El dossier

Transformant junts

Música i transformació social són, al meu entendre, un binomi indissoluble

He seguit amb molt interès la cele­bració del Fòrum 2018 con­vo­cat per l’Acadèmia Cata­lana de la Música i que enguany ha ver­sat sobre el poder trans­for­ma­dor d’aquesta dis­ci­plina. Men­tre relle­gia aques­tes línies, just abans de lliu­rar-les, l’Acadèmia ha difós un balanç exhaus­tiu del que va donar de si la jor­nada cele­brada el dimarts 27 de novem­bre al CCCB. Quants amics hi sé veure i quants pro­jec­tes apas­si­o­nants s’han donat a conèixer en aquesta cita! Música i trans­for­mació social són, al meu enten­dre, un binomi indis­so­lu­ble que troba en casos com el de la música popu­lar una gra­dació espe­ci­al­ment exul­tant.

M’arri­ben algu­nes de les màximes que el peri­o­dista i músic Antoni Batista va com­par­tir davant d’un audi­tori ple a ves­sar en la con­ferència inau­gu­ral: “La paraula denota, la música con­nota.” Ho va il·lus­trar, entre d’altres, amb un frag­ment del film de Polanski El pia­nista, en què la inter­pre­tació d’un noc­turn de Cho­pin fa emmu­dir el fei­xisme. “La música venç la into­lerància”, va afir­mar Batista, que també va recor­dar l’acció dels músics/sol­dats de les files soviètiques quan van inter­pre­tar en directe la sim­fo­nia Lenin­grad de Xos­takòvitx con­tra els nazis. “Van dis­pa­rar música.” La imatge és cer­ta­ment bru­tal.

M’agra­da­ria sumar dos exem­ples de pro­xi­mi­tat i com­ple­men­ta­ris als que l’Acadèmia ha esco­llit, amb molt bon cri­teri, per exem­pli­fi­car aquest poder trans­for­ma­dor de les arts, en un sen­tit ampli del terme, i de la música en par­ti­cu­lar. Un poder, una capa­ci­tat, de la qual ja par­lava en el pri­mer dels meus arti­cles publi­cats a La República i que enllaçava amb els nota­bles i autènti­ca­ment revo­lu­ci­o­na­ris plan­te­ja­ments de l’Agenda 2030.

Els que em conei­xen saben de la meva passió pels Pallars i, en con­cret, de l’estima que sento vers un pro­jecte que va néixer a Arsèguel a par­tir de la feina ingent de l’admi­rat Artur Blasco. Em refe­reixo a l’Escola Folk del Piri­neu, que és avui un autèntic motor cul­tu­ral i un ele­ment de dina­mit­zació social d’un ter­ri­tori del qual explica la sin­gu­la­ri­tat i les vir­tuts. L’Escola Folk, però també les colònies per a joves intèrprets i la tro­bada d’acor­di­o­nis­tes no només han ser­vit per for­mar joves en la música i reforçar-ne la per­ti­nença i l’arre­la­ment al ter­ri­tori, sinó que són avui un model de col·labo­ració i de tre­ball en xarxa (tant naci­o­nal com inter­na­ci­o­nal) únics. Parlo també d’ini­ci­a­ti­ves amb una reco­ne­guda capa­ci­tat de lide­ratge: en aquest sen­tit, recordo la for­mació Rufaca Folk Jazz Orc­hes­tra, que sumava el bo i millor del jazz català a les files de músics de l’EFO i amb la qual fes­tejàvem el vintè ani­ver­sari de la Fira Medi­terrània de Man­resa. Podem afir­mar, sense risc d’equi­vo­car-nos, que l’Escola Folk del Piri­neu (avui lide­rada per Tito Pelàez) ha can­viat el pai­satge sonor pallarès, però també la seva eco­no­mia i, més impor­tant, les pers­pec­ti­ves dels joves locals gràcies a aquest pol de for­mació que va des de l’Alta Riba­gorça fins a la Cer­da­nya, pas­sant per diver­ses comar­ques piri­nen­ques.

Igual­ment, però de manera ben con­tras­tada atès que ens situem en un con­text urbà, vull citar l’exem­ple d’un con­junt d’empre­ses impli­ca­des i com­pro­me­ses a afa­vo­rir l’eclosió d’aquesta capa­ci­tat trans­for­ma­dora de la música. Salt, Ter­rassa, Mataró, Man­resa i l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat són seus d’això que ano­me­nem “cases de la música”, un petit mira­cle de la nos­tra rea­li­tat cul­tu­ral que defuig, no sé si per força o per tarannà, el pater­na­lisme ins­ti­tu­ci­o­nal i que és capaç de gene­rar pro­jec­tes que fan de la trans­ver­sa­li­tat, la suma de talents dis­tints i la cre­a­ti­vi­tat més des­a­com­ple­xada (i a vol­tes fins i tot un punt irre­ve­rent) els seus trets carac­terístics. Pro­jec­tes com el de les cases de la música, ins­tal·lats en la tos­suda neces­si­tat d’asso­lir una quota sufi­ci­ent d’auto­fi­nançament que en garan­teixi la con­tinuïtat, però també la lli­ber­tat artística, resul­ten seduc­to­ra­ment irre­sis­ti­bles i neces­si­ten el nos­tre suport ferm, el nos­tre reco­nei­xe­ment.

Tan­cant el cer­cle i retor­nant a les jor­na­des de l’Acadèmia, hi trobo una peda­goga de fets (tot i que també de parau­les), Ester Bonal: la feina que ha fet al cap­da­vant de pro­jec­tes com El teler de Música i el Xamfrà, Cen­tre de Música i Escena del Raval, només merei­xen que ens tra­iem el bar­ret. Bonal (l’Ester, sí, però també la Maria Dolors) són refe­rents en el camp de la trans­for­mació social a par­tir de la música. De la Maria Dolors vull des­ta­car una frase que em sem­bla abso­lu­ta­ment reve­la­dora: “L’art és un foc d’espe­rança, per viure, per enco­ma­nar i per arre­glar el món.” Sigui aquest arti­cle la meva manera més sin­cera d’agrair la tasca de l’Acadèmia i dels que feu música arreu amb aquest espe­rit de sac­se­jar consciències, d’impli­car-nos. Espero que el fet de començar a dir les coses pel seu nom (que la cul­tura forma i ens trans­forma) sig­ni­fi­qui l’inici d’una nova etapa, d’un autèntic canvi de para­digma, que ens faci ser més ambi­ci­o­sos en els plan­te­ja­ments i més gene­ro­sos en les acci­ons. Si sumem, som més forts. I som clara­ment millors.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor