El dossier

Generalitat, poder real

El descobriment del manuscrit de començaments del segle XV que recopila les normes fundacionals de la Generalitat confirma que, ja en els seus orígens, la institució era estrictament independent de la corona

INSTITUCIÓ BLINDADA
Les normes definien clarament que ningú de l’entorn reial podia formar part de la Generalitat ni es podia entremetre en els seus afers

Doc­to­rat cum laude en dret per la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra, Pere Ripoll és el res­pon­sa­ble d’haver des­co­bert el manus­crit que reco­pila les pri­me­res nor­mes de la Gene­ra­li­tat cata­lana, un docu­ment d’enorme interès històric que demos­tra que ja en el segle XIV el poder reial a Cata­lu­nya estava supe­di­tat a les deci­si­ons de les corts. Cone­gut com el Lli­bre dels vuit senyals, aquest manus­crit estava mal cata­lo­gat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (arxiu que per­tany al Minis­teri d’Edu­cació, Ciència i Esports) i no havia estat objecte d’estudi fins que Ripoll el va loca­lit­zar durant la recerca del seu doc­to­rat.

“L’Arxiu de la Corona d’Aragó va rebre errònia­ment aquest nom en el segle XIX. En rea­li­tat era l’arxiu del rei a Bar­ce­lona. També va ser on van anar a parar els docu­ments de la Gene­ra­li­tat en el segle XVIII, quan els decrets de Nova Planta la van abo­lir després de la des­feta del 1714”, explica Ripoll. Per tant, es van aple­gar en un únic arxiu docu­ments de dues ins­ti­tu­ci­ons que havien estat enfron­ta­des l’una amb l’altra. I és en aquest arxiu on va aparèixer el manus­crit, que va ser escrit en el segle XV i que recull les nor­mes dic­ta­des fins lla­vors.

INS­TI­TU­CI­ONS SEPA­RA­DES

“El que volíem demos­trar bus­cant el Lli­bre dels vuit senyals és que les nor­mes fun­da­ci­o­nals de la Gene­ra­li­tat havien estat motiu de reco­pi­lació. D’això se’n deriva que era una ins­ti­tució sepa­rada de la corona, amb un dret propi, i que el rei no la podia modi­fi­car o abo­lir.” Això era el que el rei Fer­ran I d’Ante­quera –de la casa dels Trastàmara– havia insi­nuat quan va assu­mir la corona després de la mort de Martí l’Humà, a començaments del segle XV. Per això la Gene­ra­li­tat es va afa­nyar a fer aquesta reco­pi­lació de les nor­mes. En l’època medi­e­val, a Cas­te­lla, les comis­si­ons esta­men­tals (for­ma­des per repre­sen­tats de la noblesa, l’Església i les viles i pobles) tenien una natu­ra­lesa com­ple­ta­ment dife­rent a la que tenien a Cata­lu­nya. Allà esta­ven al ser­vei del rei. En canvi, a Cata­lu­nya, la Dipu­tació del Gene­ral, l’ori­gen de la Gene­ra­li­tat, estava al ser­vei dels matei­xos esta­ments.

“És a par­tir d’aquí que es comença a crear una hisenda i un entra­mat ins­ti­tu­ci­o­nal paral·lel al de l’auto­ri­tat reial, però no al seu ser­vei, sinó al ser­vei del gene­ral de Cata­lu­nya, que és el popu­lus”, indica Ripoll. El seu objec­tiu bus­cant el Lli­bre dels vuit senyals era tro­bar la base legal d’aquest sis­tema. No va ser una tasca fàcil i va tri­gar cinc anys a com­ple­tar-la.

El direc­tor de la seva tesi, el pro­fes­sor Tomàs de Mon­ta­gut, havia estu­diat el manus­crit ano­me­nat Lli­bre dels qua­tre senyals, que va reco­pi­lar, en el segle XV, la nor­ma­tiva de la ins­ti­tució de la Gene­ra­li­tat de l’època moderna. Així va des­co­brir que en un inven­tari fet dos segle més tard, ano­me­nat Reper­tori gros, l’ales­ho­res notari o escrivà major de la Gene­ra­li­tat, Pere Pau Vidal, havia deta­llat que entre els docu­ments guar­dats en un armari espe­cial, des­ti­nat als més relle­vats, hi havia con­sig­nats el Lli­bre dels qua­tre senyals i també un altre docu­ment al qual es refe­ria com a Lli­bre dels vuit senyals.

els senyals, els escuts

S’ha de tenir en compte que en aque­lla època els lli­bres eren peces úniques i que els escri­vans i juris­tes s’hi refe­rien en funció de les seves carac­terísti­ques físiques. Així, es podria par­lar del Lli­bre verd o del Lli­bre blau, en funció de les seves cober­tes. El Lli­bre dels qua­tre senyals rebia aquest nom perquè a les seves cober­tes hi apa­rei­xien qua­tre senyals o escuts de la Gene­ra­li­tat (en aquell moment la creu de Sant Jordi). “La hipòtesi de la qual partíem era la següent: si el Lli­bre dels qua­tre senyals reco­pi­lava la nor­ma­tiva de l’època moderna, el dels vuit senyals havia de reco­pi­lar l’embrionària”, indica Ripoll. La pri­mera pista per loca­lit­zar-lo la va dei­xar el mateix Pere Pau Vidal quan va escriure un com­pendi de totes les nor­mes de la ins­ti­tució de la Gene­ra­li­tat. En el preàmbul va escriure que tot allò eren “capítols i actes de cort antics” i que els havia copiat del Lli­bre dels vuit senyals. De fet, el manus­crit de Vidal tenia una coberta amb vuit senyals, fet que fa sos­pi­tar a Pere Ripoll que el que va fer l’escrivà va ser apro­fi­tar les cober­tes de l’ori­gi­nal, de dos segles abans, un cop el va haver copiat. “En va fer una versió millo­rada, perquè quan algú hagués de con­sul­tar el Lli­bre dels vuits senyals con­sultés la seva versió.”En qual­se­vol cas, en el segle XIX el manus­crit ori­gi­nal que Vidal va copiar i que con­ti­nu­ava a l’Arxiu de la Corona d’Aragó es va res­tau­rar, se li van posar unes cober­tes noves i se’l va cata­lo­gar d’una forma errònia, com a Capítulos de las Cor­tes hec­has en Monzón en 1376, en catalán. Els res­pon­sa­bles de la cata­lo­gació no van com­pro­var que la nor­ma­tiva que inclou va del 1359 al 1422. “Només calia fulle­jar-lo per veure que no es trac­tava només dels acords del 1376, però aquesta és la pri­mera norma que et tro­bes, i això va fer que la uti­lit­zes­sin per al títol, la qual cosa va crear con­fusió”, indica Ripoll.

“Però que apa­re­gui aquesta data –afe­geix– també és interes­sant, perquè és el moment en què la Gene­ra­li­tat agafa la seva forma defi­ni­tiva per al que queda de la baixa edat mit­jana i per a l’edat moderna. Per tant, era lògic que si es volia con­sul­tar, aquesta nor­ma­tiva fos la que apa­regués pri­mer.”

qua­tre colum­nes

Una altra pista per tro­bar el manus­crit també va ser un docu­ment de Pere Pau Vidal, en aquest cas reco­pi­lant els poders que tenien els dipu­tats de la Gene­ra­li­tat. Conté unes glo­ses al cos­tat en què es diu que la infor­mació s’ha extret de la quarta columna de deter­mi­nat foli del Lli­bre de vuit senyals. “Sabíem, per tant, que havia de ser un manus­crit fet abans de la reforma de la Gene­ra­li­tat del 1422, i que havia de tenir qua­tre colum­nes per foli. Així vam arri­bar al manus­crit en qüestió, que mai havia estat objecte d’ estudi. Quan vam dema­nar con­sul­tar-lo ens van posar molts pro­ble­mes, només hi hem pogut tenir accés tres cops, però vam poder com­pro­var que, efec­ti­va­ment, al foli i a la columna que citava Pere Pau Vidal hi havia aque­lla infor­mació con­creta. Per tant, tot coin­ci­dia, era una pista molt clara”, diu Ripoll, men­tre recorda la satis­facció que va sen­tir en veure que anava pel bon camí. Ara bé, per aca­bar de con­fir­mar que havia tro­bat el manus­crit amb les nor­mes que són l’ori­gen de la Gene­ra­li­tat va haver de recórrer a la cri­tica tex­tual: si en Pere Pau Vidal l’havia copiat dos-cents anys després, segu­ra­ment també havia copiat els errors sig­ni­fi­ca­tius que s’hi havien comès en l’ori­gi­nal. “Havíem d’anar a les pos­si­bles fonts del Lli­bre dels vuits senyals, revi­sar paraula per paraula, i com­pro­var que els errors s’havien anat repe­tint”, indica. Així era, com va poder com­pro­var després de con­sul­tar divuit manus­crits ante­ri­ors en què es deta­lla­ven les nor­mes que després es van reco­llir en el lli­bre. I és aquí on arri­bem a la part del seu con­tin­gut: docu­ments sor­gits de les corts, nor­mes que s’hi havien pac­tat i que esta­blien el fun­ci­o­na­ment de la Dipu­tació del Gene­ral (aquest gene­ral entès com la cosa pública, tal com es repe­teix mol­tes vega­des en els docu­ments).

