Els morts
No sé si val la pena tenir una raó per morir, es tracta de tenir una bona raó per viure
Aquí no s’ha mort ningú ni morirà ningú. Fem servir aquest llenguatge perquè tots tenim al subconscient, tant si sabem història com si no, la guerra del 36 (dos anys més tard de la proclamació de l’Estat Català de Lluís Companys) i totes les atrocitats dels dos bàndols. I, en tot cas, per molt que no hi hagi hagut morts, hi ha hagut ferits: hem arribat a les mans. L’1 d’octubre no és bèl·lic però considero claríssim que és prebèl·lic, perquè després de la porra només queda una cosa. I sí que hi ha hagut presoners. Polítics. I hi ha hagut persecucions, i el 155, i s’ha arruïnat o s’ha pretès arruïnar la vida i l’economia de diversos actors. Per tant no hi ha hagut morts, però hi ha hagut guerra del segle XXI amb les poques eines que romanien del segle XX: la policia i els jutges. Ara cal veure si això és suficient per aturar un moviment com l’independentista. I aquesta és la gran pregunta.
Si esperem les sentències per als presos polítics és per saber de quin mal hem de morir. De quin mal hem de viure, què es pot fer i què no es pot fer dins d’Espanya i dins d’Europa en aquest segle. I, tot i així, no podem anar a remolc d’això: cal un moviment proactiu i dinàmic, que no s’aturi. Fa poc en parlava amb un amic advocat, que em deia: “La seva pàtria són les meves filles, i no penso arriscar el seu benestar.” D’una banda, el vaig comprendre: tots volem el millor per als nostres fills. Però, d’una altra banda, vaig trobar que era una existència tristíssima. Ja no és que sigui necessària cap raó per morir, però sí per com a mínim arriscar una part o un temps del teu benestar. Això té sentit. Tenia sentit amb els totalitarismes del segle XX i té sentit, avui, amb el nou totalitarisme disfressat de democràcia. No sé si val la pena tenir una raó per morir, però és que no es tractava d’això: es tracta de tenir una bona raó per viure. En el fons, pensar en les teves filles és exactament això.
