Opinió

Cartes des del cor d’Europa

‘Vanity secession’

Inquieta constatar que el PSOE està instal·lat, ja sigui de manera honesta o interessada, en la convicció que l’independentisme català és un exemple d’“egoisme dels rics”

En la sessió de control d’aquesta setmana Pedro Sánchez, en la seva resposta a Gabriel Rufián, va recuperar un dels clàssics de l’unionisme per deslegitimar l’independentisme: la insolidaritat fiscal. D’acord amb aquest argument, el que passa a Catalunya s’explica, fonamentalment, perquè es tracta d’una regió pròspera que no vol seguir contribuint, via dèficit fiscal, al manteniment de l’estat del benestar de les regions pobres d’Espanya. Segons els partits –PP, PSOE, Cs i ara Vox– que han trobat en l’antiindependentisme el seu més sòlid i estable mínim denominador comú, el veritable motor del moviment sobiranista català seria l’“Espanya ens roba” i el “no volem seguir pagant”. Es tractaria, doncs, d’un moviment del tot insensible a l’existència de desigualtats interregionals que, almenys des d’una perspectiva d’esquerres, mereixerien algun tipus de solidaritat en forma de transferència financera.

Veure la dreta espanyola defensant la unitat d’Espanya no és gens sorprenent, però sentir-la reivindicant la solidaritat entre rics i pobres és xocant, vist que els indicis i els antecedents històrics porten a la conclusió que la desigualtat econòmica no és –ni ha estat mai– la seva principal preocupació ni la seva raó de ser. Més inquietant és constatar que el PSOE està instal·lat, ja sigui de manera honesta o interessada, en la convicció que l’independentisme català és un exemple d’“egoisme del rics”. Allò que en l’esfera acadèmica alguns anomenen “vanity secession”, el ‘secessionisme vanitós’ d’aquells que, tenint una posició privilegiada, s’han cansat de pagar. No res diferent, per tant, del que al seu moment va representar la Lliga Nord al Vèneto italià. Borrell seria, dins del socialisme espanyol, un dels exemples més conspicus d’aquesta mirada.

Al PSOE aquest argument li va molt bé per poder-se dir a si mateix que és incompatible ser independentista i ser d’esquerres. Conclusió que l’eximeix, automàticament, d’intentar un diàleg intel·ligent i honest amb el sobiranisme català. Aquest fals prejudici es retroalimenta, a més, amb dos prejudicis més que bona part dels socialistes espanyols assumeixen com si es tractessin de dogmes de fe: que l’independentisme és fruit del nacionalisme identitari i supremacista, i que qualsevol forma de referèndum d’independència és inconstitucional. De fet, aquests són els tres prejudicis –rics insolidaris, nacionalistes i anticonstitucionals– que avui estan escampats per la UE més del que ens imaginem i que els partidaris de la República catalana ens hauríem d’esforçar a desconstruir de manera persistent.

Que la majoria de l’independentisme català sigui netament d’esquerres –i que el nacionalisme conservador en el seu trànsit cap a posicions independentistes s’hagi desplaçat, de manera evident, cap al centre esquerra– és una realitat que a una bona part de l’esquerra espanyola li trenca completament els esquemes. Un argument habitual de l’independentisme per rebatre el suposat caràcter insolidari del moviment és que la República seguirà dedicant una part dels seus recursos fiscals a tercers, però amb altres països que ho necessitin encara molt més que el sud espanyol, és a dir, amb els pobres de veritat –els del Tercer Món–. O, també, que el percentatge de pobresa de Catalunya és escandalós –superior al 20%– i que els recursos del dèficit fiscal els necessitem per combatre la desigualtat interna de Catalunya.

Tanmateix, l’argument en què crec que faríem bé de seguir insistint és que el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya entra dins dels nostres esquemes, però sempre que sigui just. O, anant més enllà, que la República catalana seguirà fent una aportació financera a l’Estat espanyol, sempre que aquesta contribució respecti algunes condicions que capgirin les coses com un mitjó en comparació amb la situació actual.

És prou sabut que avui el sistema de solidaritat fiscal no respecta el principi d’ordinalitat, la qual cosa el fa del tot injust, fins i tot en un esquema de federalisme simètric –a la manera alemanya–. A banda, és molt discutible que el dèficit fiscal català serveixi, efectivament, per al desenvolupament econòmic del sud espanyol. Més aviat, està al servei d’una casta empresarial –concessionàries i constructores, elèctriques i altres empreses dependents del BOE– que imposen un model econòmic al conjunt de l’Estat segons el qual ja convé que el sud segueixi eternament infradesenvolupat, amb el benentès que els serveis públics de les regions espanyoles més pobres es podran garantir amb els recursos procedents del nord-est peninsular (Catalunya, però també Balears i, en part, València). El señorito andalús del XIX, que s’havia beneficiat secularment del subdesenvolupament del seu territori, ha estat succeït en el segle XXI per una elit rendista i extractiva postmoderna, tot i que l’esquema d’explotació econòmica és similar.

Una República catalana podria seguir aportant recursos a l’Estat espanyol, sí. Quan dius això l’argument de la insolidaritat queda fulminat de manera immediata. Ara bé, les condicions del dèficit fiscal seran totes unes altres: no contravindrà en cap cas el principi d’ordinalitat, el control polític d’aquests recursos i del seu destí el tindran les institucions catalanes, al contrari del que succeeix ara, i s’haurà de garantir que estiguin al servei, efectivament, de les classes treballadores de les regions “pobres” de la Península i del seu desenvolupament econòmic. I, per tant, hauria de tenir un horitzó temporal limitat.

Perquè en la societat catalana, majoritàriament sí que creiem en les possibilitats de desenvolupament del sud espanyol i, per això, tenim la confiança que algun dia no gaire llunyà la seva productivitat i la seva renda per capita pugui convergir amb la nostra. De fet, aquesta confiança és la veritable i autèntica solidaritat entre els pobles del nord i del sud peninsular. I aquelles profundament insolidaris són les elits espanyoles que donen per descomptat –perquè ja els va bé– que regions com Andalusia i Extremadura estan condemnades, com si d’una fatalitat metafísica es tractés, a un endarreriment econòmic etern.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)