El dossier

Recalculant la ruta

L’independentisme s’enfronta a un repte colossal: pactar una estratègia unitària enmig de fortes discrepàncies

CARTES CREUADES
Els líders d’ERC i Junts han protagonitzat una agra polèmica al voltant de l’aposta futura per la unilateralitat
PEDRO SÀNCHEZ RESPIRA
El president espanyol necessita que les dues parts escenifiquin una certa reconciliació per justificar els indults
MUNICIPALS A LA VISTA
Les estratègies de cada partit no es poden aïllar de la voluntat de pescar vots en aigües alienes

El nou govern de la Generalitat amb prou feines ha tingut temps d’escalfar motors, però els primers dies de la nova etapa han estat més que suficients perquè es confirmés allò que ja s’albirava en la campanya electoral i durant les costoses negociacions posteriors al 14-F: primer, que traçar una estratègia unitària de tot l’independentisme serà el repte més colossal a què haurà de fer front tant el nou executiu com els col·lectius que se situen en la mateixa òrbita, entre els quals hi ha la CUP. En segon lloc, que les desavinences entre els dos partits que integren la coalició aniran aflorant, i sembla que sense donar gaire respir, amb l’únic dubte de fins a quin punt poden fer trontollar la sintonia que planarà sobre moltes altres qüestions lligades a la gestió del dia a dia.

ERC s’ha guanyat el dret a liderar l’estratègia nacional, després que les eleccions del 14 de febrer la situessin com a primera força del món sobiranista, i així li reconeixen tant Junts com la CUP en el moment que atorguen dos anys de marge a una taula de diàleg que, si la decisió estigués a les seves mans, gairebé donarien per liquidada. Aquest acord entre les tres forces independentistes amb representació al Parlament podria convidar a pensar que a la primera institució del país es viuria una primera etapa plàcida, o si més no sense les turbulències a què els dos socis de govern van acostumar tothom durant el cicle anterior.

Tanmateix, cada cop que l’Estat espanyol mou fitxa, al marge de la direcció que prengui, es produeix una sacsejada dins el terreny de les negociacions. La proximitat dels indults als nou presos polítics, que per primer cop sembla que està al caure tot i els avisos als beneficiaris que hauran de tenir una conducta exemplar si volen mantenir la llibertat, ha tornat a bellugar totes les peces i ha confirmat que, quan es tracta del procés, no hi ha calma a la vista.

La carta que el líder d’ERC, Oriol Junqueras, ha publicat al diari Ara, titulada “Mirant el futur”, ha tingut tantes interpretacions com veus poden arribar a opinar sobre la qüestió catalana. A la missiva, el president d’Esquerra defensa la necessitat d’acordar un referèndum amb l’Estat –“la via escocesa, la via del pacte i l’acord”–, atès que és l’opció que “genera més garanties i reconeixement internacional immediat”. Fins aquí, res de nou. És el camí que Junqueras ha defensat sempre, també al llibre fet a quatre mans amb la secretària general d’ERC, Marta Rovira. Però el líder republicà ha obert la caixa dels trons en afegir: “Perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal assolir.”

La polèmica està servida. Són les paraules de Junqueras una renúncia definitiva a la unilateralitat? El cert és que on alguns veuen ambigüitat i una estratègia de resistència per abandonar la presó d’una vegada –ell i la resta de presos polítics–, altres hi detecten rendició. On el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, veu alleujament i un gest a què aferrar-se per justificar els indults davant aquells que se li llancen al coll, Junts i la CUP hi perceben renúncia. Exigeixen a ERC que no abandoni la possibilitat de declarar la independència unilateralment si el diàleg amb l’Estat no desemboca en un referèndum pactat però, de moment, cap de les dues formacions vol parlar de crisi al si del bloc independentista. Tothom és conscient que una legislatura dona molt de si i que els girs de guió estaran a l’ordre del dia.

També han estat esmenades en nom d’altres organitzacions polítiques les paraules de Junqueras quan, sense mencionar literalment l’1 d’octubre, es refereix a la mobilització històrica per afirmar: “Hem de ser conscients que la nostra resposta tampoc va ser entesa com a plenament legítima per una part important de la societat, també de la catalana. En aquest sentit, vull tornar a estendre la mà a tots aquells que se n’hagin pogut sentir exclosos, perquè el nostre objectiu ha de ser justament construir un futur que inclogui tothom.”

