El dossier

Partits en liquidació

En els darrers anys, el sistema de partits català s’ha transformat de dalt a baix i han desaparegut algunes sigles històriques, com ara CDC, UDC o ICV, mentre que d’altres es troben en vies d’extinció, com Valents, el PDeCAT i Cs

A PUNT DE DESAPARÈIXER
Hi ha formacions polítiques que encara no s’han dissolt, però que es troben en una situació compromesa, gairebé a la unitat de cures intensives
ASTRID BARuIO
“Un dels elements clau per garantir la supervivència d’un partit és la capacitat per a mantenir un arrelament social i la institucionalització”

El 25 de novembre del 2012 es van celebrar eleccions al Parlament. Es tractava d’una convocatòria excepcional, la primera després de la manifestació multitudinària de la Diada, que representaria el punt d’arrencada del procés independentista. Malgrat tot, en la nova cambra que va sorgir de les urnes es va mantenir, a grans trets, el sistema polític tradicional, aquell que s’havia bastit des del 1980, amb un pes considerable de CiU, que va perdre dotze escons, i amb un empat tècnic entre el PSC i ERC (el primer va perdre vuit escons i el segon en va guanyar onze). Molt a prop va situar-se el Partit Popular liderat per Alícia Sánchez-Camacho, que va aconseguir divuit escons, i ICV, que es va quedar amb tretze. Ciutadans, que afrontava la seva tercera legislatura, va augmentar la representació de forma considerable (va passar de tres a nou) mentre que la CUP, encapçalada per David Fernández, entrava per primera vegada al Parlament.

Han passat onze anys d’ençà d’aquelles eleccions i dos dels partits que conformaven aquell Parlament ja no existeixen. Primer va desaparèixer la coalició que havia governat la Generalitat des del 1980 fins al 2023, CiU, que es va liquidar el 18 de juny del 2015, i després van fer el mateix els dos partits que la conformaven, CDC (el 2016) i UDC (el 2017). També va desaparèixer Iniciativa per Catalunya, que va confluir progressivament en Podem i En Comú Podem. Tot i que hi ha motivacions específiques per a cada cas, també existeixen algunes causes genèriques, com ara els canvis en el comportament electoral i l’evolució de l’anomenat vot dual, símptomes d’un “terratrèmol silenciós” i d’un relleu generacional que va radiografiar el politòleg Oriol Bartomeus i, al mateix temps, l’impacte que va tenir el procés independentista, que va sacsejar de dalt a baix els fonaments del sistema de partits català, provocant escissions, fallides i una reconfiguració del mapa polític que s’havia mantingut gairebé inalterable des del 1980.

La sacsejada del procés

Fa cinc anys, l’historiador Joan B. Culla va publicar un llibre en què utilitzada un símil ben il·lustratiu per resumir aquest canvi: El tsunami (Pòrtic, 2017). A la cloenda del llibre, Culla sentenciava: “El mapa polític configurat a partir de la transició postfranquista i que, amb petits retocs i novetats comptades, regí fins al 2011-2012, ha passat a millor vida.” El resultat d’aquest tsunami estat la defenestració d’algunes sigles històriques com UDC, fundat el 1931, o d’altres de fundades a les acaballes del franquisme, com CDC. Totes dues, que van mantenir una coalició que va liderar el catalanisme conservador des del 1978 fins al 2015, es trobaven sòlidament arrelades al país, amb un munt de militants, seccions locals i càrrecs públics. Al mateix grup es podria incloure un partit que es trobava ideològicament a les antípodes de CiU però que, paradoxalment, ha acabat tenint la mateixa fi: Iniciativa per Catalunya Verds, una formació que va néixer el 1987 de la confluència de tres partits, si bé el PSUC era i va continuar sent l’hegemònic i el que va aportar el gruix dels actius ideològics, humans i materials de la nova formació.

Els antics càrrecs d’aquests partits s’han acomodat en altres formacions o bé en institucions. Aquest és el cas, per exemple, d’UDC, amb una bona part de l’antiga cúpula del partit arrecerada a Foment del Treball. En aquest sentit, més d’una desena de càrrecs de la patronal catalana, entre directius i assessors, provenen del planter democratacristià, amb Josep Sánchez Llibre al capdavant. Sánchez Llibre havia estat la mà dreta de l’històric dirigent d’UDC Josep Antoni Duran Lleida, diputat al Parlament i posteriorment al Congrés dels Diputats entre el 1993 i el 2015. I, en pocs anys, ha passat del comitè de govern d’UDC a presidir la patronal catalana.

També n’hi ha, però, que han acabat fent carrera política amb unes altres sigles. El juny del 2017, alguns antics dirigents del partit van presentar Units per Avançar, que s’ha acabat convertint en el soci permanent del PSC. Ramon Espadaler, que el 27 de setembre del 2015 va fracassar com a cap de llista d’UDC a les eleccions al Parlament (era la primera vegada que aquesta formació s’hi presentava en solitari), va acabar trobant un bot salvavides al rival tradicional de CiU, el PSC. Actualment es manté com a diputat al Parlament.