“Quan els Trastàmara arri­ben a Cata­lu­nya es tro­ben una ins­ti­tució que pos­si­ble­ment no aca­ba­ven d’enten­dre. A Cas­te­lla fan un ús més abso­lu­tista del poder. Si bé hi havia pac­tisme i el rei i les corts pac­ta­ven les lleis, els reis cas­te­llans van con­si­de­rar que les pragmàtiques, les nor­mes que podien pro­mul­gar, tenien el mateix nivell que les lleis de rang gene­ral apro­va­des per les corts. Les podien modi­fi­car i fins i tot les podien abo­lir. Això, a Cata­lu­nya, estava pro­hi­bit. A Cata­lu­nya, la potes­tat nor­ma­tiva del rei era infe­rior a les cons­ti­tu­ci­ons apro­va­des a les corts. Són dos models total­ment opo­sats d’enten­dre la política”, insis­teix Ripoll. Per tant, a Cas­te­lla la monar­quia se sen­tia legi­ti­mada al mateix nivell que les lleis apro­va­des a les corts. En canvi, a Cata­lu­nya, espe­ci­al­ment a par­tir del 1283, les corts van esta­blir que el rei només podria pro­mul­gar lleis de caràcter gene­ral si les pac­tava amb les matei­xes corts. “No està ni a la mateixa altura ni per sobre, sinó per sota.”

con­trol dels diners

Això era així perquè la Gene­ra­li­tat havia anat cre­ant una ins­ti­tució paral·lela a l’auto­ri­tat reial. Les nor­mes defi­nien clara­ment que ningú de l’entorn de la monar­quia podia for­mar part de la Gene­ra­li­tat ni es podia entre­me­tre en els seus afers. “Sobre­tot, es deixa molt clar que els diners només poden ser recap­tats, ges­ti­o­nats i gas­tats per la Gene­ra­li­tat. És a dir, els esta­ments aju­da­ran el rei en les empre­ses bèl·liques, però el rei no tocarà els diners. Així és com es va cre­ant la ins­ti­tució, amb uns poders pro­pis”, remarca Ripoll. Aquest expert en història del dret dedu­eix que el Lli­bre dels vuit senyals va ser una pri­mera reco­pi­lació de nor­mes feta per dei­xar clar al rei aquest punt.

“A par­tir d’una sèrie de car­tes vam veure que quan es deci­deix fer una pri­mera com­pi­lació del dret català, el rei Fer­ran d’Ante­quera vol que aquesta esti­gui a l’arxiu reial, perquè con­si­dera que la monar­quia és una ins­ti­tució eterna que no pot aca­bar mai, men­tre que si els docu­ments els guarda la Gene­ra­li­tat es poden per­dre, perquè con­si­dera que aquesta és una ins­ti­tució que es pot abo­lir.” Evi­dent­ment, als dipu­tats de la Gene­ra­li­tat no els va agra­dar aquesta insi­nu­ació i com a resul­tat van reco­pi­lar la nor­ma­tiva per demos­trar al rei que la Gene­ra­li­tat tan sols es podria abo­lir si els esta­ments ho vol­gues­sin. “Dei­xen clar que exis­teix una auto­no­mia pròpia i amb un règim jurídic propi, per això deci­dei­xen reco­pi­lar la nor­ma­tiva que s’ha anat pac­tant fins lla­vors, i d’aquí surt el Lli­bre dels vuit senyals”, con­clou.

ica­se­llas@​lrp.​cat

‘EL LLIBRE DELS VUIT SENYALS’

A l’edat mitjana i moderna, els arxius eren fonamentals per reafirmar l’autonomia d’una institució. La Generalitat d’aquella època havia de tenir el seu propi arxiu, on es recollien totes les normes que s’anaven aprovant. El Llibre dels vuits senyals va ser la recopilació que es va començar a fer a partir del 1414 –quan ja feia més de cinquanta anys que funcionava la Diputació del General– per fer valdre davant la corona la pròpia independència. El manuscrit el va fer una sola persona, un escrivà de lletra rodona (el que seria l’equivalent d’un redactor de llibres de luxe) anomenat Antoni de Bellmunt, que hauria rebut els últims pagaments per la feina el 1425. A la primera pàgina, reproduïda a dalt, es pot llegir el capítol en el qual els braços, els estaments, ofereixen diners a la corona, però a canvi de la cessió de poders o de la solució de determinats greuges. El paràgraf que es pot veure en color vermell és el que s’anomena rúbrica, i era una mena de resum que servia perquè quan el llibre fos consultat, per exemple per una monarca, els seus juristes li poguessin explicar el contingut de manera senzilla. “Sempre que hi havia un conflicte entre la monarquia i els estaments es feia fer una recopilació de totes les normes, per deixar registre de l’obligació de pactar”, indica Ripoll.

