“Cada mes es factura una mica menys”

Quan ens van confinar, al sector del taxi ens van regular molt. A l’àrea metropolitana vam passar a treballar només un dia a la setmana, però la veritat és que hi havia poquíssima feina. Jo anava a Barcelona perquè hi tinc la meva mare, que ja és gran, i aprofitava perquè pensava que potser podria fer alguna carrera, però molts dies tornava a casa sense haver fet res. De fet, un taxista de Barcelona que visqui a la ciutat ho podia intentar i potser li sortia a compte. Però per a molts taxistes que vivim fora no ens pagava la pena la despesa de benzina per arribar allà i no fer res durant tot el dia. Molts taxistes hem estat a casa durant mesos, i els que sortien per necessitat ho han agraït.

En aquell primer confinament, la majoria dels taxistes, que som sobretot autònoms, les vam demanar perquè teníem un document oficial de l’Institut Metropolità del Taxi en què deia que la nostra facturació havia baixat molt. És evident que sense gent no hi ha feina.

Ens vam haver d’autoregular, perquè tampoc no hi havia feina per a tothom. Durant aquesta etapa, les segones ajudes ja no les va demanar tothom. Era més difícil demostrar una baixada de la facturació, perquè hi havia hagut l’agost pel mig. Si l’any passat havies fet vacances a l’agost i, en canvi, aquest estiu havies treballat per fer diners, automàticament facturaves més que l’any passat. És una ximpleria, però és així. A grosso modo, i només pel que jo vaig poder copsar, m’atreveixo a dir que a l’estiu vam estar al 30% de facturació.

El taxi a Barcelona viu molt del turisme i dels creuers. Barcelona és el segon port del món pel que fa a creuers. Oficialment, és el quart, però els tres primers són a Miami, de manera que com a ciutat és la segona del món. A l’aeroport encara ara és dramàtic. Arriben en tot un dia els mateixos avions que abans arribaven en una hora. I, a més, abans els avions arribaven plens i ara arriben relativament buits. Si abans ens passàvem una hora per fer una carrera, ara ens en podem passar sis, set o vuit. Hi ha gent que s’estima més anar-hi que fer pista, que és com nosaltres en diem de fer carrer, simplement perquè a la ciutat ningú t’aixeca la mà. En el món del taxi, també hi ha preferències. A alguns els agrada l’aeroport, a d’altres el centre de la ciutat, hi ha qui va cap a Sant Cugat, cap a la Zona Franca, o cap a Santa Coloma de Gramenet... Hi ha qui fa hotels, d’altres hospitals, i d’altres busquen l’oci nocturn. Ara, com que tot està tocat i hi ha més restriccions, tots ens barregem i la facturació baixa cada setmana. I demanar les ajudes és complicat.

Ens diuen que hem de demostrar una baixada de facturació del 25% en relació amb l’any passat, però el que passa és que hi ha gent que necessita treballar moltíssim per arribar a finals de mes, i llavors pensa que si demana l’ajuda li faran tornar. En canvi, d’altres que estan millor econòmicament treballen menys hores al dia, poden demostrar la caiguda de facturació i demanen l’ajuda. I això és una gràfica de la societat d’avui dia: qui més ho necessita és qui més pals a les rodes té, i qui menys ho necessita és qui rep ajuda.

El que està passant ara és que molta gent treballa menys hores perquè allargar la jornada no serveix de res. Jo he estat més de quatre hores voltant per Barcelona sense que ningú em parés. Ja hi ha taxistes que s’estan venent les llicències, que han baixat molt de preu. Són persones que no poden assumir, per exemple, els deutes d’una hipoteca. I també es parla de llicències embargades pels bancs i de companys que treballen divuit hores i fan becaines al taxi perquè no poden pagar el lloguer. Com que no veus el final de tot això, fa molta por. I a més aquesta crisi, que va començar sent una crisi sanitària i ara també és econòmica, no és una crisi normal. He portat propietaris de restaurants que, ni amb les crisis més fortes, havien deixat de treballar bé i ara, en canvi, es plantegen plegar. I al seu darrere hi anem molts d’altres, jo visc si hi ha restaurants oberts, discoteques, oci nocturn... no només de portar gent gran al metge.

Que hi ha moltes més bicicletes i patinets elèctrics. No estic en contra dels ciclistes, perquè jo ho soc i les meves cames acumulen molts quilòmetres, però és evident que si augmenta el nombre de ciclistes també augmenta el nombre de ciclistes que no compleixen les normes, van contra direcció i se salten semàfors. La majoria de taxistes de Barcelona, tenim les quatre cantonades del taxi rascades per cops de bicicletes. En un poble tothom coneix el ciclista, però a la ciutat el ciclista és anònim.

La meva família és una mica com la societat. Com a taxista vull i necessito que tot estigui obert, que els restaurants funcionin, que la gent es bellugui, que els hotels tinguin turistes, que les discoteques obrin... En canvi, la meva dona, que és infermera, es posa les mans al cap de sentir-ho. Tots dos volem el millor per a tothom, però cadascú té una visió diferent de com s’han de fer les coses, sense que això vulgui dir que estiguem enfrontats. I això que en l’àmbit de família és senzill, en el de la societat és més complex.