En l’àmbit polític, el llegat d’UDC el reivindica Demòcrates de Catalunya, amb Toni Castellà –que fa poc ha retornat al Parlament en substitució de Laura Borràs– al capdavant. Castellà havia estat membre d’Unió fins al 2015, quan va ser expedientat, i juntament amb altres militants independentistes com ara Núria de Gispert o Joan Rigol (agrupats a la plataforma Hereus 1931) va fundar el partit Demòcrates, que ha sobreviscut a partir de la seva integració electoral en altres formacions, ja sigui Junts pel Sí, ERC o Junts per Catalunya.

La fi de Valents

El darrer partit que ha anunciat la dissolució ha estat Valents, la formació creada com una refundació de la marca amb què Manuel Valls es va presentar a les eleccions municipals del 2019. En un primer moment, el partit es va presentar en societat com a catalanista i conservador, però a l’hora de la veritat ha acabat defensant postulats espanyolistes i posicions molt properes a Vox en matèria social, sobretot en un tema tan delicat com el de les ocupacions. De fet, va ser una de les candidatures que va alimentar el conflicte amb dues de les cases ocupades del barri de la Bonanova de Barcelona; una polèmica inexistent fins a les setmanes prèvies a les eleccions. Ja sigui per aquest gir ideològic o per la bipolarització que es va viure en les eleccions municipals, Valents només va aconseguir tres regidors i un total de 32.048 vots a tot Catalunya, la meitat dels quals a Barcelona, on no va obtenir cap regidor. Aquest fracàs electoral va precipitar la seva fi.

El 15 de juliol passat, la seva candidata per Barcelona, Eva Parera, va adreçar una carta de comiat en què demanava “disculpes” a la militància i assegurava que els resultats obtinguts no havien estat “suficients”. I intentava explicar el fracàs pel fet d’haver-les afrontat “de manera massa prematura” i competint amb formacions “molt consolidades”. En la mateixa carta s’anunciava la presentació d’un concurs de creditors després de buscar opcions per fer “viable” el partit. En aquest cas, la diàspora d’antics militants o càrrecs només ha començat, i alguns exconsellers de districte de la formació han fet el salt a Vox.

PARTITS A LA UCI

Un dels elements clau per garantir la supervivència d’un partit és la capacitat per mantenir un arrelament social i la institucionalització. La politòloga Astrid Barrio ho argumenta així: “Per mantenir-se, els partits s’han d’institucionalitzar i no tots poden fer-ho. I això els resulta complicat als que neixen molt vinculats a un lideratge. Això ha afectat més els nous partits [...]. El PSC, malgrat les dificultats que va haver de superar en els moments més àlgids del procés, i fins i tot el PP en una altra mesura, han pogut sobreviure perquè estan institucionalitzats i no depenen de lideratges carismàtics.”

Hi ha formacions que encara no s’han dissolt, però que es troben en una situació compromesa, gairebé a la unitat de cures intensives. Un d’aquests partits és el PDeCAT, que no va poder aconseguir representació en les darreres eleccions espanyoles tot i haver disposat d’una certa repercussió mediàtica i de presentar-se com l’hereva de l’antiga Convergència. En un escenari bipolaritzat, però, el missatge de Roger Muntañola (que precisament havia militat a les joventuts d’UDC i n’havia estat diputat al Parlament) no va arribar a la ciutadania i es va quedar molt lluny d’aconseguir representació. En un sistema com l’actual, en què els partits es nodreixen dels recursos de les administracions, el futur es presentava incert. El partit havia aconseguit salvar els mobles en les eleccions municipals del 28 de maig, en les quals la marca Ara Poble Local va enfilar-se als 55.452 sufragis i els 187 regidors. En total, la formació va aconseguir tretze alcaldies, la majoria en nuclis petits. La més destacada és la de Mollerussa, capital del Pla d’Urgell, que encapçala Marc Solsona, que ocupa el càrrec des del desembre del 2010.

En les eleccions del 23-J, però, el repte era molt més complex. Amb una candidatura liderada per Roger Muntañola i amb el nom PDeCAT Espai CiU, tot just va rebre 31.687 vots, 5.000 menys que l’animalista PACMA, uns resultats que el van deixar fora del Congrés, on fins aleshores comptava amb quatre diputats obtinguts als comicis del novembre del 2019, quan va concórrer conjuntament amb Junts en una llista que va acumular vuit escons.

Pocs dies després de la davallada electoral, els dirigents de la formació van anunciar la convocatòria d’una assemblea extraordinària per al mes de setembre per decidir si es dissol o continua l’activitat. Entre les qüestions que tindran un pes determinant en aquest debat hi ha la solvència econòmica del partit després de perdre la representació institucional en dos anys, ja que el febrer del 2021 tampoc van aconseguir cap diputat al Parlament. El passat 23-J tenien els drets electorals, però asseguren que no van fer ús de les bestretes davant la incertesa dels comicis. No disposar de representació parlamentària comporta una reducció notable dels ingressos. Tot i això, el PDeCAT intenta treure importància a la situació i argumenta que arran de quedar fora del Parlament, el febrer del 2021, ja van posar en marxa un pla econòmic per garantir la pervivència del partit. La direcció del partit assegura que aquell pla econòmic s’ha acomplert, la qual cosa ha permès pagar tant els treballadors del partit com els proveïdors. A més, també diuen que en les dues últimes conteses electorals, les municipals i les generals, no s’ha generat més deute.