RÈPLICA DE JORDI SÀNCHEZ

La carta de Junqueras ha trobat una rèplica contundent en una altra missiva que el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, ha publicat al mateix diari. Sànchez aireja les seves diferències amb el líder d’Esquerra, tot considerant que la maniobra de Junqueras “limita la capacitat d’acció d’Aragonès” alhora que es nega a descartar “qualsevol via pacífica”. La controvèrsia, però, no s’acaba aquí. Ja fa temps que el món independentista té la capacitat d’afegir nous ingredients a qualsevol discussió entre representants d’aquest bloc. I les paraules de Sànchez referint-se a l’1-O han aixecat polseguera fins i tot entre companys de militància. “No crec que l’1-O fos un error” és el punt de partida, però tot seguit afegeix: “Va ser més concebut per forçar una negociació amb l’Estat que per proclamar de forma efectiva la independència.” Fins i tot la portaveu de Junts per Catalunya, Elsa Artadi, va sortir hores després a TV3 a reparar la fuita: “Tothom tenia clar que l’1 d’octubre va ser un referèndum.”

Per molt sorprenents que puguin semblar algunes declaracions, no es pot ignorar en cada moment en quin context arriben. Per part d’Esquerra hi ha una clara voluntat de destensar l’ambient, dies abans de la segona reunió de la taula de diàleg. La primera trobada, amb Quim Torra pilotant l’equip català, va tenir lloc el 26 de febrer de l’any passat. Després va arribar la pandèmia i la resta de la història és prou coneguda.

Pedro Sànchez, per la seva banda, necessita que les dues parts escenifiquin una certa reconciliació i que Esquerra Republicana tregui el peu de l’accelerador per poder justificar uns indults que la dreta, i fins i tot el sector més ranci del PSOE, està utilitzant amb totes les armes que té al seu abast per debilitar l’actual president espanyol. A Sánchez no se li escapa, a més, que la situació dels presos polítics i dels exiliats està en mans de la justícia europea, que ja ha donat uns quantes garrotades a l’Estat espanyol. Sánchez busca fórmules per presentar l’Estat espanyol com una democràcia plena, sense oblidar que el Consell d’Europa ha demanat l’alliberament dels nou presos. També és conscient que la màxima “divideix i venceràs” li dona uns resultats ben òptims quan té al davant l’independentisme català.

D’altra banda, les estratègies de cada partit sobiranista no es poden aïllar de la voluntat de pescar vots en aigües remogudes o alienes. Esquerra repeteix el seu mantra –“hem de ser més”– i dibuixa les seves frontisses amb els comuns i amb el PSC, sobretot a l’àrea metropolitana, on es ven bona part del peix. En dos anys hi haurà eleccions municipals, i socialistes i republicans viuran una renyida disputa en aquest sector del país. Junts i la CUP, per la seva banda, saben que la relaxació en el discurs dels de Junqueras els pot proporcionar un gruix de descontents. Per molt que ERC i Junts s’entenguin per governar plegats, de rerefons sempre hi haurà la cursa per l’hegemonia de l’independentisme. Els dos anys que el bloc sobiranista dona a la taula de diàleg també han de servir per explorar nou camins i per recalcular la ruta cada cop que sigui necessari. Mentre que Junqueras posava nerviosos propis i estranys –tot i que ningú discuteix el seu lideratge dins el partit–, el president Pere Aragonès s’encarrega de repetir que l’única via és la de l’amnistia i l’autodeterminació. També alerta que el conflicte polític “no acabaria només amb uns indults”, que no resolen la situació dels exiliats ni de les més de 3.000 persones represaliades.

Així doncs, més enllà de la voluntat de diàleg mostrada pels presidents català i espanyol –Esquerra no vol que algú pugui afirmar que no ho ha intentat fins a l’extenuació–, planen molts interrogants sobre els resultats que es poden obtenir de la taula creada per acostar posicions. Sànchez s’avé a parlar de reformar el delicte de sedició però no vol ni sentir la paraula autodeterminació. Mentrestant, l’independentisme té el repte de mesurar quina és la seva força real més enllà de les urnes, en un moment en què la imprecisió dels partits pot conduir a la desmobilització ciutadana.

DIVISIÓ A L’ESTAT SOBRE ELS EXILIATS

La qüestió catalana havia de dividir més tard que d’hora l’executiu espanyol, atès que els dos socis tenen concepcions diferents pel que fa a la via de resolució del conflicte. Si en la concessió dels indults, a grans trets, les dues formacions remen en la mateixa direcció, la polèmica aflora quan es debat el cas dels exiliats. El retorn de Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Marta Rovira fragmenta el govern espanyol. La ministra de Drets Socials, Ione Belarra, creu que els exiliats han de tornar sense ser detinguts –“La sortida d’Espanya és una derivada del procés de judicialització, i posar fi a tot això vol dir que ells puguin tornar”, va afirmar a RAC1–, però la portaveu de l’executiu, la socialista María Jesús Montero, en discrepa: “L’interès del govern és que Puigdemont sigui portat a Espanya i jutjat.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)