Experiències

06. L’Albera

La serra de la frontera

Arran del Tractat dels Pirineus, el 1659, els representants de les monarquies espanyola i francesa van decidir que la carena de la serra de l’Albera es convertís en la frontera entre els dos estats que ha perdurat fins ara, deixant els territoris de la Catalunya nord a mans de França. Aquesta serra, que va del Pertús al mar i que separa les planes de l’Empordà del Rosselló, és l’últim tram dels Pirineus i té un innegable valor natural i cultural. El 1986, la Generalitat va decidir protegir-ne la part catalana, el vessant sud, amb la categoria de paratge natural d’interès nacional. Els poc més de 20 quilòmetres de longitud que separen els dos extrems de l’Albera inclouen una gran diversitat d’hàbitats, des dels prats de muntanya i els roquissars de les parts més altes, passant per fagedes, rouredes, alzinars, suredes, brolles i conreus, fins arribar als penya-segats tocant al mar, a Portbou i Colera. Una de les característiques de la serra és la seva hidrologia, amb estanys, prats humits i basses, on conviuen una gran varietat d’invertebrats i amfibis. També hi ha rius on es poden trobar 12 espècies de peixos, així com llúdrigues que hi han estat reintroduïdes. De les espècies vegetals, n’hi ha diverses de protegides, com ara el boix grèvol i el teix, així com algunes orquídies, molses i falgueres. També hi ha una gran quantitat d’ocells, alguns de tan espectaculars com ara la majestuosa àguila daurada i l’àguila cuabarrada. Les 51 espècies detectades de mamífers també són un valor important, destacant especialment la presència de ratpenats, de què alguns són rars i mostren el bon estat dels boscos on habiten. Hi ha poblacions de muflons, cabirols i daines procedents de reintroduccions en zones veïnes, i entre els carnívors hi ha guineus, fagines, genetes i gats salvatges. Tot aquesta riquesa –que s’ha conservat sobretot perquè dins del paratge no hi ha cap pista asfaltada– es complementa amb un important patrimoni històric i cultural, ja que a l’Albera han deixat la seva empremta grups humans des de la prehistòria. Als seus peus hi ha la concentració de monuments megalítics –dòlmens i menhirs– més important de Catalunya, i no s’ha d’oblidar un important llegat en art romànic, que té el seu màxim exponent a l’antic monestir benedictí de Sant Quirze de Colera. Finalment, també té importància en la memòria històrica recent: va tenir dos dels principals passos de sortida dels exiliats després de la Guerra Civil: la Jonquera i Portbou. Així, els darrers dies de gener del 1939 i els primers de febrer, tota la zona es va omplir de milers de persones que volien creuar la ratlla fronterera per tal de fugir de l’ofensiva franquista.

L’APUNT LITERARI
MARIA ÀNGELS ANGLADA
Tardor a Requesens. Arietta (1996)
“Ja ho sé que és una treva, que els dits llargs de l’hivern tornaran cendra grisa les fulles dels aurons que trepitja el senglar. Però ara cacem l’instant, quan el sol del migdia encén el brancam d’or, i escalfa les petites mans que es clouen felices damunt castanyes tendres i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.”
Informació Any de declaració: 1986 Categoria: paratge natural d’interès nacional Superfície: 4.207 ha. Situació: a l’Alt Empordà, als municipis de Rabós i la Jonquera (centre d’informació 972 555258). Onze municipis més tenen territori protegit inclòs a la Xarxa Natura 2000 http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/albera/

TORTUGUES QUE CAL SALVAR I VAQUES AUTÒCTONES

L’espècie més emblemàtica de l’Albera és la tortuga mediterrània, amb l’última població autòctona que hi ha a tota la península Ibèrica. Viu a les parts baixes i s’alimenta de fulles, flors i brots tendres. És difícil de veure en el seu hàbitat, té molts depredadors i també s’ha vist perjudicada per les activitats humanes. Al santuari de la Mare de Déu del Camp, a Garriguella, hi ha un centre que treballa per recuperar-la. Un altre animal que és un símbol d’aquest paratge és la vaca de l’Albera, l’única raça autòctona que perdura a Catalunya i que viu gairebé en llibertat, alimentant-se de la vegetació dels boscos i prats. Aquesta espècie és resistent i àgil i s’ha comprovat que la seva presència és un bon mètode de lluita contra els incendis.

L’ESCARABAT DEL FAIG

Aquest escarabat de color blau, que està protegit, es pot trobar a les fagedes de l’Albera, que tenen un gran interès biogeogràfic perquè excepcionalment se’n troben molt a prop del mar. La seva presència indica la maduresa d’aquests ecosistemes, que es poden veure amenaçats pel canvi climàtic.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)