El dossier

Obligat a morir sol

L’Ivan patia una ELA molt agressiva i va decidir posar fi a la seva vida. La seva mare no el va poder acompanyar perquè s’hauria exposat a ser acusada d’un delicte de cooperació al suïcidi

INJUSTÍCIA
“En aquest país, quan algú decideix morir, ho ha de fer sol, perquè si no exposa els seus éssers estimats a penes de presó”

“El meu fill no es va voler suïcidar, no volia morir. El meu fill va haver de descansar de la malaltia, va deixar de patir.” Carmen Barahona defensa les ganes de viure del seu fill, l’Ivan, de 43 anys, a qui van diagnosticar un cas d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) que va tenir una evolució bastant accelerada. “La malaltia va començar uns set o vuit mesos abans del diagnòstic definitiu i li va afectar de ple la mobilitat. S’ensopegava, queia sovint. El metge va ser molt dur i li va dir que es moriria ofegat en tres anys”, recorda, i afegeix que aquell mateix dia, sortint de la consulta, l’Ivan li va dir que no estava disposat a continuar fins al darrer moment, que no volia patir tant de dolor. El diagnòstic li va arribar un 19 d’agost i tres dies després va complir 43 anys. “Els amics i coneguts li trucaven per felicitar-lo i ell els comunicava les males notícies”, es lamenta Carme Barahona. El seu fill va passar per una etapa inicial de negació de la realitat i es va centrar posteriorment en la recerca de remeis i solucions que es venien com a miraculoses i que no resultaven. “Finalment, va prendre consciència que no hi havia res a fer i això el va afectar, ens va afectar molt”, exposa. L’Ivan vivia sol i la seva mare es va traslladar durant tres mesos a Girona per compartir el pis amb ell i ajudar-lo. “Treballava com a informàtic, era molt independent i li va costar molt d’adaptar-se a la nova situació”, assegura Barahona. Els darrers mesos, l’Ivan es va anar acomiadant dels seus éssers estimats mentre preparava el que havia de ser el seu final. “Van ser dies d’angoixa, de ràbia i de tristesa barrejades, perquè ell em repetia que el que més mal li feia és que la llei no li permetés decidir lliurament com havia de ser el seu final, que l’obligués a seguir viu en unes condicions que ell no volia”, explica.

ELS LÍMITS D’ESTIMAR

Carme Barahona es mostra especialment crítica amb aquells que estan en contra de l’aprovació de la llei de l’eutanàsia perquè consideren que condemnarà tots els malalts terminals. “No es cert, perquè el que es vol regular és el dret a morir dignament, a deixar de patir quan un ho decideix, i amb la legislació actual els contraris a l’eutanàsia imposen la seva decisió a la resta. L’eutanàsia no és una obligació, és un dret”, destaca. Barahona explica que l’Ivan també es va plantejar marxar a Suïssa, però que va considerar que l’opció no era vàlida perquè es tractava d’un procediment administratiu complex i llarg i la rapidesa amb què avançava la malaltia el feia inviable. “La decisió més factible era comprar els medicaments de forma clandestina i triar la data per marxar”, diu.

L’angoixa es va multiplicar a mesura que passaven els dies. “Tenia les funcions motores bastant afectades i em preguntava sovint què passaria si en el moment de prendre el medicament li fallaven les mans, si li queia el líquid, si no en bevia prou o vomitava i se li intensificava el patiment”, relata. Per a Carme Barahona la no regulació de la llei de l’eutanàsia va obligar el seu fill a controlar dia a dia l’evolució de la malaltia, a garantir que els seus dits seguirien movent-se, que seria prou autònom per morir. Però per morir sol. La seva mare va haver de marxar a la feina per demostrar a ulls de la justícia que no havia intervingut en la mort del seu fill. “Quan una persona es mor en un hospital pot tenir algú al seu costat, agafant-li la mà, donant-li afecte. Però quan algú en aquest país decideix morir ho ha de fer sol, perquè si no exposa els seus éssers estimats a penes de presó. La llei va fer encara més cruel el seu patiment”, insisteix, i en posa un exemple: “És molt dur haver de dir al teu fill l’últim cop que el veus viu que s’asseguri de prendre’s tot el medicament i que et respongui que té por que surti malament. Soc una mare que estima el seu fill i el meu gran dolor es no haver pogut estar amb ell quan va marxar”, manté.

Carme Barahona no concep que la llei de l’eutanàsia no sigui finalment aprovada. “Parlem d’un dret que s’ha estat negant de manera sistemàtica amb arguments que ja no s’aguanten per enlloc. Una àmplia majoria de la societat hi està a favor i ja no hi pot haver més excuses”, afirma, i manté que “qualsevol persona ha de ser lliure per decidir quin és el límit del seu dolor i que ningú ho ha de decidir per algú altre”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)