Articles

Crítica

Mirar és escoltar: l’orella insomne d’Altaió

Altaió és un home molt generós, sempre obert als altres (i, de manera molt especial, als joves, que bullen d’idees i energia)

Durant els mesos de la pandèmia –que el traficant d’idees Vicenç Altaió anomena el “reset global”–, en les diverses fases d’aquest temps fora del temps, l’autor del llibre es va trobar, presencialment o virtualment, amb tot un seguit de creadors, amb els quals va reflexionar sobre la seva feina i la comesa de l’art en general. Van ser trobades de diumenge a la tarda, per bé que alguna es va produir en dissabte. Una de les qüestions que s’hi debatia fou la relació entre cultura i política. Cal tenir en compte, a més, que l’anomenat procés estava, internament, en una etapa de depressió i, externament, en una de màxima persecució (“en plena dictadura constitucional i regressió de valors”, en paraules de l’autor). El confinament obligatori és un altre dels temes que desplega el discurs del llibre. Interrogat sobre això últim, el músic Nicolas Jaar respon que “cal trobar finestres a les nostres ruïnes”.

Tardes de diumenge és una obra estimulant, escrita amb nervi i gràcia –Altaió és, per damunt de tot, poeta–, que, en alguns aspectes, m’ha recordat els llibres d’Albert Manent en què l’autor deixà constància de tantes figures de la cultura o la política del país, en unes semblances que destacaven l’aportació més significativa i valuosa de cada un d’ells. Altaió –protagonista privilegiat de la cultura del país i consumat instigador de les fructíferes relacions d’aquesta amb altres camps: la política, la ciència...– ens dona uns retrats formidables d’artistes reflexius i d’homes i dones de cultura tan interessants com ara Antoni Tàpies, Arnau Puig, Anna Malagrida, Joan Fontcuberta, Carlos Pazos i Frederic Amat, entre d’altres.

N’hi ha de menys populars i, tanmateix, no menys dignes de consideració, com ara Espe Pons, Mercè Barberà i Sébastien Planas. I, en els diversos relats, tot de passatges en què ens obsequia amb vívides evocacions dels vells mestres, ja habitants de l’eternitat: J.V. Foix, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre o Joan Brossa. El to narratiu és entusiàstic i libèrrim, el propi de l’autor, volgudament antiacadèmic (de fet, l’acadèmia, en l’accepció més immediata i encarcarada del terme, hi rep algun ocasional correctiu). Com afirma Sala-Valldaura en el pròleg, Altaió fa d’Eugeni d’Ors o de J.V. Foix: “No és del tot estrany que un home de lletres pari taula i orella als seus coetanis i n’escolti la llarga conversa entre les tradicions i les modernitats.” L’orella d’Altaió és, com la de Vinyoli, insomne. La taula simbòlica d’aquest nou llibre altaionenc emula la del bell títol de Màrius Sampere: La taula i les estrelles.

“Morir-se és deixar d’escriure”, defensava Joan Fuster, paraules que fa seves Biel Mesquida. Artur Ramon es mostra expeditiu: “Els governs no consideren el patrimoni, hi oposen la fiscalització. Penalitzen el col·leccionisme.” De Pere Noguera, a Altaió li interessa subratllar el vincle entre avantguarda i creació tradicional popular. En el capítol dedicat a Jordi Mitjà, hi llegim aquesta bella síntesi de la conjunció entre llenguatge i art: “A la història del llenguatge, les coses van deixar de ser primer per ser fetes, després representades i ara simulades.” La relació entre la imatge i la història mereix passatges dignes d’un subratllat fondo i indeleble. I la que manté la imatge i la tipografia. Quants camins d’exploració que obre, el llibre! A dos sèniors de luxe, Pere Portabella i Arnau Puig, l’autor els pregunta si temen la mort. Una qüestió recurrent és què seria la vida sense la cultura. “Un error”, respon Alfredo Jaar. Carlos Pazos assevera: “El meu antirealisme és el resultat de la insatisfacció amb la realitat.”

Altaió és un home molt generós, sempre obert als altres (i, de manera molt especial, als joves, que bullen d’idees i energia). Pren, en aquest sentit, el relleu de Foix. I s’allunya, resoludament, d’altres artistes que es mostren més gasius (de Jaume Plensa, posem per cas, a qui atribueix “poca cordialitat i generositat”).

Tardes de diumenge. Converses, postals i proclames en el reset global Autor: Vicenç Altaió Editorial: Comanegra Pàgines: 280 Preu: 19,50 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)