Fer de la necessitat virtut

Pedro Sánchez ha estat investit de nou president del govern espanyol amb una majoria absoluta de 179 vots en primera volta. Tota una gesta si es té en compte que inicialment només comptava amb els 121 escons del PSOE i amb els 31 de Sumar. Finalment, però, ha sumat també els vots del PNB, Bildu, BNG i, àdhuc, de Coalició Canària, a més dels de Junts i ERC. En total, set forces polítiques (vuit amb els socialistes) han votat el candidat del PSOE en la mostra de suport polític més transversal i plural de la història electoral de l’Estat espanyol. Com ha indicat el fins ahir candidat socialista, un element clau en aquest ampli suport ha estat la llei d’amnistia, perquè ha calgut fer de la necessitat virtut (expressió que ja va fer servir el president Carles Puigdemont per referir-se a les concessions que podria fer el govern espanyol en funcions per tal de comptar amb els vots de l’independentisme català) “en defensa de la convivència entre espanyols... i del retrobament total per deixar enrere la fractura del procés” entre Catalunya i Espanya.

Una llei d’amnistia reclamada pels partits d’obediència catalana, però que ha desfermat les ires dels sectors més conservadors de jutges i fiscals, de la caverna mediàtica i dels hereus intel·lectuals i polítics de la dictadura, és a dir, de l’extrema dreta (Vox) i la dreta extrema (PP), aquella que, com va recordar la portaveu de EH Bildu, Mertxe Aizpurua, té entre els seus fundadors un dels beneficiats per “l’amnistia” del 1977, que va equiparar víctimes de la repressió franquista i victimaris. I Aizpurua no només va defensar l’amnistia perquè posar les urnes i votar mai pot ser un delicte, sinó que va argumentar el suport de Bildu a Sánchez en l’antifeixisme, la defensa de la classe treballadora i la supervivència de la nació (Euskal Herria) davant l’ofensiva dels que neguen la plurinacionalitat de l’Estat espanyol i són incapaços de reconèixer les particularitats i els drets dels pobles que hi formen part.

Certament, queda per veure si Sánchez està realment convençut dels principis que nien en el suport que ha obtingut dels partits d’obediència catalana i basca o si simplement tot ha estat un foc d’encenalls resultat de fer de la necessitat [dels vots independentistes] virtut per obtenir la reelecció, o sorprèn tothom i és capaç de canviar profundament les estructures i la concepció de l’Estat i d’aprofundir en la seva democratització com li exigeixen catalans, bascos i els gallecs del BNG. No deixaria de ser una paradoxa que la veritable modernització i democratització de l’Estat espanyol arribés de bracet dels partits independentistes. De fet, Junts, tot i que amb certa recança, i ERC, també han sabut fer de la necessitat virtut en apostar per Sánchez com a mal menor davant d’una extrema dreta profundament reaccionària i de vocació totalitària, després d’uns resultats electorals alarmantment a la baixa tant en les eleccions municipals com en les legislatives, i de la percepció d’un cert desencís sobre els resultats del procés polític que s’ha viscut a Catalunya en la darrera dècada, i les contínues discòrdies i agres enfrontaments entre els dos principals partits independentistes catalans. Sens dubte, l’aposta per Sánchez és arriscada però la possibilitat d’un govern PP-Vox era encara pitjor.

Per acabar, cal mencionar dues propostes de Sánchez en relació amb el drama que es viu a Gaza, on a la criminal acció de Hamas, que va ocasionar 1.400 víctimes civils i més de 200 segrestats convertits en hostatges, ha seguit una no menys criminal –i de magnitud més gran– acció de l’exèrcit i del govern israelià, que ja ha ocasionat al voltant de 12.000 víctimes palestines i que, com assenyalava el secretari general de Nacions Unides, António Guterres, no respecta les normes mínimes de la guerra en no haver dubtat a convertir l’Hospital Al Shifa en camp de batalla. La proposta de reconèixer políticament l’Estat palestí i de convocar una conferència internacional per trobar una solució al conflicte secular no el resoldran de manera immediata, però podrien aturar l’actual crisi humanitària, tindrien la virtut d’igualar políticament els dos actors principals i d’evidenciar quins països aposten realment per una solució i quins, en canvi, són partidaris de perpetuar una situació que només serveix per consolidar l’statu quo, és a dir, l’ocupació dels territoris palestins i el no compliment de les resolucions de les Nacions Unides.

En definitiva, un cop investit de nou president del govern, caldrà veure ara, més enllà de les paraules i les promeses fetes durant els discursos d’investidura, fins on arriben la necessitat i la virtut de Sánchez i dels partits independentistes. Al marge de la realitat, queden aquells que només veuen submissió de l’independentisme al nacionalisme espanyol.