El dossier

El viatge a la llibertat

Cèlia Prats va acompanyar el seu germà Ferran a Suïssa perquè pogués tenir un suïcidi assistit que li era negat a Catalunya. Tenia 38 anys i patia una greu esclerosi múltiple

SITUACIÓ IRREVERSIBLE
“Em repetia que era presoner al seu propi cos, que no podia fer res d’allò que volia fer, que el dia a dia l’angoixava”

“Quan el meu germà em va dir que em necessitava per morir, la meva primera reacció va ser negar-m’hi. Va ser una reacció egoista, perquè no volia que marxés, malgrat que el seu estat de salut era precari i anava a pitjor. Però quan vaig acceptar que era la seva decisió vaig entendre que la millor manera de demostrar-li el meu amor era ajudant-lo a alliberar-se de la presó que era el seu cos.” Al germà de Cèlia Prats, en Ferran, li van diagnosticar esclerosi múltiple quan tenia 18 anys. “La malaltia es va començar a manifestar amb petits problemes, però va poder fer vida normal durant anys. A finals del 2011, però, va arribar la part més dura, li va atacar de ple la mobilitat, la parla, tenia fatiga crònica... En poc temps va passar de caminar amb dificultat a deixar de moure cames i braços”, explica. Ferran Prats es va haver de traslladar a un pis adaptat i va haver de contractar un cuidador perquè necessitava atenció les vint-i-quatre hores del dia. “Tota la família li fèiem costat, però el 2013 el servei de neurologia que el duia a Tarragona ens va dir que la seva situació era irreversible i que la malaltia avançaria sense aturador”, recorda la Cèlia, que assegura que el seu germà va ser conscient de la situació en tot moment: “Em repetia que era presoner al seu propi cos, que no podia fer res d’allò que volia fer, que el dia a dia l’angoixava i que l’endemà seria pitjor.” Un dia, en Ferran va voler parlar amb la Cèlia i la seva mare per separat i els va plantejar contactar amb l’associació Dignitas, de Suïssa, una entitat sense ànim de lucre d’assistència al suïcidi. “Un cop ens vam fer a la idea, vam començar a buscar informació, vam contactar amb l’associació Dret a Morir Dignament, vam parlar amb altres persones que hi havien anat i vam preparar el viatge”, rememora.

EL MÉS FELIÇ DEL MÓN

En Ferran va batejar l’anada a Suïssa com “el viatge a la llibertat”. Els tràmits van ser costosos i se li va demanar un munt de documentació per tal de verificar la malaltia i el seu grau d’afectació. “Quan ens va arribar la carta que acceptava la petició d’en Ferran ell ens va dir que era l’home més feliç del món”, puntualitza la Cèlia. Els dies previs es va anar acomiadant de tothom, va regalar els seus llibres i va organitzar una festa: “Es va voler envoltar de la gent que l’estimava, no hi va haver cap moment de dubte perquè tenia clar que el seu patiment no s’allargaria més. Era amo de la seva vida i ser-ne conscient li va confirmar que havia pres la decisió encertada.”

La Cèlia explica que van comprar bitllet d’anada i tornada a Suïssa. “Tenia clar que no canviaria de parer, però ho havia de fer més per mi que no pas per ell”, precisa. Reconeix que el moment més dur va ser el comiat dels pares: “Ells el van veure marxar viu i sabien que ja no tornaria”, i repeteix que en Ferran “va marxar feliç, en pau”. El retorn a Catalunya es va fer dur, però la Cèlia insisteix que d’aquells dies a Suïssa guarda records inesborrables. “Va haver de morir en un altre país, lluny de la família i dels seus amics perquè la legalització del suïcidi assistit encara no està aprovat en aquest país”, lamenta. Cèlia Prats es pregunta com és possible que en una societat avançada, on la defensa dels drets dels ciutadans hauria d’ocupar el primer lloc entre les prioritats d’un estat, s’hagi avançat tan poc a l’hora de garantir la llibertat de decidir sobre la pròpia mort. “No hi ha cap raó lògica, i espero que aquest nou intent acabi amb l’aprovació definitiva de la llei, perquè no es pot imposar a ningú que hagi de viure, i menys condemnar-lo al dolor i al patiment”, exigeix.

En Ferran havia posat en marxa una plantació d’arbres per al conreu de la tòfona a la demarcació de Tarragona, d’on era fill. “Havia posat moltes il·lusions en aquell negoci, però la malaltia li va treure tot”, recorda la Cèlia, que assenyala que el seu germà “era un independentista de pedra picada”. Tant és així que sovint a les converses dels darrers dies li va confessar que un dels motius pels quals li sabia greu marxar era perquè no veuria la independència de Catalunya. “Prostrat al llit, sense poder moure’s, obligat a demanar ajuda per fer les coses més bàsiques i sent conscient que el seu final arribaria tard o d’hora i que no seria tranquil, el meu germà va voler decidir el moment de la seva mort, el moment més important de la seva vida”, destaca.

PROTOCOL ESTRICTE

Joan Alquézar va acompanyar el seu sogre, Jordi Rodríguez, a morir a Suïssa. Explica que se segueix un procediment llarg, vinculat a la documentació necessària i molt estricte, en què la persona que vol morir rep la visita d’un psiquiatre i se li dona un temps de marge perquè reflexioni la seva decisió. “Ens vam traslladar a un xalet de Zuric, on el meu sogre va ingerir el medicament i tot seguit un bombó que no va tenir temps de desfer-se-li a la boca”, recorda. Tot el procés va ser enregistrat en un vídeo que posteriorment va ser visionat per un jutge i la policia seguint el protocol marcat per la llei. La família va tornar a casa al cap d’un dia, però el cos d’en Jordi es va quedar a Suïssa per ser incinerat i, posteriorment, els en van enviar les cendres a Barcelona.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)