Universitats

ELOI SERRANO

DIRECTOR DE LA CÀTEDRA D’ECONOMIA SOCIAL DEL TECNOCAMPUS MATARÓ-MARESME

“L’economia social posa la persona a l’eix, no el capital”

En una empresa, tots estem arriscant. No arrisca només qui hi ha posat els diners
Les organitzacions i les persones, amb les nostres accions, deixem una petjada a la societat
La rellevància de l’economia social en el PIB no s’havia vist reflectida a l’acadèmia
Els guanys que busca una empresa d’economia social són els que li permetin continuar

La Càtedra d’Economia Social del TecnoCampus de la Universitat Pompeu Fabra, a Mataró, és pionera al nostre país. Ha aconseguit introduir l’economia social com a matèria obligatòria per als futurs emprenedors i gestors empresarials. Des de la càtedra es fa docència, es difon l’economia social i es fa recerca. Algun dia, els consumidors sabrem detalladament com es fan els productes i els serveis que consumim, i podrem escollir. I escollint, farem canviar el món. Eloi Serrano és el director de la càtedra.

L’economia social aporta una visió diferent de l’empresa, més humana, davant del capitalisme. El repartiment de la responsabilitat, la retribució justa, mesurar l’impacte social en la presa de decisions... La universitat hi ha apostat.
En els estudis hem apostat per donar una visió de l’economia com més heterodoxa, àmplia, millor. Explicar als estudiants que hi ha molts models de gestió, i que poden tenir altres finalitats, no només el rendiment econòmic. Hi ha organitzacions, d’economia social, que busquen altres objectius i no per això són menys competitives, ni menys innovadores i generadores d’activitat. Però la manera de produir i la manera d’organitzar genera unes externalitats positives basades ens uns determinats valors. Es dona per fet que l’economia i la gestió de l’empresa només es poden concebre amb uns determinats postulats, els del capitalisme, que poden ser vàlids, però que no són els únics. La universitat té com a finalitat difondre el coneixement i propiciar la reflexió i, per tant, és inconcebible que en una escola de gestió no s’ensenyin tots els models possibles. I insisteixo que no tenim una visió adoctrinadora, al contrari, volem donar a l’alumnat totes les visions. L’alumne, quan surti al mercat laboral, decidirà lliurement el model que li convé més. Però és una realitat que fins fa poc la rellevància de l’economia social en el PIB no s’havia vist reflectida a l’acadèmia. I això era una anomalia.
A Catalunya, l’economia social representa al voltant 8% del PIB, i a Barcelona hi ha 53.000 treballadors ocupats segons aquest model empresarial. Tot i això, no se’n parla gaire.
Com que hi ha principis de l’economia social que s’escapen del que tenim com a generalment acceptat, hi ha economistes que no hi posen l’atenció que caldria.
L’economia social desmunta idees, com que l’empresari s’ha d’enriquir tant sí com no.
L’economia social té repercussions molt positives fora de la mateixa empresa, i haurien de ser objecte d’un estudi més profund i d’una consideració més elevada per part del conjunt de la societat. Per què? Perquè l’economia social posa la persona a l’eix de les relacions econòmiques, laborals, comercials. La persona, no el capital. Les relacions es fan a partir de la visió que s’ha de procurar contribuir al bé comú.
I al benestar de l’individu?
És clar! El sistema capitalista clàssic manté que si cadascú busca el benefici propi tots arribarem al benestar col·lectiu. L’economia social no veu que passi realment així. Considera que el benestar global ve a partir de la consideració de l’individu i que totes les organitzacions i totes les persones, amb les nostres accions, deixem una petjada a la societat. És un element clau de consciència.
Quantitatiu ‘versus’ qualitatiu.
És passar d’una economia estrictament quantitativa a una de qualitativa. En la quantitativa, un bon gestor és el que incrementa els beneficis, la productivitat. Però no es considera prou l’anàlisi qualitativa. És a dir: com s’ha produït això? Quin impacte ha tingut en la societat? Un bon gestor és el que deslocalitza l’empresa i, per tant, redueix costos? Segons l’economia tradicional, sí. Però aquest gestor no ha incorporat en la seva decisió l’impacte que té en la nostra societat.
