Viure (bé) de la política

Polítics eterns

Entre els polítics incombustibles, trobem representants de tots els colors. Si comencem pels socialistes, destaquen els casos de José Montilla, que ha estat extot i més, i que després de quaranta-quatre anys d’anar de càrrec en càrrec ha fet el salt a Enagas, un clar exemple de porta giratòria. De fet, quan era ministre d’Indústria va facilitar que l’actual president de la companyia, Antonio Llardén (proper al PSC), fos nomenat conseller d’Enagas en representació de Gas Natural i també va donar suport a la construcció del magatzem Castor. Un altre socialista que s’ha eternitzat és Josep Borrell, que va abandonar ben aviat l’enginyeria i es va dedicar en cos i ànima a la política, principalment a Espanya i a la Unió Europea. Primer va començar com a secretari general de Pressupost i Despesa Pública, en el primer govern de Felipe González, i des del 2019 és l’alt representant de la UE per Assumptes Exteriors. En total, quaranta-un anys d’activitat política.

Entre els socialistes hi ha un munt de casos de polítics gairebé eterns. Si resseguim els que encara es mantenen a primera línia, també cal recordar el cas de Miquel Iceta, que va entrar en política amb poc més de 20 anys (ara en té 60) i que ha estat regidor a Cornellà, assessor a La Moncloa, diputat d’aquí i d’allà i fins i tot ministre. Es tracta d’un autèntic supervivent de la política. Una altra incombustible del PSC és Assumpta Escarp, que va forjar la seva carrera política a l’Ajuntament de Barcelona i que el 2015 va fer el salt al Parlament. El 2014, Iceta va escollir-la com a secretaria d’organització per recosir el partit, aleshores trencat en ple debat sobre el dret a decidir. Una altra supervivent és Carme Figueras, que va entrar en la política institucional el 1983 (amb 28 anys) i que encara no n’ha sortit. Ha estat regidora de Molins de Rei, diputada a Madrid i a Barcelona i consellera de Benestar i Família durant unes poques setmanes. El 2010 va abandonar la política i va passar a ocupar, primerament, una cadira al Consell de l’Audiovisual (2010-2022) i després una altra a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (on es manté des del març de l’any passat).

Entre els republicans també trobem casos de longevitat política i d’acumulació de càrrecs, com ara Oriol Amorós, que va començar treballant al costat de Jordi Portabella a l’Ajuntament de Barcelona, va passar al Parlament i, des d’aleshores, ha anat de secretaria en secretaria, primerament a Interior i actualment a la Conselleria de Drets Socials. També va ser Secretari d’Immigració. Per cert, Amorós treballa al costat d’un altre incombustible, Carles Campuzano, que va començar amb 23 anys com a regidor a Vilanova i la Geltrú i conseller comarcal al Garraf, va fer una breu incursió al Parlament (1992-1995) i es va mantenir com a diputat durant set legislatures i vint-i-tres anys seguits, un veritable rècord al Congrés dels Diputats. Després d’alguns anys apartat de la primera línia política, ERC el va repescar per assumir la conselleria de Drets Socials. En total, Campuzano ja fa més de trenta anys que es dedica a la política. El cas de Pere Aragonès tampoc es queda curt, ja que amb 41 anys ja acumula cinc legislatures al Parlament i diversos càrrecs a la Generalitat, des de secretari d’Economia durant el govern de Carles Puigdemont fins a president de la Generalitat.

En el cas dels populars, el millor exemple de la política incombustible és Alícia Sánchez Camacho; amb permís, òbviament, de la família Montserrat. En aquest darrer cas, la mare, Dolors Montserrat, es va mantenir com a diputada al Parlament durant nou legislatures (del 1988 al 2015). Quan va plegar, va cobrar una substanciosa indemnització de 120.000 euros. La seva filla, Dolors Montserrat, va pel camí de superar-la, si bé ha centrat la carrera més lluny de Catalunya. Va entrar en la política estatal el 2008 i, des d’aleshores, ha estat diputada al Congrés, ministra i, des del 2019, eurodiputada. Alícia Sánchez-Camacho acumula vint-i-quatre anys en la política institucional. El 2019 va agafar el pont aeri i, de moment, s’ha mantingut com a diputada a l’Assemblea de Madrid. També va fer les maletes un altre popular, Enric Millo (que ara es fa dir José Enrique Millo), qui havia estat militant d’Unió Democràtica i ara és secretari general d’Acció Exterior, Unió Europea i Cooperació de la Junta d’Andalusia, i cobra 82.100 euros anuals més dietes. Sense moure’ns del PP, tampoc es queda curta la persona a qui Sánchez-Camacho va substituir en el càrrec de senador per designació autonòmica i també en la presidència del partit: Daniel Sirera. Aquest advocat de Badalona ha ocupat tots els càrrecs haguts i per haver.

