Mateixa crisi, més intensitat

Sem­pre dic als meus estu­di­ants que les ciències soci­als no ser­vei­xen per pre­dir l’esde­ve­ni­dor, però sí que ens aju­den a enten­dre el que acaba de pas­sar i donen pis­tes sobre les tendències de futur. En aquest sen­tit, aquest arti­cle ofe­reix algu­nes refle­xi­ons sobre la situ­ació a què s’enfron­tarà l’Amèrica Lla­tina aquest 2023. Per fer-ho començo expo­sant la situ­ació soci­o­e­conòmica de la regió per, poste­ri­or­ment, refle­xi­o­nar sobre la situ­ació política i ins­ti­tu­ci­o­nal dels diver­sos països, asse­nya­lant tot allò que pot ser més crític.

Res­pecte de la situ­ació soci­o­e­conòmica, cal indi­car que la pandèmia de la covid-19 va supo­sar un incre­ment de totes les ten­si­ons latents en la dècada ante­rior. La suma del poc dina­misme econòmic dels últims anys i el sotrac de la pandèmia han fet que els ingres­sos reals per capita de la regió siguin avui menors als del 2015, i que 22 mili­ons de per­so­nes més es tro­bin al llin­dar de la pobresa, fet que ja suma 201 mili­ons de per­so­nes (el 32%) que viuen en la pre­ca­ri­e­tat. A la vegada, l’impacte de la crisi energètica i la guerra d’Ucraïna –que també s’ha fet sen­tir– han supo­sat una embran­zida de la inflació, en què des­taca, a més del des­as­tre econòmic veneçolà, la xifra del 100% a l’Argen­tina. En aquest con­text, el crei­xe­ment espe­rat per al 2023 difícil­ment arri­barà a l’1,5%, i això vol dir que la pro­duc­ti­vi­tat dels països lla­ti­no­a­me­ri­cans no ha millo­rat des de fa dècades, mal­grat que l’eco­no­mia mun­dial és cada vegada més com­pe­ti­tiva i exi­gent.

Aquesta rea­li­tat, en gran mesura, és fruit de la manca de capi­tal humà i del fet que més de la mei­tat de la població no està inse­rida en l’eco­no­mia for­mal, la qual cosa suposa una difi­cul­tat afe­gida a la minsa capa­ci­tat fis­cal de l’estat. Un estat que arreu de la regió té grans man­can­ces, tan­tes que sovint no pot ni garan­tir la inte­gri­tat física dels seus habi­tants. Una mos­tra fefa­ent de tot això és que Veneçuela, Hon­du­res, Mèxic, el Sal­va­dor i Gua­te­mala es tro­ben en el top ten del rànquing de països del món amb més homi­ci­dis vio­lents sense guerra decla­rada.

De tot el que he expo­sat, se’n deriva que la situ­ació política i ins­ti­tu­ci­o­nal dels països del sub­con­ti­nent sigui molt tensa i ines­ta­ble. Dei­xant de banda els casos de Veneçuela, Cuba i Nica­ra­gua, on no hi ha elec­ci­ons com­pe­ti­ti­ves i l’opo­sició està exclosa, i també els de Gua­te­mala, Hon­du­res, el Sal­va­dor, el Para­guai i el Perú, on els règims estan en un procés de des­de­mo­cra­tit­zació, la situ­ació de la resta dels països tam­poc es pre­veu plàcida.

