Témer el pitjor
Sánchez és una bena després de la ferida, que dissimula com pot les esquerdes
Diuen que l’independentisme va topar amb un mur infranquejable, és a dir l’Estat espanyol, i que ara s’està recuperant de les ferides. Que per tant no va aconseguir debilitar la posició de Rajoy, i que no va calcular bé les seves forces, etcètera. Jo puc estar d’acord que l’independentisme no va aconseguir saltar el mur, l’any passat, però sí que m’atreveixo a dir que hi ha fet un forat que el farà caure a qualsevol nova topada. D’aquí venen les presses pel canvi de Rajoy a Sánchez a través d’una moció de censura: algú havia d’aturar el cop, “resoldre el problema” –en terminologia de Merkel– o aturar un conflicte en el qual mitja Europa “es va témer el pitjor”–en paraules de Marine Le Pen–. Sánchez és una bena després de la ferida, que dissimula com pot les greus esquerdes dels tres poders de l’Estat.
La justícia apareix desprestigiada fins a extrems otomans, la monarquia és una burla de si mateixa, els partits són un niu de corrupció sistèmica, el Congrés dels Diputats és un joc d’equilibris en què serà impossible aprovar uns pressupostos i els mitjans de comunicació ja no poden monopolitzar cap relat. Espanya és incapaç de reformar-se i modernitzar-se, de la mateixa manera que Catalunya és incapaç d’independitzar-se (modernitzar-se a la seva manera). Per tant, com que les posicions es mantenen intactes i el suport a l’independentisme no baixa (més aviat sembla que puja), el temps juga en contra de l’aluminosi del mur.
Dit això, de res de no serviran les esquerdes creades si abans l’independentisme no resol les seves: la divergència d’estratègies, sovint fonamentades en interessos de pura carrera personal, fan témer que el descans i l’espera hagin de ser més llargs del desitjable. I ja sabem que, qui espera, desespera.
Cal que es torni a produir una unitat estratègica més aviat que tard, i en aquesta missió diria que tard o d’hora comptarem amb l’únic còmplice infal·lible: Espanya.
