El dossier

Un fracàs d’Occident

Després de disset anys de violència que han anorreat el país, no s’ha assolit cap dels objectius amb què es va justificar l’ocupació
Un cop més, s’ha demostrat que en les noves guerres les potències militars guanyen la fase convencional, però perden les ocupacions

El 7 d’octu­bre del 2001, la maquinària mili­tar esta­tu­ni­denca es posava en marxa invo­cant el con­cepte de “guerra justa” i el prin­cipi d’auto­de­fensa de la carta de les Naci­ons Uni­des davant la nega­tiva del règim talibà d’entre­gar els diri­gents d’Al-Qaida res­pon­sa­bles dels atemp­tats de l’11-S. L’avi­ació des­truïa objec­tius a Kabul, camps d’Al-Qaida i cen­tres de comu­ni­ca­ci­ons davant la impotència de les poques i anti­qua­des defen­ses antiaèries afga­ne­ses, men­tre l’Aliança del Nord ocu­pava una rere l’altra les prin­ci­pals ciu­tats del país, fins que el 13 de novem­bre queia Kabul i el 7 de desem­bre es ren­dia el feu talibà de Kan­da­har. La guerra, amb un punt d’obs­ce­ni­tat ate­ses les diferències econòmiques i mili­tars, havia durat dos mesos. De l’ocu­pació, se’n va encar­re­gar la Força Inter­na­ci­o­nal d’Assistència i de Segu­re­tat (ISAF), sota coman­da­ment de l’OTAN, i del suport ini­cial del Regne Unit, França, Ale­ma­nya, el Canadà i Austràlia es va pas­sar a una coa­lició que el 2011 incloïa cin­quanta països i més de 130.000 sol­dats.

Vint anys després, els dar­rers sol­dats esta­tu­ni­dencs han aban­do­nat l’Afga­nis­tan (molts dels altres països ja ho havien fet), una ope­ració com­pa­ra­ble a la sor­tida de Sai­gon del 30 d’abril del 1975. Al dar­rere, dis­set anys de violència insur­rec­ci­o­nal (els tali­bans com­ba­tien el govern afganès i les tro­pes estran­ge­res des del 2004) que han anor­reat el país i han pro­vo­cat cen­te­nars de milers de morts, i dese­nes de milers de mili­ons de dòlars esmerçats. I, tan­ma­teix, no s’ha asso­lit cap dels objec­tius amb què es va jus­ti­fi­car l’ocu­pació: recons­trucció econòmica, esta­bi­li­tat política i un règim polític homo­lo­ga­ble inter­na­ci­o­nal­ment, segu­re­tat, igual­tat de gènere, fi del tràfic d’opi... Per con­tra, l’Afga­nis­tan, des­truït per la violència sectària i els senyors de la guerra, la cor­rupció de l’admi­nis­tració i del govern i el des­in­terès de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal a finançar la recons­trucció, és avui un estat fallit que ha cai­gut com fruita madura en mans dels tali­bans.