ELS DIPUTATS SÓN ELS QUE ORDENEN I FAN

Les primeres normes que es recullen al Llibre dels vuit senyals són de les corts del 1359, sota el regnat de Pere III el Cerimoniós. La pàgina de dalt inclou un dels acords més reveladors del llibre. Escrit en color vermell i traduït al català dels nostres dies, aquest paràgraf diu: “Que ni el senyor rei, ni el senyor duc, ni els seus oficials, no puguin ficar-se en res del finançament que atorguem, sinó que totes les coses les hàgim d’ordenar i fer els diputats, sense contradir-ho.” Deixa ben clar, per tant, que la corona ha de quedar al marge de les actuacions que faci la Generalitat.

Un dels avantatges del descobriment d’aquest manuscrit és que permet estudiar quina era la base jurídica de la Generalitat en els seus orígens en un únic volum, i no a partir de documents diversos, com s’havia de fer fins ara.

“El pactisme es troba en l’ADN del poble català”

I.C.

Dos anys després de presentar la seva tesi doctoral sobre el Llibre dels vuit senyals, Pere Ripoll el continua estudiant i es continua sorprenent. Per exemple, li ha permès confirmar un fet que ja es coneixia per altres normatives disperses: el 1367 els estaments van detectar que hi havia corrupció a la Generalitat i van decidir sanejar la institució. Van eliminar els càrrecs de diputats, oïdors i funcionaris, i van decidir que tothom qui hagués treballat per a la Generalitat havia de demostrar que els diners cobrats corresponien a feines fetes realment. Si no ho podien demostrar, no cobrarien. La institució, que llavors era col·legiada, va posar al capdavant un regent únic, una figura que ara equipararíem a un tecnòcrata, per intentar sanejar els deutes i actuar amb mà dura per reclamar els impostos que no s’estaven pagant. Hi va haver dos regents –Pere Vicenç i Bernat Bussot–, fins que el 1376 es va decidir restaurar novament la representació dels tres estaments. “Per això, el Llibre dels vuit senyals disposa al principi les normes del 1376 perquè, i això és deducció meva, tothom qui el consultés per saber les normes es fixés en aquell any concret, ja que abans s’havien anat provant diferents formes d’organització, i no va ser fins al 1376 que l’estructura orgànica es va convertir en definitiva”, diu. Gràcies al manuscrit també es pot veure com, en un primer moment, tot era qüestió de recaptar diners. Així, l’origen de la Diputació del General era recaptar impostos per a les despeses bèl·liques de Pere el Cerimoniós, a mitjans del segle XIV. “El rei demana diners als estaments, però atesa la cultura de pactisme a Catalunya, els estaments, a canvi, demanen ser els que els recaptin i els paguin, amb la condició que si cessa la guerra cessa el donatiu. D’aquesta manera comença la institució: l’autoritat reial en queda estrictament fora.” Tal com explica Ripoll, això no passava en altres territoris d’Europa, on no es donava aquest dualisme polític i on els reis desenvolupaven, arran dels preceptes del dret romà, una manera d’entendre la política més absolutista. Aquí el pactisme estava molt arrelat i les lleis se sotmetien a l’autoritat reial. “Amb el temps –afegeix– la Generalitat agafa altres competències, com obres de camins o defensa del territori. En moments de crisis polítiques, qui es posa al capdavant del Principat és la Generalitat. El pactisme jurídic i el dualisme polític formen part de l’ADN del poble català. La Generalitat n’és el reflex. Sí que és cert que en altres regions europees, com al comtat Venaissí i al ducat de Brabant, van aparèixer algunes comissions estamentals semblants, però el poder efectiu que van tenir no és comparable amb el de la Generalitat.”

CINC ANYS DE DOCTORAT INDUSTRIAL

La investigació que va dur a terme Pere Ripoll fins a confirmar que havia localitzat el manuscrit va durar cinc anys, i la va desenvolupar en el marc del seu doctorat industrial a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Aquest tipus de doctorat permet desenvolupar un projecte de recerca estratègica en el marc d’una empresa però també amb el suport de la universitat. En el cas de Ripoll, la contrapart va ser l’editorial Barcino. En espera de la seva publicació, el manuscrit es pot consultar al programa PARES del Ministeri d’Educació, Ciència i Esports.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.