També hi ha polítics que han sobreviscut una pila d’anys, si bé canviant de partit. Un d’aquests és Ernest Maragall, que ha transitat del PSC a ERC i de càrrec en càrrec des del 1995, quan va començar com a regidor de Barcelona, i que ahir va anunciar que plegava. Durant aquests gairebé trenta anys de dedicació a la política, l’hem vist sent conseller, diputat i regidor, en tots tres casos tant sota les sigles del PSC com d’ERC. Hi ha més casos d’antics dirigents socialistes que han acabat fent carrera en altres formacions polítiques, com ara Joan Ignasi Elena, exalcalde socialista de Vilanova i la Geltrú, que des de fa dos anys i mig ocupa la conselleria d’Interior de la Generalitat en un govern d’ERC. Al seu costat, al consell executiu, també s’hi asseu un altre polític incombustible, Joaquim Nadal, que es va convertir en el primer alcalde de Girona després del franquisme amb només 31 anys i que després de trenta-tres anys dedicat a la vida política i alguns anys de jubilació, va tornar a l’activitat com a conseller d’Universitats. També hi ha socialistes que s’han passat a l’ecosocialisme. Un dels casos més coneguts és el de Jordi Martí, que va començar com a responsable de l’Institut Municipal de Cultura i que després de moure’s durant molts anys en el món municipal, fa pocs dies s’ha convertit en la mà dreta del nou ministre de Cultura, Ernest Urtasun.

JUBILAR-SE AL SENAT

Hi ha algunes institucions que s’han convertit en espais d’acollida de persones que encaren la recta final d’una vida dedicada a la política. El cas més paradigmàtic és el Senat. Si repassem la composició d’aquest organisme, trobem casos de polítics veterans com Josep Lluís Cleries, qui ha fet i ha estat gairebé de tot: diputat al Parlament (2003-1011), conseller de Benestar (2010-2012) i senador (des del 2013 fins ara). Cleries fa gairebé els mateixos anys que està en política que un altre senador exconvergent, Joan Bagué, que ha passat d’un càrrec públic a un altre des del 1991, quan van entrar a l’Ajuntament de Girona. Actualment és senador electe. En total, acumula trenta-dos anys dedicat a la política. El cas d’una altra senadora, la socialista Núria Marín és molt semblant, però amb força més acumulació de càrrecs, tant de forma correlativa com simultània. Va començar com a regidora de l’Hospitalet de Llobregat el 1995, va ser presidenta de la Diputació de Barcelona i actualment és alcaldessa i senadora per designació autonòmica.

Un altre dels espais on trobem un munt de polítics (o expolítics) és a les diputacions, si bé en aquest cas com a “assessors”. Si repassem el portal de transparència de la Diputació de Girona, per exemple, podem trobar-hi l’alcalde de Besalú (Lluís Guinó), l’exalcalde de Santa Pau (Pep Companys), un tinent d’alcalde de la Bisbal (Xavier Dilmé) o un exalcalde de Breda (Jordi Iglesias). Tots ells, amb el mateix càrrec d’“assessors de ple” i amb unes retribucions que oscil·len entre els 42.000 i els 58.000 euros anuals.

El mateix passa amb la Diputació de Barcelona, on podem trobar un munt d’antics alcaldes, regidors o diputats, ara reconvertits en assessors. D’entre aquests, per citar només alguns noms, hi ha Anna del Frago Barés, alcaldessa de Barberà del Vallès (2006-2015), diputada provincial (2015-2019); Joan Galceran, alcalde socialista de Sant Esteve Sesrovires (1983-2006) i diputat al Parlament (1999-2006); Carmela Fortuny, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès entre el 2018 i el 2019, vicepresidenta segona de la Diputació i actualment assessora de Junts; Josep Altayó, exregidor republicà de Santa Perpètua de Mogoda; Josep Maria Civis, qui havia estat regidor d’ERC a Sabadell i secretari d’Acció Ciutadana, o l’ecosocialista Laura Massana, diputada al Parlament (2006-1015). Les retribucions d’aquests antics polítics, que ara fan d’assessors, oscil·len entre els 4.072 i els 6.519 euros mensuals en funció del nivell assignat.

A TOTS ELS PARTITS

Com podem comprovar, la pràctica de recol·locar antics càrrecs es dona en tots els partits, però encara hi ha més casos d’expolítics que tenen altres destinacions. Pere Navarro, qui havia estat el líder dels socialistes catalans, actualment és delegat de l’Estat al Consorci de la Zona Franca, amb un sou de 173.110 euros bruts a l’any, la qual cosa el converteix en el càrrec públic català més ben retribuït. Navarro va compartir escó amb Maurici Lucena, que havia estat portaveu adjunt dels socialistes catalans i ara és president i conseller delegat d’AENA. Un altre socialista, el lleidatà Àngel Ros, es va jubilar fa pocs mesos després de fer d’ambaixador al Principat d’Andorra des del 2018. Quan va plegar tenia un sou de 118.000 euros anuals.

Els republicans, que actualment governen la Generalitat, també tenen alguns exemples de polítics que han abandonat la primera línia per situar-se en altres espais de responsabilitat. Un d’aquests és Lluís Salvador, que va protagonitzar un episodi bastant sonat per uns comentaris masclistes i que el 29 de novembre de l’any passat va ser nomenat president de l’Autoritat Portuària de Barcelona. En els darrers anys, aquest organisme s’ha convertit en una destinació preferent de polítics, primerament de convergents i ara de republicans.

L’espai dels antics convergents també és ple de supervivents. Entre els polítics sòlidament establerts, trobem exmilitants de CDC com Joana Ortega, qui havia estat consellera i ara és la secretària general de l’Associació Catalana de Municipis, o Meritxell Borràs, directora de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Capítol a part el mereix Santi Vila, que va passar de conseller de Territori a director general d’Aigües de Banyoles.

Malgrat que l’espai que ocupava Unió Democràtica de Catalunya ha desaparegut del tot i el partit va morir amb un munt de deutes, encara hi ha supervivents de l’antiga UDC. Els casos de Ramon Espadaler i Toni Castellà són els més significatius. El primer, que havia estat conseller dels governs de Pujol, va fundar Units per Avançar i actualment forma part del grup parlamentari del PSC, mentre que el segon és a Junts. Espadaler acumula més de vint-i-quatre anys al Parlament, mentre que Castellà en fa disset que hi és.

D’exemples de polítics supervivents també en trobem, finalment, a l’espai de l’esquerra alternativa. Un dels casos més coneguts és el de Salvador Milà, que de tant en tant escriu algun article d’opinió a la premsa en què es presenta com a “advocat i exconseller de Medi Ambient”. Milà, però, no explica que des del 2016 (i gràcies a Ada Colau), ocupa el càrrec de director de l’Àrea de Planificació Estratègica i de Presidència de l’Àrea Metropolitana. Milà no és l’únic supervivent de l’antiga ICV que trobem recol·locat a l’AMB. Des de fa anys també hi ha Imma Mayol, en aquest cas com a directora de l’Àrea d’Acció Climàtica i Agenda Estratègica Metropolitana. Actualment té una retribució de 115.720 euros anuals, mentre que Milà en cobra 75.000.

També trobem ecosocialistes ocupant càrrecs eventuals en alguns ajuntaments. El cas més sonat de tots és el de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, que ha aconseguit tornar a aplegar dos antics diputats d’ICV, Joan Herrera i Laia Ortiz. El primer havia estat diputat al Congrés i al Parlament, i ara és el director d’Acció Ambiental i Energia de l’Ajuntament del Baix Llobregat. Molt a prop seu treballa Laia Ortiz, una altra diputada a les dues cambres i que ara és coordinadora de polítiques d’Acció Social i Comunitària. Ambdós tenen una retribució de 74.877 euros anuals.