La independència, el nou Eixample

No tinc cap dada sociològica ni demoscòpica per a confirmar això, però crec que l’estat anímic del país es resumeix en l’Eixample barceloní. Diria que allà es concentra una equilibrada barreja de catalanoparlants i castellanoparlants, d’obrers i empresaris, d’autòctons i forasters, de comerços, habitatges i equipaments, de joves i avis, d’independentistes i espanyolistes, de gent d’ordre i gent més desordenada, etcètera. Això semblarà profundament centralista a la gent de comarques i profundament burgès a la gent de barris més obrers, i profundament lower per als upper, i profundament barrut per a tothom. Com que tots tenen raó, això em doóna una certa confirmació d’aquesta teoria. L’Eixample determinarà el color de la futura alcaldia de Barcelona, però també determinarà si podem “ampliar la base” o, simplement, desbocar els esdeveniments a favor de la independència. Hi veig un resum, prou ric i complex, del país. Un dels seus grans termòmetres.

   Barcelona sempre es decanta clarament cap al progressisme, cap al risc i l’inconformisme, i això de vegades pren forma de Colau (quan l’atmosfera afavoreix l’agitació obrerista) o de socialisme (quan Pujol feia una oferta massa conservadora) o d’independentisme (ara que l’Estat és un topall per a la capital i per al país). Som en aquest últim moment i, per tant, si bé el debat independentista no ha de monopolitzar-ho tot, sí que serà clau per a connectar amb aquest ancestral inconformisme o progressisme. L’independentisme barceloní sap que l’Estat és la nova muralla, que atura directament el creixement individual, social, polític i empresarial de Barcelona. Cal enderrocar aquesta muralla per trobar un nou Eixample. Per poder eixamplar-nos en llibertat. En infraestructures, en recerca, en finançament, en riquesa, en projecció internacional, en llibertat. L’independentisme s’ha imposat a Catalunya, en bona part, perquè Barcelona s’ofega, i s’ofega de debò. Com a Berlín el 1989, toca fer caure el nostre mur.