La fusió CaixaBank-Bankia ajudarà a vertebrar Espanya, segons Isidre Fainé, artífex de l’operació i accionista majoritari de la nova entitat. Reconeix que ell sempre havia vist un sentit més enllà de l’econòmic a unir les dues entitats financeres amb origen a Madrid i Catalunya. Res de nou. Prou que ho sabem. Està bé que es vertebrin, els espanyols, i que ho diguin alt i clar, perquè l’estratègia de seduir els catalans marcada per Ana Botín i l’Íbex-35 fa figa en més d’un front. 1. L’amanida igualtat davant la llei. Ayuso se’n fot: l’emèrit no és un ciutadà qualsevol. Per què Núria Marín quasi és cridada a declarar d’estranquis i Soler, Madí i Vendrell paguen pena de Telenotícies i nit de presó? Per què els presos polítics passaran el quart Nadal tancats i els terroristes d’estat van fer-hi cap tres mesos? Per què l’emèrit, amb el festival que protagonitza, pot portar la pasta gansa a Hisenda “sense requeriment previ”? 2. Els comptes del Gran Capitán. Quin endeutament? Quin dèficit anual? Quin atur? Quin atur juvenil? Quantes empreses tancades? És el camí de no retorn. Es vendrà tot als alemanys i als russos, o a qui ho vulgui comprar. 3. La mentida eterna. Per no reconèixer els morts que ha provocat la pandèmia, els divideixen en morts de covid i sospitosos de covid. “Arriba Espanya, penjada d’una canya, si la canya cau, Espanya adeu-siau.” Ho cantàvem baixet per recomanació de l’àvia Neus. Cau. Però vertebreu, vertebreu.

Arriba un moment que la majoria d’informacions del dia, i en àmbits diversos, s’assemblen més a material per als guionistes d’un club de la comèdia que a qualsevol altra cosa. Què fa més riure? 1. Que la signatura de l’emèrit torni a aparèixer a la felicitació de la casa reial com si tingués res per felicitar a ningú? 2. Que la signatura estigui al costat de la de la Sofia, amb qui reconeixen no enllitar-se des que van saber que tenien un hereu noi? 3. Que la quantitat entregada a Hisenda, per regularitzar l’assumpte de les targetes i mirar si eviten el delicte fiscal es correspongui, euro amunt euro avall, amb l’augment del pressupost de la Casa del Rei per al 2021? 4. Que el ministre Ábalos prometi una altra vegada inversions mil milionàries a rodalies? 5. Que tanta malvolença amb la vacuna russa Sputnik i ara resulti que faran un cupatge amb la d’Oxford-Astra Zeneca i anirà tan bé? 6. Que uns independentistes pels altres aconsegueixin que la presidència de la Diputació de Barcelona continuï en mans unionistes bo i que hagin encausat Núria Marín? 7. Que al precandidat més serè, preparat amb més temps i més treballat dels que aspiren a la presidència del Barça, el fitxatge de Majó li duri tres horetes i tres quarts? 8. Que la causa que dinamiti Majó sigui el seu historial d’opinions en xarxes i que aquest historial ja hagi desaparegut? 9. Que el govern espanyol impedeixi la participació de Catalunya en una cimera digital a Estònia?

Estic molt lluny, molt més dels 700 quilòmetres que separen Vilanna de La Zarzuela, de tenir la més mínima notícia directa del que es trama a la Villa y Corte. I n’estic encantat de la vida. Jo crec que l’emèrit no tornarà, però la meva creença és una absoluta suposició a la qual arribo sense que em pressionin ni els que el volen aquí ni els que el volen allà, si és que existeixen els uns i els altres, que sembla que sí vist el que expliquen els diaris de Madrid. Els uns estan amb la cosa aquesta que el rei Felip fa més de rei que de fill i els altres, just el contrari. A mi, perdoneu, però me la rempanfinfla, que dèiem a l’adolescència. Companyies com Disney o Pixar als Estats Units construeixen “fantasies animades d’ahir i d’avui” que es distribueixen i triomfen a tot el món. Aquí les fantasies animades les construeix l’estat profund, que avui agafa forma de caverna mediàtica; demà, de policia patriòtica; demà passat, de judicatura màgica i, quan cal, de guardaespatlles de la casa reial. Si torna és que m’hauré equivocat i si m’equivoco tal dia farà un any, com diria l’àvia Neus. Tant li fa si torna o no. L’única data que m’interessa és la de quan marxarà el fill, i amb ell, la dinastia. Quin dia agafen els trapaus i tiren milles. I, per més guinyol que facin amb l’emèrit, això va per llarg. Per molt llarg. La garantia de la monarquia la donen els suposats republicans espanyols al govern amb el suport de republicans catalans i republicans bascos. S’ha de ser llosc, per no veure-ho!

