Lletres

Minimalisme, encara

Atenent la història, innovar no és altra cosa que adequar als nous temps el llenguatge expressiu

Al minimalisme com a tendència artística amb característiques particularitzades se li reconeix entitat històrica com a tal, però a més ha tingut, en un sentit més ampli, una projecció important en la vida quotidiana, en els usos de la població en general, com un efecte pràctic, en certa manera epígon, del racionalisme i el moviment modern, d’allò que se’n va dir “estil internacional” dominant en els anys seixanta, abans de l’eclosió de les contracultures, que van tornar als manierismes i als neo- i post-.

El minimalisme de la vida quotidiana prové de la necessitat d’optimitzar la producció industrial, i parteix d’eliminar els elements no estrictament necessaris. Adorns, i també qualsevol retòrica formal o expressiva. L’origen és a l’arquitectura? Al disseny industrial? A la música? Es fa difícil de dir, i segur que a partir de qualsevol teoria s’hi trobarà sempre un antecedent. Austeritat, precarietat, eurítmia o com se’n vulgui dir, produeix l’estil del “no estil” d’on emanen peces no superades en puresa i eficàcia.

Recordem-ne alguns: l’estilogràfica Parker 21, alliberada de la retòrica deutora dels plomins antics (amb què aquest cronista va aprendre a escriure, amb mànec de fusta i el tinter per anar sucant), igual com els primers automòbils eren carruatges amb el motor situat al lloc dels cavalls, i de mica en mica la forma va evolucionar d’acord amb les noves necessitats. L’evolució de les estilogràfiques s’ha aturat perquè ja no tenen cap mena d’interès tecnològic; són objectes vintage, i han tornat a l’aspecte premodern. Altres arquetips: James Bond (el primer, Sean Connery), l’escriptura del primer Espriu poeta, el Citroën DS. L’economia de mitjans fonamentada en el rigor estructural arranca de l’arquitectura amb els pares del moviment modern, potser amb l’article de l’ornament i el delicte de Loos –i en com el duu a la pràctica– i arriba a l’última expressió amb Aldo Rossi i Siza Vieira, després dels quals apareixen, com en tot cicle formal, nous manierismes, i nous eclèctics –els seus parents bons minyons–, on ara devem estar immersos, orfes de propostes formals recognosciblement consistents i revolucionàries.

Atenent la història, es veu com innovar no és altra cosa que adequar als nous temps el llenguatge expressiu corresponent. El llenguatge nou apareix quan s’inventa una nova disciplina. En els últims anys, ha estat el cas del cine, que en primera instància pren formes i oficis del teatre, de la dansa, de la música, de l’escultura, fins que desenrotlla una retòrica pròpia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)