Un tarat

No és el mateix fer que ser. Ser té una con­no­tació intrínseca que forma part de l’essència de l’indi­vidu, men­tre que fer té atri­buts més cir­cums­tan­ci­als i rela­ci­o­nats amb el com­por­ta­ment. Hi ha per­so­nes que són gra­ci­o­ses, hi ha per­so­nes que són intel·ligents, hi ha per­so­nes que són dolen­tes i així fins a l’infi­nit amb tots els atri­buts que vul­gueu. Ser graciós no és el mateix que fer-se el graciós. Fer pun­tu­al­ment una cosa dolenta no et con­ver­teix en un dolent, de la mateixa manera que es pot ser intel·ligent i tenir acti­tuds repro­va­bles. Aquí rau la gran diferència entre ata­car què fa o ata­car què és una per­sona. Ata­car què és, l’essència de la per­sona, es con­ver­teix en un insult, men­tre que ata­car què fa és, sim­ple­ment, dis­cre­par d’un fet pun­tual. Dime­cres, Gabriel Rufián amb el seu “el tarat és qui la va pro­cla­mar [la inde­pendència]” va dis­pa­rar el dard con­tra el què és una per­sona con­ver­tint la decla­ració en un insult. Tot i que el con­duc­tor del pro­grama li va donar l’opor­tu­ni­tat de mati­sar les seves parau­les –no sé si accen­tu­ant fer en lloc de ser n’hi hau­ria hagut prou–, Rufián va donar per bona la decla­ració. A diferència d’altres vega­des, des de les files d’ERC, inclòs el mateix pre­si­dent Ara­gonès –i com no podia ser d’una altra manera–, es van des­mar­car des del pri­mer minut de les des­a­for­tu­na­des decla­ra­ci­ons, i el mateix Rufián, amb el cap cot, es va retrac­tar i va dema­nar perdó més tard.

Al marge dels efec­tes que el dard de Rufián i la poste­rior redempció puguin tenir en les esquer­da­des rela­ci­ons entre els socis de govern, la qüestió de fons rau més en una manera de fer política –i Rufián no en té l’exclu­si­vi­tat– en què pre­val més el recor­re­gut mediàtic i la poten­cial vira­lit­zació a les xar­xes d’una decla­ració que el con­tin­gut de la mateixa decla­ració. Ens toca viure l’era de la info­xi­cació, amb una satu­ració i bom­bar­deig cons­tant d’inputs de tot tipus: comer­ci­als, con­duc­tu­als... I en l’àmbit de la política, també s’imposa el tot s’hi val per ser el cen­tre d’atenció. L’únic objec­tiu és no ser invi­si­ble, i per això el màrque­ting del segle XXI s’ha apro­piat del “que par­lin de mi, encara que sigui mala­ment”. Va ser Cer­van­tes qui va posar en boca del Qui­xot aquesta dita. Ves per on, un tarat.