L’expresident Artur Mas ha defensat en un acte del PDeCAT (la força serena i centrada de l’independentisme) “que cal explicar la veritat d’allà on som”. Pel que ha transcendit a les cròniques, no ha concretat si troba que hi ha qui explica mentides. Ni tampoc si és que ens hem perdut res pel camí i som en lloc diferent d’on ens pensem que som, i que en canvi ell el té clar. En llenguatge de l’àvia Neus, jo veig que som a can Pixapedret, que és una versió gironina de la cabina dels germans Marx, però hi ha indicis suggeridors en la frase completa, que reproduïa la nota de premsa, que són per tenir en compte. Deia Mas que “per aconseguir la independència hem de fugir de la utopia, però també de la resignació”. Vet aquí. Tanta metàfora marinera per fugir de la utopia a la primera quan no tenim constància que hàgim trobat, en cap moment, cap Ítaca. Però ell ja en salpa. Ni utopia ni resignació, diu, i es fa a la mar sense dir-nos a quin port va. Chacón l’espera al moll i Pascal a l’escullera. Mentrestant, Puigdemont a Waterloo rumia que rumiaràs si fa un aterratge sobre Laura Borràs i mil votacions de primàries. I Junqueras que enfila la via ampla: “Seria una ingenuïtat creure que el diàleg polític amb l’Estat donarà fruits tangibles de manera immediata, però creure que en podem prescindir seria una irresponsabilitat caríssima.” Tan campions com la CUP i la Sabater, que “s’avalen” però no han acabat.

L’independentisme ofereix un acord d’unitat i l’escenifica sense retopar-se a mig fer. Quin gran goig, quina joia, quan els germans s’estimen! Plegats. La CUP, ERC i JuntsxCat. I, encara que no eren a la foto, hem de suposar que els uns inclouen encara Demòcrates i els altres, el PDeCAT i el PN. Quina patxoca! I no estan sols! Al costat, unes quantes entitats de la societat civil, criden perquè la reclamem amb tota la força dels nostres cors: “Amnistia, amnistia, amnistia!” Llàstima que sigui per una iniciativa tan i tan inútil com voler tramitar una llei al Congrés dels Diputats espanyols. Aquesta setmana la debatran al parc de la Ciutadella. Els unionistes no han pogut, aquest cop, obstaculitzar la mesa, que ha dit que endavant. I està programat (ja ho veurem perquè queden molts dies) que el 15 de març la registrin a Madrid. Un altre cop a mastegar sorra. Fel i vinagre. Com el dia de Turull, Rovira i Herrera, l’abril del 2014, en defensa de la consulta. Aquestes coses a Madrid agraden i nosaltres hi caiem com rupits a la ballesta. Ja els escolto: “Amnistia, dieu? I res més? Unes llesques de pa amb vi i sucre? Diversos imputats en un altre jutjat? Una dotació pressupostària que no s’executarà?” Per si de cas, i per si no ens han dit prou vegades que l’amnistia no entra en la Constitució, donen altres pistes de les idees que tenen. El TS torna a jutjar Otegi i el ministre de Justícia no té data ni per a la reforma de la sedició ni per a l’indult. “Amnistia, amnistia!

Anem enrere. Com els crancs, diria l’àvia Neus. Si a l’infantesa van passar una etapa explicaacudits, segur que tenien un bon repertori en què hi sortien un francès, un alemany, un espanyol i un català que es picaven i dels quals sempre en sortíem ben parats els catalans. Evidentment, quan l’explicava un castellà intercanviava les virtuts i gràcies dels interlocutors. Si éreu dels que no n’explicaven, segur que l’havíeu sentit. Deia l’alemany que ells tenien una barrera que no hi havia qui la saltés. El francès gallejava d’una pradera immensa que qui s’hi passejava queia fulminat. I l’espanyol s’enorgullia d’una bandera que feia levitar qualsevol que la contemplés onejar (com una predicció de la de la plaça Colón). El català, més humil d’arrencada, com tocava al representant d’una nació sense estat, es vantava de tenir un gos petaner i irreverent, recollit del carrer (en aquells anys no hi havia gosseres on adoptar), que cada matí saltava la barrera, es cagava a la pradera i es fregava el cul amb la bandera. Per quina diferència de vots consideraria el Tribunal Constitucional que no entra en la llibertat d’expressió? Aniria d’un vot, com cremar-la? O fregar-s’hi és més dur per a l’orgull patri? Considerarien alguns tipus d’agreujant, com ara escarni, que fos un lloc comú entre la mainada? Potser l’edat del delinqüent permetria algun tractament atenuant com a menor, però generaria una nova causa contra els progenitors i/o tutors?

No tants llops, Caputxeta! Pot caure tot! Pot caure tot! Anem a pams. Què és tot? Algun tipus de metàfora com la de Jordi Pujol a la comissió d’investigació amb allò que si s’espolsava massa la branca podien caure tots els nius? Ara resulta, senyor ministre, que el règim del 78 és un arc de volta i que si toquem una peça cau tot? Que és fet amb pedra seca com les parets de Cadaqués i de Menorca? Quina feina de paleta vau contractar que no amorterava els maons? Anem a pams. Què és tot? Tot el seu món de vostès? El món de cotxes oficials, despatxos, dietes que no justifiquen, targetes black, portes giratòries i consells d’administració on representar la llocarada? Anem a pams. Què és tot? No feu llàstima. Els manobres continuaran a la formigonera, fent-li fer voltes. Els fusters passaran el ribot, llimant asprors. Els pagesos, a la terra, solcant-la i adobant-la. Barbers i perruqueres, als caparronets dels clients, dissimulant la caiguda dels cabells o dissenyant un canvi d’imatge. Professorat, a l’aula, motivant els gestors del futur. Sanitaris, als CAP i als hospitals, prevenint i guarint. Periodistes i escriptors, al teclat, difonent històries. Els repartidors deixaran els diaris a les bústies, els transportistes entregaran els paquets d’Amazon o de la cooperativa de proximitat i els pilots volaran d’una punta a l’altra del món. Quan diu tot, vol dir que a vostès els peta la zona de confort? Per molts anys! No fa cap mal que els piquin el clau.