Una empresa, no cal dir noms, vol aconseguir una marge de benefici del 400%. Cal?
Posa el capital al centre de la seva activitat. Tindrà una pressió molt forta, si vol aquest marge sobre vendes del 400%. Haurà d’anar a produir a un lloc on els costos siguin un 400% més baixos.
Anirà al Tercer Món, on seguirà l’empobriment, si les condicions laborals no són més justes. I al lloc que deixarà, al primer món, també afavorirà la pobresa.
S’ha globalitzat l’economia, però no s’ha globalitzat la consciència de ciutadà global. Per exemple: les grans empreses automobilístiques aconsegueixen que treballadors d’una planta ubicada en un país competeixin amb treballadors de la mateixa empresa però d’una planta d’un altre país, i tot per portar la producció a un lloc o a un altre.
L’home és un llop per a l’home?
El sistema ha aconseguit que un treballador de Barcelona no vegi un treballador de Polònia com un company, sinó com un contrincant. Això, com a mínim, ens hauria de fer reflexionar.
El capitalisme es veu com un dogma.
No es qüestiona, perquè es dona per fet que és molt difícil separar democràcia de mercat, des d’un punt de vista de l’economia aplicada. Sembla que si desapareix el mercat, desapareix la democràcia. La reflexió que cal fer és si podem accedir al mercat amb unes organitzacions que no generin perdedors ni guanyadors...
En què tothom guanyi?
Exacte. El model cooperatiu n’és un exemple.
La fórmula de la cooperativa assegura un funcionament segons els criteris de l’economia social?
La fórmula jurídica no és condició suficient per considerar que l’empresa ja és d’economia social. El que li dona la condició és l’actuació. Sí que és cert, però, que si la propietat està en poques mans, la gestió col·lectiva és més complicada perquè, en el fons, l’última paraula sempre la té el propietari i, per tant, es tracta més aviat d’una cessió voluntària de poder per part del propietari. En canvi, si el capital ja està distribuït de bon principi, la gestió col·lectiva és una manera de funcionar estructurada. Dit això, és cert que hi ha empreses d’economia tradicional en què el capital està concentrat en poques mans i tenen un funcionament intern, i cap a la societat, propi d’empreses d’economia social: democràtiques, inclusives i amb petjada positiva.
En el model capitalista s’insisteix que el propietari de l’empresa arrisca molt.
No, no. Tothom s’arrisca. Nosaltres, com a treballadors, formem part d’una organització i muntem la nostra vida basats en la confiança que hi ha algú que gestionarà bé l’empresa. Confiem que podrem desenvolupar el nostre projecte vital. De manera diferent, tots estem arriscant. No arrisca només qui hi ha posat els diners. Hi ha una empresa de cotxes a la qual els seus directius han enganyat amb l’emissió de fums. Han fet reestructuració de plantilla. El treballador que ha perdut la feina també va arriscar: la mala praxi dels directius de l’empresa ha recaigut sobre ell.
El primer pas és, doncs, admetre que tots ens la juguem. L’economia social, en la mesura que promou l’autogestió, el repartiment del poder i la responsabilitat, vol eliminar l’empresari?
No desapareix, en tant que empresari emprenedor, el que passa és que aquest empresari s’encarna en moltes persones de l’organització. També s’associa l’economia social a qüestions assistencials, d’ONG, i no és així.
El fet, però, és que l’economia social dona beneficis.
Però els guanys que busca una empresa d’economia social són aquells que permetin que l’empresa continuï existint.
Ningú diu que els membres d’una cooperativa no es puguin fer milionaris, però no a qualsevol preu, no?
Les nostres accions tenen conseqüències. No hi ha llibertat sense responsabilitat. Quan participes en un projecte d’economia social no només tens dret a unes bones condicions laborals, sinó que l’autogestió també genera la responsabilitat de comprometre’s amb allò que s’està fent. L’absència de poder sempre està relacionada amb la responsabilitat. Georges Brassens deia que era tan anarquista que passava pels passos de vianants perquè no hi hagués d’haver un policia que el multés. És la falta de responsabilitat la que genera condicions favorables per a l’autoritat.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)