Hi ha tres indi­ca­dors que fan palès el des­con­ten­ta­ment polític que regna a l’Amèrica Lla­tina: el pri­mer és la poca con­fiança que la ciu­ta­da­nia té en les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques, que ha cai­gut any rere any des de fa una dècada; el segon, l’incre­ment i l’extensió de les pro­tes­tes, el males­tar i les mobi­lit­za­ci­ons arreu del con­ti­nent, fet que suposa la inca­pa­ci­tat de les ins­ti­tu­ci­ons de cana­lit­zar el con­flicte, i el ter­cer indi­ca­dor és que en les últi­mes elec­ci­ons cele­bra­des en cadas­cun dels països des del 2016 sem­pre ha gua­nyat l’opció opo­si­tora. Això dar­rer és el que ha pas­sat amb les victòries de Lula al Bra­sil, Petro a Colòmbia i Boric a Xile, un fet que tant es pot inter­pre­tar com l’inici d’una onada pro­gres­sista com la sim­ple coin­cidència d’un vot de rebuig a les pro­pos­tes reac­cionàries de Jair Bol­so­naro, Rodolfo Henández i José A. Kast. En aquest sen­tit és més cor­recte par­lar d’un vot de càstig per­ma­nent que no pas un “gir a l’esquerra”. A més, si s’observa amb detall la cor­re­lació de for­ces pre­sents en aquests tres països és fàcil ado­nar-se de l’extrema debi­li­tat dels nous governs, que no tin­dran el suport dels poders legis­la­tius res­pec­tius ni el beneplàcit dels poders fàctics. Per això aquest 2023 caldrà veure com avança la ter­cera admi­nis­tració de Lula en un con­text de crisi econòmica i enmig de pac­tes i equi­li­bris amb for­ces de cen­tre­dreta, a la vegada que haurà de fer front a l’opo­sició fron­tal dels bol­so­na­ris­tes. També s’haurà d’estar atent a com Petro pot impul­sar la des­mo­bi­lit­zació defi­ni­tiva de les for­ces irre­gu­lars que encara hi ha a Colòmbia i fer val­dre les seves pro­me­ses de govern, i de veure com Boric pot tor­nar a lide­rar una ini­ci­a­tiva pro­gres­sista a Xile després de la der­rota encai­xada en el referèndum cons­ti­tu­ci­o­nal que impul­sava.

Però més enllà dels casos esmen­tats, cal refe­rir-se també a altres països que poden ser (més per mal que per bé) notícia. Un d’aquests països és el Perú, que viu en una crisi d’ingo­ver­na­bi­li­tat per­ma­nent des de fa dècades, i que amb l’elecció i cai­guda de l’avui ja expre­si­dent Pedro Cas­ti­llo obre un nou epi­sodi de caos i ines­ta­bi­li­tat. Després que hagin pas­sat sis per­so­nes per la pre­sidència de la república des del 2016 fins avui, ara la reté (per pri­mera vegada en la història del país) una dona, Dina Bolu­arte, qui va ser la vice­pre­si­denta de Cas­ti­llo i qui intenta gover­nar sense comp­tar amb el suport del poder legis­la­tiu ni dels poders fàctics. Però Bolu­arte no només té en con­tra aquells que van fer impos­si­ble el govern del seu excap, sinó que també s’ha d’enfron­tar als milers d’acti­vis­tes i cam­pe­rols que han sor­tit al car­rer per pro­tes­tar mal­grat l’estat d’excepció. En mig d’aquest enfron­ta­ment, que ja s’ha cobrat dese­nes de vides, no queda gens clar quina pot ser la sor­tida política més rao­na­ble. Hi ha qui pre­veu un avançament elec­to­ral aquest any 2023, però tam­poc queda clar que una nova con­vo­catòria suposi una millora de la situ­ació política. La ine­xistència d’un sis­tema de par­tits con­sis­tent i el des­pres­tigi de les ins­ti­tu­ci­ons i de la classe política són un mal ave­rany.

Una altra zona calenta que cal tenir en compte és la de Mèxic i els seus veïns cen­tre­a­me­ri­cans de l’ano­me­nat Tri­an­gle Nord (Gua­te­mala, el Sal­va­dor i Hon­du­res). Als qua­tre països en qüestió regna la violència i la impu­ni­tat dels càrtels del nar­cotràfic. En el cas mexicà, mal­grat la popu­la­ri­tat del man­da­tari Manuel López Obra­dor, és pre­o­cu­pant per la inca­pa­ci­tat que té el govern de posar fi a l’onada d’inse­gu­re­tat i crim que assola el país. Però, a més d’aquesta xacra, Mèxic també des­taca per la crei­xent pola­rit­zació política entre els sim­pa­tit­zants i els detrac­tors de l’actual pre­si­dent que, amb un estil per­so­na­lista i poc con­ci­li­a­dor, està fent refor­mes ins­ti­tu­ci­o­nals que poden con­di­ci­o­nar la legi­ti­mi­tat de les elec­ci­ons que s’han de cele­brar l’any 2024. Pel que fa el cas de les repúbli­ques del Tri­an­gle Nord, més enllà de l’epidèmia d’inse­gu­re­tat, des­taca la invo­lució democràtica del Sal­va­dor sota el domini de Nayib Bukele, que governa a cop de Twit­ter. També a Gua­te­mala, pen­dent d’una nova con­vo­catòria elec­to­ral el 25 de juny del 2023, l’actual admi­nis­tració d’Ale­jan­dro Giam­mat­tei ha supo­sat una invo­lució pel que fa als drets i les lli­ber­tats. Dels tres països cen­tre­a­me­ri­cans, el cas d’Hon­du­res és el que ofe­reix més incògni­tes, ja que l’arri­bada a la pre­sidència de Xio­mara Cas­tro, muller de l’expre­si­dent der­ro­cat José Manuel Zelaya, suposa una petita espe­rança. Per cert, a la mateixa regió, un xic més al sud, cal esmen­tar el cas de Costa Rica, que si bé sem­pre ha repre­sen­tat un model d’esta­bi­li­tat i cohesió social, amb l’arri­bada de l’out­si­der Rodrigo Cha­ves tot fa pen­sar en un procés de desins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació i crisi des­co­ne­gut fins ara.

Però més enllà de tot el que he expo­sat, les pos­si­bles bom­bes de rellot­ge­ria que poden escla­tar aquest any 2023 són les que s’ama­guen en els règims que no per­me­ten cana­lit­zar el males­tar dels ciu­ta­dans a través d’ins­ti­tu­ci­ons democràtiques. Això és el que passa a Nica­ra­gua, Veneçuela i Cuba. El fet que Nica­ra­gua, des del 2018, s’hagi con­ver­tit en un règim ober­ta­ment auto­ri­tari i patri­mo­nial de bra­cet del tàndem que for­men Daniel Ortega i la seva dona, Rosa­rio Muri­llo, fa impos­si­ble cana­lit­zar qual­se­vol crisi política i, per tant, una petita espurna pot posar en risc tot el sis­tema. Una situ­ació sem­blant pot ocórrer a Veneçuela, on el govern de Maduro sobre­viu gràcies a la repressió i la fugida a l’estran­ger d’opo­si­tors i de cen­te­nars de milers de ciu­ta­dans. El cas de Cuba, com sem­pre, és excep­ci­o­nal, i ningú pot saber si la paupèrrima situ­ació que viuen els habi­tants de l’illa serà vis­cuda amb estoïcisme fata­lista un any més, o si tot es pot ensor­rar.

De tota manera, el país més cas­ti­gat de l’Amèrica Lla­tina és Haití. Després de dècades de ter­ratrèmols, mag­ni­ci­dis, dis­tur­bis i col·lapses, aquest 2023 l’Orga­nit­zació de les Naci­ons Uni­des ha auto­rit­zat una nova missió inter­na­ci­o­nal d’assistència huma­nitària per inter­ve­nir i admi­nis­trar aquest estat fallit, que, en cada nova crisi, fa tre­mo­lar la veïna República Domi­ni­cana. L’arri­bada i el des­ple­ga­ment d’aquesta missió a Port-au-Prince serà un dels rep­tes més relle­vants del sis­tema inter­na­ci­o­nal a la regió.

Final­ment, no puc aca­bar l’arti­cle sense asse­nya­lar que també poden ser notícia dos països més, si bé no queda clar quina serà la seva inten­si­tat mediàtica. Un és Bolívia, on hi ha un con­flicte polític que enfronta l’expre­si­dent Evo Mora­les amb l’actual man­da­tari, Luis Arce, ambdós del mateix par­tit, però cada vegada més dis­tan­ci­ats. L’altre és l’Argen­tina, que cele­brarà elec­ci­ons primàries a l’agost, pre­si­den­ci­als i legis­la­ti­ves a l’octu­bre i, si hi ha segona volta, també al novem­bre. A l’Argen­tina, avui dia, ningú sap quins seran els can­di­dats que s’enfron­ta­ran per acon­se­guir la pre­sidència, però el que sí que és clar és que el pero­nisme està divi­dit entre la figura de l’actual pre­si­dent, Alberto Fernández, i la vice­pre­si­denta Cris­tina Kirch­ner, que ha pres una nova noto­ri­e­tat després d’un intent d’assas­si­nat frus­trat i d’una con­demna judi­cial en ferm. L’Argen­tina, com una metàfora del sub­con­ti­nent, ha gua­nyat un mun­dial de fut­bol men­tre tot s’ensorra.

Per aca­bar he de dir que no he fet cap esment a Belize, l’Equa­dor, la Gua­iana, Panamà, Suri­nam, l’Uru­guai, ni a les peti­tes Anti­lles perquè ara mateix no estan en el focus mediàtic, però com he dit a l’inici, hi podrien suc­ceir esde­ve­ni­ments relle­vants que ara mateix ni sos­pi­tem.