De fet, amb la con­questa de Kan­da­har el 12 d’agost i de Herat, Mazar-e Sha­rif, Ghazni, Jala­la­bad... els dies poste­ri­ors, els tali­bans con­tro­la­ven ja gai­rebé tot el país, inclo­ses totes les ciu­tats impor­tants i les capi­tals de província. El dia 15 van entrar a Kabul, i el pre­si­dent, Ash­raf Ghani, va fugir del país. Alea iacta est. L’última ofen­siva tali­bana ha durat un mes con­tra un exèrcit afganès que, sense la cober­tura aèria ni el suport nord-ame­ricà, fuig en des­ban­dada. Les nego­ci­a­ci­ons ober­tes a Doha (Qatar) el 12 de setem­bre del 2020 entre el govern afganès i els tali­bans no van atu­rar els com­bats ni les deser­ci­ons mas­si­ves a les files gover­na­men­tals. Ghani va accep­tar les nego­ci­a­ci­ons forçat per l’acord a què havia arri­bat el febrer del 2020 Donald Trump, en què el pre­si­dent nord-ame­ricà es com­pro­me­tia a fer sor­tir les tro­pes estran­ge­res a mit­jans del 2021 a canvi de vagues pro­me­ses dels tali­bans d’advo­car per una pau justa i dura­dora, posar fi a la violència i avançar en la reso­lució del con­flicte a través d’un acord polític nego­ciat amb el govern afganès. Les nego­ci­a­ci­ons, ava­la­des per les Naci­ons Uni­des i l’OTAN, van tenir lloc sota la super­visió de la “Troika ampli­ada” (els EUA, Rússia, la Xina i el Pakis­tan, sense menys­te­nir el paper de Qatar i la impli­cació de l’Aràbia Sau­dita). Del canvi d’esce­nari donen compte alguns movi­ments que ja s’albi­ren: dei­xant de banda el Pakis­tan, que sem­pre ha donat suport als tali­bans per tal de gau­dir d’un règim aliat a Kabul que ofe­reixi pro­fun­di­tat estratègica davant una nova pos­si­ble guerra amb l’Índia, els tali­bans han millo­rat rela­ci­ons amb països de l’entorn com Rússia, l’Iran i algu­nes de les repúbli­ques de l’Àsia Cen­tral. D’altra banda, Doha no perd ocasió de pro­jec­tar un potent soft power de país modern, libe­ral i amb pro­jecció inter­na­ci­o­nal (orga­nit­zació del mun­dial de fut­bol del 2022, seu de les nego­ci­a­ci­ons), en con­tra­po­sició al paper de l’Aràbia Sau­dita en les dar­re­res dècades en relació amb el ter­ro­risme con­fes­si­o­nal, la guerra del Iemen i el res­pecte dels drets humans i les lli­ber­tats. Riad, tan­ma­teix, s’eri­geix en garant de la mode­ració de l’actual gene­ració de tali­bans.

En suma, vint anys després de la invasió de l’Afga­nis­tan i amb un certa aqui­escència inter­na­ci­o­nal, un nou govern talibà governa a Kabul. A pesar de les pro­me­ses i les bones inten­ci­ons, s’ha de veure si aquest nou govern talibà renun­ciarà a apli­car –com de moment no hi ha renun­ciat en algu­nes de les ciu­tats ocu­pa­des– la seva versió dis­tor­si­o­nada i espúria de l’islam amb greus con­seqüències per a la població civil i molt espe­ci­al­ment per a les dones i les nenes, sot­me­ses a una bru­tal dis­cri­mi­nació de gènere i exclo­ses dels espais públics, de l’edu­cació i del mer­cat labo­ral. Les con­seqüències d’aquest no futur que s’albira després de més de qua­tre dècades de guerra (l’entrada de l’Exèrcit Roig al país va ser el 1979), ja s’han fet sen­tir en forma de 3,3 mili­ons de des­plaçats interns (400.000 des del gener) que s’afe­gei­xen als 2,6 mili­ons de des­plaçats externs que hi havia a finals del 2020 (més del 85% aco­llits a Pakis­tan i l’Iran), segons l’ACNUR. Un cop més, s’ha demos­trat que en les noves guer­res les potències mili­tars gua­nyen la fase con­ven­ci­o­nal del con­flicte, però per­den les ocu­pa­ci­ons. Les vícti­mes, sem­pre, la població civil, men­tre, en un gest indigne, alguns polítics euro­peus de Bèlgica, Dina­marca, Grècia i Àustria dema­nen repa­triar els sol·lici­tants d’asil afga­ne­sos (570.000 des del 2015) per evi­tar una allau de refu­gi­ats com el que va pro­vo­car la guerra de Síria. Pere Ara­gonès, en canvi, en un gest que l’honora, ha ofert Cata­lu­nya com a terra d’aco­llida.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor