El dossier

SADAT I ROSER. JOVE I MENTORA DEL PUNT DE REFERÈNCIA

Convençuts que sempre es pot ajudar els altres

En Sadat és de Ghana i la Roser, de Barcelona. Punt de Referència els va unir i ara han teixit una relació de confiança i suport que mantenen més enllà dels deu mesos pactats

La seva mirada tímida transmet una enorme tendresa. Persona de poques paraules, a poc a poc va deixant que aflorin detalls sobre el drama de la seva vida. Va néixer a Ghana, ara fa dinou anys, i quan en tenia 16 va fugir del seu país jugant-se la vida per tal d’allunyar-se d’un present, i d’un futur, marcat per la guerra i la pobresa. Si el context en origen era cruel per a un jove de la seva edat, en Sadat ni tan sols podia imaginar aleshores el dur viatge que estava a punt d’emprendre. Un ruta que el va portar a Líbia, Burkina Faso, Itàlia, França, l’Estat espanyol... Ha vist morir companys de viatge en ple desert. La impotència de no poder fer res per salvar-los la vida és una de les cicatrius que du gravada per sempre.

A Barcelona, hi va arribar el 2019. Desorientat, va demanar ajuda a la policia i va ingressar en un centre de menors. Avui dia segueix sota l’empara de la Generalitat, en un centre per a joves tutelats de Badalona. Practica la seva passió, el futbol, a l’equip juvenil del Turó de la Peira. Fa uns onze mesos, en Sadat va rebre una proposta força llaminera: posar-se en mans d’un voluntari autòcton del programa Referents, unes hores a la setmana, per sentir-se encara més acompanyat en el procés d’integració. Va ser així com va arribar a la seva vida la Roser, una sòcia d’Òmnium Cultural que a poc a poc s’ha anat guanyant la confiança d’aquest jove ghanès de rostre poruc. La Roser també s’estrena en el projecte: “L’entitat em va preguntar si em podia interessar ser voluntària d’aquest projecte. Em va semblar una idea molt interessant, tot i pensar també que la tasca no era senzilla. Però per sort he rebut formació prèvia des de Punt de Referència: com ha de ser la relació amb el jove, com acompanyar-lo però mai arribant a imposar... i ara soc mentora i estic encantada de ser-ho”, relata en una barreja de castellà i català. Ho explica: “En Sadat entén perfectament el castellà i el parla força però l’estem ajudant amb el català, que cada cop comprèn millor.” Ell assenteix amb el cap, però encara no es llança amb la nova llengua.

En Sadat explica també per què s’hi va sumar: “Guardes moltes coses dins, moltes pors, i quan arribes a un país nou no tens gent de confiança amb qui parlar i compartir.” Jove i mentora se citen un cop a la setmana i no han deixat de fer-ho per culpa de la pandèmia. La resta de dies no perden el contacte. De tant en tant, parlen per telèfon.

UNA PERSONA AUTÒNOMA

La Roser també acompanya en Sadat quan ha de fer front a un tema burocràtic, però sempre procurant que la feina la faci ell de la manera més autònoma possible. És la millor assistència que li pot prestar, i n’és plenament conscient. Ajudar-lo a convertir-se en una persona independent. Aquesta parella ja ha complert els deu mesos de relació que fixa el programa que els va posar en contacte. Mantenir les trobades o no està a les seves mans, però cap dels dos vol sentir a parlar, de moment, de trencar el vincle que han creat. A banda de les trobades setmanals, que s’acostumen a prorrogar una horeta, en Sadat ha acompanyat la Roser a algunes excursions. Ara ell estudia soldadura i electricitat i aspira a obrir-se camí professional a Catalunya.

Arran d’aquesta experiència, la Roser ha reforçat la seva idea que el lloc on naixem “determina el nostre present i el nostre futur”: “Si la vida no ens dona cap oportunitat, és difícil que ens en sortim.” Ella es quedava mirant les terrorífiques imatges de la gent jugant-se la vida al mar per fugir d’una situació miserable, i la seva consciència li recordava que sempre es pot fer alguna cosa per ajudar els altres, per petita que sembli. “Veia imatges dels naufragis i me n’anava a dormir amb una sensació d’horror terrible,i pensant que no era possible que no es pogués fer absolutament res per rescatar aquestes persones. Aquesta iniciativa va ser la meva oportunitat. Ja va sent hora que tots pensem que el problema d’aquestes persones és una qüestió de drets socials, d’humanitat. No els podem deixar abandonats d’aquesta manera, perquè el problema no ens queda tan lluny com sovint pensem”, reflexiona en un to absolutament convincent. En Sadat es deixa anar, a poc a poc, i confessa a la Roser que quan parla amb la seva mare es refereix sovint a ella. Un consell final de la Roser: “Qui dubti d’aquests joves, que abans els doni una oportunitat i els conegui. S’endurà una grata sorpresa.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)