoure consciències i es van plan­te­jar després com podien reci­clar resi­dus. Va ser la mare de Bayen la que els va mar­car el camí. Un dia va fer una de bossa de mà amb tei­xit denim (el que es fa ser­vir per als texans) i van “veure la llum”. Poc després, el 2019, nai­xia Infi­nit Denim, que avui fac­tura 180.000 euros.

La seva matèria pri­mera prové del denim de texans fets ser­vir o no comer­ci­a­lit­zats perquè tenien tares. També uti­lit­zen cotó pre­con­su­mit reci­clat i cel·lulosa de bos­cos cul­ti­vats de manera sos­te­ni­ble. Ara han fet un pas més i aca­ben de treure el pri­mer model de texà amb el seu propi tei­xit denim. La con­fecció de totes les seves peces es fa al seu taller de Bar­ce­lona i en d’altres de pro­xi­mi­tat. Les impul­so­res d’Infi­nit Denim tenen molt clar que per ser real­ment sos­te­ni­bles s’ha de tan­car tot el cer­cle i pen­sar molt bé en tot el procés, des del mateix moment de dis­se­nyar el pro­ducte: “És una cosa molt bàsica, però per poder reci­clar una peça és molt impor­tant que esti­gui feta d’un únic mate­rial, per exem­ple nosal­tres posem als texans uns botons que s’enros­quen perquè són molt més fàcils de treure quan s’ha de reci­clar la peça.”

La marca té una sub­venció del govern per inno­var en eco­no­mia cir­cu­lar, però Bayen creu que hi hau­ria d’haver mol­tes més aju­des, com una reducció de l’IVA “que aju­da­ria a la comer­ci­a­lit­zació”. “No tot­hom es pot pagar un texà de 120 euros, el poder està en el con­su­mi­dor, però una família amb tres fills els ha de ves­tir a tots i no és fàcil”, refle­xi­ona.