Un dia per no oblidar
Veïns de Girona que van custodiar els col·legis electorals recorden entre emoció i ràbia com van viure una jornada de vots però també de càrregues policials
. SARA MUÑOZ
smunoz@lrp.cat
A les portes de l’escola Dalmau Carles es respira silenci. És dimecres, fa un parell d’hores que les aules estan buides i en aquell instant hi transita poca gent. Res a veure amb el bullici d’aquell diumenge 1 d’octubre, ni amb aquells crits de terror, ni amb aquell soroll de les porres impactant contra els cossos de veïns que protegien les urnes. Ara és dimecres, ha passat gairebé un any, i a l’entrada d’aquest centre gironí comencen a arribar alguns dels que van viure en primera persona, en aquesta escola o en altres punts de la ciutat, com la il·lusió de votar el futur del país es transformava en un autèntic malson. El Dalmau Carles és un dels centres de votació on la Policía Nacional va decidir evitar el referèndum a còpia de garrotades.
La Núria i en Llorenç són matrimoni. Ell va fer guàrdia tota la nit al Dalmau Carles. Ella hi va arribar a primera hora. Ell li va demanar que marxés cap a casa, per protegir-la, per por del que podia venir. Ella s’hi va negar: “Ni parlar-ne, de quedar-me a casa.” En Josep Maria va ser el primer a saber que la Policía Nacional s’acostava a aquesta escola. Li van comunicar “les autoritats municipals”. Ell, com en Joan Carles, van formar una barrera humana davant les portes de l’escola, asseguts a terra, amb els braços entrellaçats, per oposar més resistència. Sempre pacífica. Tots dos, expliquen, van ser colpejats, arrossegats, agafats pel coll.
El Joan Carles, que ja va ser maltractat durant la detenció d’independentistes ordenada el 1992 pel jutge Garzón, va acabar atès a l’hospital. S’hi van registrar 22 ferits. Els sentiments d’alegria i emoció de la matinada va anar virant cap a la ràbia i la indignació. Els agents, que s’hi van atansar “en ordre militar, marcant els passos”, no van dirigir ni una sola paraula als veïns. Mentre els estomacaven, dins del centre es disparaven els nervis. La Muntsa tenia marit i fill al carrer. “Semblava que estaven matant la nostra gent”, explica.
CANTANT ‘L’ESTACA’
Finalment, van entrar a requisar les urnes. Els presents ja no van oposar resistència. “Anàvem cantant L’estaca, Els segadors… cridant som gent de pau”, recorden la Muntsa i l’Agnès, que tampoc no oblidaran “aquella mirada de ràbia dels policies”. També van tenir por de les conseqüències que podia tenir aquell acte de desobediència. Algú havia fet córrer que formar part d’una taula podia ser castigat amb una multa de fins a 30.000 euros. Però van resistir. Molts dels presents assenyalen cap a un altre punt de l’escola i expliquen com els agents tenien alternatives per accedir-hi, com saltar una tanca, sense necessitat de rebentar les portes i de colpejar la gent.
Els presents recorden amb molta ràbia els moments més tensos, però encara ara s’emocionen quan rememoren el moment en què van arribar les urnes als punts de votació. Se’ls eriça la pell mentre retornen els records. Tothom rememora com a mesura que es van anar tancant les escoles, la gent s’anava concentrant al pavelló de Santa Eugènia. El soroll de les furgonetes i dels helicòpters de la Policía Nacional el tenen gravat per sempre. Encara ara el perceben com si fos l’1 d’octubre del 2017. Allà van votar tots els que no ho havien fet al matí. Cap a les onze de la nit, quan van arribar notícies que els vots eren al seu destí, tots van marxar cap a casa.
La majoria van plorar molt, però un cop finalitzada la jornada. No van poder dormir malgrat l’esgotament. Era la segona nit consecutiva que no conciliaven el son. D’aquella jornada històrica, gairebé tots els presents es queden amb el fet que finalment, malgrat els entrebancs i la violència policial, es va votar. I que el sí va arrasar. I que molts catalans, no tots independentistes, es van rebel·lar contra la violència policial mostrant-se com un sol poble. “Vam ser capaços de deixar de banda qüestions personals i ideològiques”, destaca en Llorenç, un bomber jubilat que assegura que en 33 anys de professió “mai” havia vist “unes imatges tan esfereïdores”.
Tothom repetiria
Tots els presents a l’escola gironina repetirien un dia com el de l’1 d’octubre, malgrat la contundència amb què va actuar la Policía Nacional. “La solidaritat que aquell dia va demostrar el poble català no té preu”, coincideixen. La Dolors, que fa 35 anys ja corria davant dels grisos, destaca orgullosa: “Tres dècades enrere érem deu els que ens manifestàvem, però ara ens comptem per milers.”