EL FUTUR DE CIUTADANS

Un altre partit que té unes perspectives poc favorables és Ciutadans, que s’acabarà convertint en un objecte d’anàlisi dels politòlegs i historiadors, sobretot pel seu ascens i caiguda en picat. La formació va néixer a Catalunya el 2006 amb l’objectiu d’atiar el debat identitari i trencar consensos com el de la immersió lingüística, i després d’uns anys convulsos (amb els tres primers diputats enfrontats) es va acabar alimentant del procés independentista i de la connivència d’alguns mitjans de comunicació i empresaris de l’Ibex-35. El salt a la política espanyola va ser com un suflé. En quatre anys va passar de ser la tercera força al Congrés dels Diputats a decidir no presentar-se després de la fallida del 28-M.

La fugida d’Albert Rivera, que va abandonar el partit després de conduir-lo al desastre electoral, va obrir un període d’enfrontaments interns i desercions sense aturador, algunes de ben significatives. Un dels darrers a abandonar la nau ha estat el diputat i portaveu del grup parlamentari, Nacho Martín Blanco, que pocs dies després de la davallada en les eleccions municipals, i quan ja s’ensumaven les espanyoles, va anunciar que abandonava el partit i deixava tots els seus càrrecs orgànics i institucionals. Martin Blanco va marxar amb una frase que sonava a epitafi: “Deixo Ciutadans perquè he perdut l’esperança en la capacitat i la viabilitat del partit.”

Davant d’aquest escenari, el futur del partit taronja és molt incert, tot i el manteniment d’alguns càrrecs locals i eurodiputats. Fa pocs dies, el president del grup parlamentari al Parlament, Carlos Carrizosa, va apostar per crear una plataforma d’àmbit espanyol que englobi l’actual partit i, en l’àmbit català, per mantenir la marca de Ciutadans. Es tractaria, doncs, de retornar als orígens de la formació. Caldrà comprovar, en tot cas, si la marca segueix tenint tirada electoral a Catalunya o si, contràriament, els seus votants l’han abandonat definitivament per retornar al PSC i a Partit Popular o per acollir-se, directament, a Vox.

Fundació: 7 de novembre del 1931
Dissolució: 24 de març del 2017
Deute: 22,5 milions d’euros
Fundació: 23 de febrer del 1987 Dissolució: 2019 Deute: 10,2 milions d’euros
Fundació: 17 de novembre del 1974 Dissolució: 8 de juliol del 2016 Deute: 4,3 milions + 6 milions del cas Palau
Fundació: 2019 Dissolució: 15 de juliol del 2023 Deute: per determinar

El llast del deute

L’extinció d’un partit polític té una derivada gens anecdòtica, la que fa referència al deute econòmic de la formació. En alguns casos, els partits no disposen de prou actius per liquidar-lo. Un dels casos més dramàtics és el d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Tot i que el 24 de març del 2017 el partit va anunciar la fi de la seva vida política, el procés de liquidació del deute, avaluat en 22,5 milions d’euros, va resultar més complex i va deixar alguns damnificats. Dels bancs, només va recuperar-ne alguna cosa el BBVA, en bona part perquè tenia la hipoteca de la seu central de Barcelona, al carrer Nàpols. La resta d’entitats financeres no en van recuperar ni un euro. En total, d’acord amb l’informe concursal, CaixaBank va perdre-hi 9 milions d’euros; el Santander, gairebé 4 milions; Ibercaja, 1 milió; el Sabadell, 800.000 euros; el Banco Popular, 500.000, i Kutxabank, 400.000.

En el cas de Convergència Democràtica de Catalunya, el 4 de juny del 2020 el partit va presentar concurs de creditors al jutjat mercantil número 9 de Barcelona com a pas previ a la seva dissolució, amb un deute acumulat de 4,3 milions d’euros. Però a això calia afegir el llast de la sentència del cas Palau, que va considerar provat que dels més de 23 milions d’euros espoliats una part va servir per al “pagament de comissions”, i va condemnar el partit a pagar 6,6 milions d’euros. També li va embargar diverses seus per cobrir aquest import.

Un altre cas destacable és el d’Iniciativa per Catalunya Verds, que fa més de tres anys que va presentar un expedient de regulació d’ocupació i un concurs de creditors: acumulava un deute de 10,2 milions d’euros i, per contra, tenia uns actius valorats en 8,2 milions d’euros. La diferència entre ambdues xifres s’ha incrementat amb el pas del temps i tot fa preveure que els creditors deixaran de cobrar part del que van prestar al seu dia a la formació ecosocialista. Una de les claus d’aquest entrellat es troba en la seu nacional del partit, que va costar 7,5 milions d’euros i que encara no ha trobat comprador.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)